El segon viatge a Atapuerca, dia a dia

Si una cosa caracteritza els lectors del SÀPIENS és la seva puntualitat. Abans de l’hora prevista, tot el grup ja estava al hall de l’NH Collection Palacio de Burgos -on havíem passat la nit anterior- per agafar l’autobús que ens duria fins als jaciments d’Ibeas de Juarros, a la serra d’Atapuerca, on ens esperava l’arqueòleg Eudald Carbonell. 

Després de donar-nos una efusiva benvinguda, per posar-nos en context l’Eudald ha recordat com va començar tot. Com fa més d’un segle, una companyia anglesa va decidir construir un ferrocarril per unir les mines de Castella amb les del País Basc, i va obrir una trinxera de mig quilòmetre de llarg i 20 metres d’ample. El ferrocarril no va funcionar durant gaire temps, però la rasa va deixar al descobert uns jaciments únics a Europa, en els quals es pot resseguir tota l’evolució de la nostra espècie, des de fa 1.300.000 anys i fins gairebé avui.

“Amb el projecte d’Atapuerca, que vam començar fa més de 40 anys i, sobretot, amb la creació de la Fundació, ara en fa 20, ens hem proposat socialitzar el coneixement de l’evolució humana -explica l’Eudald-. No podíem trobar cap conjunt de jaciments millor per fer-ho que aquests, tant per la qualitat com per la quantitat de restes que hi hem localitzat”. I rebla l’arqueòleg Iván de Pedro -que també ens acompanyarà durant el recorregut-: “La Sierra d’Atapuerca és el ‘Marina d’Or’ de la prehistòria, però sense l’especulació”.

La mandíbula de la Sima del Elefante
La primera parada de la visita ha estat a la Sima del Elefante. Però que el nom no ens confongui. En el seu interior no s’hi va trobar mai cap elefant -tot i que en un principi així ho creien- sinó que s’hi van trobar les restes d’un rinoceront. Però si el lloc és especialment emblemàtic per als qui treballen allà és perquè va ser l’indret on el juny del 2007 els arqueòlegs van localitzar la resta més antiga trobada mai a l’Europa occidental. Una mandíbula de més d’1 milió d’anys d’antiguitat -1 milió tres-cent mil aproximadament- d’un 'Homo erectus'.

En preguntar-li un dels lectors com saben on s’ha d’excavar i a on no, l’Eudald ha explicat que el procediment és sempre el mateix. “ Primer fem uns sondatges per saber si sota les pedres hi ha sediments. En cas afirmatiu, fem les perforacions amb camions i cales de sis metres, i finalment entra la infanteria, que, a base de brotxes, pics, pales, cubs… i a base de desgastar-se espatlles i genolls, localitzen els fòssils”. I continua: “Tot el que s’obté es garbella i les restes interessants s’envien als laboratoris on es fa la recerca”.

La cova Fantasma, la gran esperança
Després que l’Iván ens fes una lliçó de la metodologia de treball i dels sistemes de datació directes i indirectes de les restes, i mentre ens dirigíem a la cova Fantasma, l’Eudald ens ha acompanyat per un dels senders botànics que rodeja els jaciments i ens ha explicat que les espècies d’arbres i arbusts que podem veure-hi avui (alzines, roures, argelagues, xuclamel…) eren les mateixes de la prehistòria. 

I mentre parlàvem de la importància de la biodiversitat i preguntàvem si l’'Homo erectus i l’'Homo antecessor' observaven un paisatge similar al nostre, hem arribat a la cova Fantasma que, segons ens han explicat, és la gran esperança de futur. En els 16 metres de sediment que s’ha començat a excavar fa relativament poc, ja s’han trobat restes de neandertals, de hienes, d’indústria lítica, etcètera. En els propers temps, es confia que s’hi facin moltes altres troballes.

Gran Dolina, el bressol dels primers europeus?
Prop d’allà, dues parades obligatòries més són el complex de La Galeria i la Gran Dolina. En el primer s’hi han documentat diversos nivells d’ocupació i, segons ens expliquen, era “una trampa per als hervíbors i una cova per on humans accedien per aprofitar els cadàvers d’animals caiguts”. En el segon, la Gran Dolina, s’hi han identificat més d’una vuitantena de bisons i, sobretot, s’hi han localitzat abundants fòssils de l’'Homo antecessor', un homínid amb una barreja de trets arcaics i moderns. A través del paleomagnetisme, s’ha datat al voltant dels 800.000 anys enrere, i situaria Atapuerca com el bressol dels primers europeus. “El paleomagnetisme és molt resolutiu, però no pots afinar. Si la serra fos rica en urani o tinguéssim volcans, la feina se’ns facilitaria moltíssim”. En qualsevol cas, les futures troballes que es facin en el nivell TD6 de la Gran Dolina haurien d’ajudar a corroborar la sospita de si l’'Homo antecessor' és, com de moment es creu, l’últim avantpassat comú entre sapiens i neandertals.

Ser o no ser… Miguelón
I abans d’anar a menjar-nos una olla podrida (versió castellana de la nostra carn d’olla) al restaurant burgalès Los claveles, hem fet una parada a la Sima de los Huesos, on les diverses excavacions han anant recollint restes de 28 homínids. El més conegut de tots és en Miguelón -el nom és un homenatge al ciclista Miguel Indurain que el 1992, l’any de la troballa del crani, va guanyar el Tour de França i el Giro d’Itàlia. Més enllà del 'divertimento onomàstic' dels arqueòlegs, la importància d’en Miguelón és que es tracta del crani més complet d’'Homo heidelbergensi's que s’ha trobat mai. “Miguelón va viure més de trenta anys -una barbaritat en aquells temps- i va morir per una infecció bucal”. I és que les dents, com molt bé ens recorda l’Iván, “són la caixa negra de la prehistòria”.

Lectors intrèpids dins la cova Peluda
Just després de dinar i de fer una extensa sobretaula amb l’Eudald, ens hem dirigit a la cova Peluda. S’anomena així perquè les arrels de les alzines regalimen al costat de les estalagtites i les estalagmites. Una cosa mai vista. L’accés no ha estat fàcil: equipats amb cascs i frontals, per entrar hem hagut de baixar uns metres com si llisquéssim en un tobogan i per sortir només hi havia una opció: reptar cap amunt. Però tots els esforços i la polseguera que hem arrossegat valien la pena per contemplar un espectacle vegetal com el que hem vist. Un cop dins i durant un minut, l’Eudald ens ha demanat que apaguéssim els frontals i que féssim silenci per notar la humitat constant de la cova i ens ha confessat que, en més d’una ocasió, li ha passat pel cap convertir-lo en un indret d’espeleomeditació.

Potser algun dia es descobrirà que la cova Peluda connecta amb la Sima del Elefante, però per això encara queden molts anys de feina. “Per acabar els 11 jaciments en què estem treballant queden almenys 200 anys de feina. Si volguéssim excavar tota la serra, en tindríem per almenys 3.000 anys! Estem convençuts que allò que fem és important, no tant per conèixer el passat, sinó per saber com evolucionarem en el futur”, acaba l’Eudald.

A la cova Peluda

Amb els records del pantagruèlic sopar a la mítica Casa Ojeda del dia abans encara molt presents, a les 9.30 h hem pujat a la 'Brugulat' i en Josep, el nostre conductor, ha enfilat cap al Centre d’Arqueologia Experimental (CAREX) situat al municipi d’Atapuerca. Anavèm per un camí secundari, seguint el riu Alarzón, i anàvem saludant un bon grapat de pelegrins que feien aquell tram de la ruta de Sant Jaume. 

En arribar al centre d’experimentació, ja ens esperava l’arqueòloga Eva Vallejo per donar-nos la benvinguda. Poc després s’ha afegit al grup l’Eudald Carbonell i durant tot el matí han estat els nostres guies d’excepció en aquest viatge experimental pel passat. “Heu de pensar -ha començat a dir-nos l’Eudald- que allò que ens ha fet humans ha estat la tecnologia. I que és a partir de les eines que hem pres consciència de moltes altres coses”. O sigui, primer van ser les eines i després, la religió, penso. I, abans que pugui pensar res més, apunto a la llibreta la segona sentència que verbalitza: “El temps que transcorre entre l’aprenenatge d’una cosa i la seva socialització és el que anomenem 'evolució'”. 

Navalla multiusos o aixada?
Atesa la importància de les eines a la prehistòria, el primer que ens han ensenyat a fabricar són eines tallants com les que feia l’'Homo antecessor' d’Atapuerca fa 800.000 anys. L’Eva ha agafat una quarsita de la pila i, amb una gran precisió, ha començat a colpejar-la amb un percutor fins a convertir-la en una eina tallant. Seguidament ha fet l’experiment amb un bifaç (o destral de mà) de sílex que, en argot dels arqueòlegs, coneixen com “la navalla multiusos de l’antiguitat” perquè tant sevia per tallar, per netejar pells o per extreure les arrels… “Ah!”, ha exclamat un dels lectors del grup: “Així el bifaç seria la primera aixada de la història!". 

Una mà per a la posteritat
Durant una estona hem deixat les eines a un costat per contemplar com era un enterrament neandertal -els enterraven amb les seves eines- i hem deixat la nostra empremta en una pintura rupestre! Que hem fet què, us preguntareu? Tot té una explicació, però ja us avanço que no hem ocasionat cap desperfecte al CAREX. Comencem pel principi. L’Eva ha començat a explicar-nos els materials que utilitzaven per pintar (que si carbó, que si ocre, que si òxid de ferro…); el perquè s’han trobat tants bisons dibuixats a les coves -es veu que corre “la teoria de la màgica simpàtica”: si pinto un animal, potser tindré sort en la caça-, i també ha comentat que els pintors del passat no diferien gaire dels grafiters actuals. Per demostrar-ho ens ha ensenyat que una de les seves tècniques consistia a polvoritzar la paret amb pintura i ha convidat una persona del grup -l’Engelbert s’ha ofert voluntari- a estampar-hi la mà. 

Eva Vallejo fent foc

Després, l’Eva ens ha fet entrar dins una cabana neolítica i ens ha explicat els dos mètodes més habituals per fer foc: per percussió (fregant un mineral de ferro amb una làmina de sílex sobre la qual hi ha col·locat un material fàcilment inflamable com el fong d’esca) o per fricció (amb un arc, una planxa de fusta… i molta traça!). Alguns intrèpids lectors ho provarien amb més o menys èxit!

Aparteu les criatures!
Però el moment més divertit del nostre viatge experiencial pel passat ha estat quan ens han ensenyat a llançar llances amb propulsors i fletxes amb arcs. Alguns semblava que ho haguessin fet tota la vida i d’altres, d’haver viscut a la prehistòria, segurament ens hauríem dedicat a recol·lectar fruits del bosc i a cuidar la canalla. Per sort, no hi ha hagut ferits en cap de les proves. I sí, moltes bromes. Però en els viatges SÀPIENS hi ha una clàusula no escrita: el que passa a Burgos -o al lloc on estiguem- es queda a Burgos.

El santuari de la prehistòria
A la tarda i, després d’un dinar amb tertúlia incorporada a Casa Pancho, l’Eudald ens ha guiat fins al Museo de la Evolución Humana, un impressionant santuari de la prehistòria on es troben les grans descobertes que s’han fet al llarg de dècades als jaciments d’Atapuerca. “És l’únic museu al món on hi ha els originals de les troballes i no les rèpliques”, ha comentat l’Eudald molt orgullós.

I és que, sense anar més lluny, la Sima de los Huesos és el major jaciment de fòssils del món. Al costat de les múltiples falanges, molars, mandíbules, tíbies… d’homínids, óssos o linxs, hi ha exposats els tresors més importants: la pelvis Elvis, el crani Miguelón, el bifaç Excalibur o el crani Agamenón.

Antecessors veloços, forts… i estressats
“Heu de pensar que els homes de la prehistòria eren molt més forts i més veloços que no pas nosaltres. Estic convençut que l’'Homo antecessor' deixaria amb un pam de nas a Usain Bolt en un esprint. Una marató potser seria diferent… També tenien un crani molt més resistent. Un cop de pal al cap ni el notaven”. Una altra diferència amb nosaltres era que, segons l’Eudald, “els homes de la prehistòria sí que tenien estrès. Això d’haver d’estar 24 hores en alerta permanent era motiu d’ansietat continu. Sabien que, si abaixaven la guàrdia un instant, eren pell!”. Aquesta constatació ens la fa just quan passem per davant d’un dents de sabre d’almenys 300 o 400 quilograms. Per sort estava completament dissecat!