El primer viatge a Atapuerca, dia a dia

Jornada sense descans la d’avui a Atapuerca. El dia ha començat amb el viatge en autobús fins a aquests jaciments burgalesos on ja ens esperava l’arqueòleg Eudald Carbonell, codirector dels jaciments d’Atapuerca, que ha donat la benvinguda a tots els assistents a aquest viatge organitzat per SÀPIENS i Tarannà. Eudald Carbonell ens ha fet retrocedir fins a l’any 1901, quan van acabar les obres de construcció d’un ferrocarril que havia d’unir les mines de ferro i carbó del nord de Castella amb els alts forns del País Basc. Un projecte que va partir en dos la petita serra d’Atapuerca, un turó situat a menys de 15 quilòmetres de la ciutat de Burgos. Aquesta línia de ferrocarril, però, no va arribar a consolidar-se i va deixar de funcionar l’any 1910.

Però aquest fracàs va permetre un gran èxit de dimensions molt superiors, ja que les obres van deixar al descobert un seguit de coves que han acabat capgirant el relat de la nostra prehistòria més llunyana. No debades, segons Carbonell, en aquesta jaciments es poden veure totes les etapes de l’evolució humana, cosa que els converteix “en eines per pensar sobre la nostra espècie i sobre el futur de l’Homo sapiens”.

La Sima del Elefante
La visita ha començat a la Sima del Elefante, el nom de la qual es deu a que, inicialment, es creia que en el seu interior hi havia les restes d’un elefant, tot i que posteriorment es va comprovar que eren de rinoceront. Més enllà de les anècdotes, però, la Sima del Elefante va ser el lloc on l’arqueòloga Rosa Huguet va localitzar, el 30 de juny del 2007, la resta humana més antiga trobada mai a l’Europa occidental. Es tracta d’una mandíbula d’un (suposat) 'Homo erectus' amb una datació aproximada d’1 milió tres-cents cinquanta mil anys. Segons Carbonell, la mandíbula pertanyia a una dona d’uns 28 o 29 anys que va ser devorada després de ser assassinada.

El complex de la Galeria
A continuació ens hem dirigit al complex de la Galeria, un altre indret emblemàtic d’Atapuerca. En aquest indret, format per dues galeries i un conducte vertical s’hi han documentat 5 nivells d’ocupació, des dels 400 mil fins als 200 mil anys. Aquesta cova, segons ens ha explicat l’arqueòleg Iván de Pedro, era una trampa natural per als herbívors que habitaven a la serra. I com que tant els 'heidelbergensis' que hi habitaven com alguns carnívors ho coneixen, era un lloc on anaven a buscar el menjar. Per tant, era com el supermercat de la serra!

I tot això abans de dirigir-nos a la Gran Dolina. En aquest lloc, el 8 de juliol de l’any 1994 es van localitzar les restes de sis individus amb una antiguitat superior als 800 mil anys. Però, a banda d’això, aquestes restes pertanyien a uns individus d’una espècie desconeguda fins aquell moment. Una espècie que va ser batejada com a 'Homo antecessor' i que va situar Atapuerca com el bressol dels primers europeus.

La cova Fantasma
La visita ha continuat cap a la cova Fantasma, situada a la part alta de la serra i on s’han localitzat restes fòssils de neandertals. Amb unes vistes privilegiades, aquest espai és, segons Eudald Carbonell, “una gran esperança”. Segons l’arqueòleg, se’n sentirà a parlar en els propers anys.

Abans d’anar a dinar hem fet un recorregut per la serra, on hem pogut contemplar roures i alzines, alguns centenaris. Una bona passejada abans d’anar a dinar menjar típic de la zona, com l’olla podrida o les mongetes negres estofades. Una estona que ens ha permès descansar, agafar forces i xerrar de les experiències del matí amb els companys de taula.

La cova Peluda
La tarda s’ha iniciat amb una visita la cova Peluda, una cavitat dins de la qual cal entrar reptant d’un milió d’anys d’antiguitat. Gran part del temps el va passar coberta per l’aigua del riu Pico, tot i que avui és plenament visitable per a persones que no tinguin una mobilitat reduïda. Les diferents estructures geològiques aprofiten la gran humitat existent a l’orifici. A banda de les estalactites, hi destaquen les nombrosíssimes arrels que surten del sostre de la cova i que han acabat donant-li el nom de Cova Peluda. Aquesta cavitat ha estat poc estudiada, però ja s’hi ha trobat restes d’indústria lítica d’una 200 mil anys d’antiguitat.

La cova Peluda

Quan hem sortir de la cova Peluda hem abandonat Atapuerca en direcció cap a Burgos. Durant el trajecte, hem passat per la cartoixa de Miraflores i, posteriorment, ja a la capital burgalesa pel monestir de Santa María de las Huergas i el castell de la ciutat. Des d’allà, hem baixat fins a la catedral pel mig dels carrers estrets del casc antic. Un gran final de trajecte i un bon preàmbul per sopar que ens esperava a casa Ojeda, un dels restaurants amb més pedigrí de Burgos.

L'editor del SÀPIENS, Jordi Creus, al jaciment d'Atapuerca

De nou, després de fer nit a Burgos, a primera hora del matí ens hem dirigit cap a la zona d’Atapuerca. Avui, però, a l’altra banda de la serra. Si ahir vam estar als jaciments, situats al terme municipal d’Ibeas de Juarros, avui ens hem dirigit fins al municipi d’Atapuerca. Concretament al Centre d’Arqueologia Experimental (CAREX), on ens esperava l’arqueòloga Eva Vallejo, que ens ha donat la benvinguda. Poc després ha arribat l’Eudald Carbonell.

La prehistòria des d'un punt de vista pràctic
Amb ells dos hem iniciat un viatge experimental cap al passat. Segons Carbonell, l’objectiu era que “des del confort actual, pugueu veure com era la vida a la Prehistòria. Volem que pugueu viure durant unes hores la prehistòria des d’un punt de vista pràctic”. I a fe que no li ha faltat raó, ja que les diferents experiències han estat trepidants. Hem començat fent unes eines tallants Modus 1 com les feien els 'Homo antecessor' d’Atapuerca ara fa 800.000 anys. També hem pogut experimentar amb el que l’Eva Vallejo ha qualificat com “la navalla multi usos de la prehistòria”. Es tracta del bifaç que utilitzaven els 'Homo heidelbergensis' que fa mig milió d’anys poblaven aquesta serra. Per què multiusos? Doncs perquè s’utilitzava per dur a terme diferents tasques: per tallar la carn, per netejar les pells, per extreure les arrels...

També hem pogut  entrar dins d’un enterrament neandertal i hem pogut ser protagonistes de les pintures murals prehistòriques de la manera més pràctica possible. L’Eva Vallejo ens ha explicat que aquells pintors eren els grafiters del passat i ens ha ensenyat una de les seves tècniques, que consistia en enviar polvoritzada la pintura a la paret, exactament igual que passa amb els esprais actuals.

La jornada matinal no ha acabat aquí. Encara hem tingut temps de comprovar com es diuen a terme les caceres de bisons de l’antiguitat, de fer foc amb diferents tècniques a l’interior d’una cabana neolítica i de llançar llances i fletxes mitjançant propulsors i arcs. I val a dir que, dins del nostre grup, hi ha hagut veritables especialistes que semblaven que ho havien fet tota la vida!

El Museu de l'Evolució Humana
Després de dinar a Burgos al popular restaurant Casa Pancho, les activitats han continuat a l’impressionant Museu de l’Evolució Humana de Burgos, un veritable palau de la prehistòria i de les grans troballes localitzades als jaciments d’Atapuerca. I ho hem fet amb un guia de luxe, ja que l’Eudald Carbonell ens ha conduït durant tota la visita.

Durant les dues hores que hem estat en el seu interior hem pogut veure, per exemple, les grans descobertes efectuades a la Gran Dolina: restes de cranis, de mandíbules, de maxil·lars, de clavícules... de diversos exemplars d’'Homo antecessor' localitzats l’any 1994 en aquest jaciment. I també les importants troballes de la Sima de los Huesos, amb el bifaç Excalibur en primer terme i el crani i la mandíbula de Miguelón, un 'Homo heidelbergensis' que va viure en aquestes muntanyes fa aproximadament mig milió d’anys. Aquest crani, gairebé sencer, va ser localitzat l’any 1992, justament el mateix any que Miguel Indurain va guanyar el Tour de França i el Giro d’Itàlia. D’aquí el nom amb què va ser batejat. El crani de Miguelón, que tenia uns 30 anys en el moment de la mort, tenia 13 impactes al cap.

Però aquest crani tan extraordinari no estava sol al jaciment de la Sima de los Huesos. Amb ell es van descobrir les restes de més de 30 individus de l’espècie 'Homo heidelbergensis'. Aquest fet fa de la Sima de los Huesos, segons Eudald Carbonell, “un jaciment excepcional”. Segons ell, aquesta acumulació de cadàvers es deu al fet que “aquest era l’indret on, de manera plenament conscient, es dipositaven les restes de les persones mortes. A banda d’aquestes restes humanes, a la Sima de los Huesos (a la qual s’hi arriba després de recórrer 500 metres per l’interior de la cova Major i de baixar per un pou vertical de 14 metres) s’hi ha trobat també vestigis fòssils de més de 160 ossos. Però no us penseu que eren uns ossos qualssevol: aquesta espècie, de més grandària que els actuals, va desaparèixer ja fa 60.000 anys. Quin gran final de dia!

El dia d’avui ha començat d’una manera sensiblement diferent. En primer lloc l’hem iniciat caminant, i no pas pujant a l’autocar. En segon lloc, hem abandonat la prehistòria que ha marcat les dues primeres jornades per entrar de ple en el món medieval i modern que tant caracteritza la ciutat de Burgos.

Hem deixat, doncs, a peu, l’hotel que ens ha acollit des de dijous. Es tracta de l’NH Collection Palacio de Burgos, situat a l’interior d’un edifici emblemàtic dels segles XVI i XVII, que té al seu interior un claustre espectacular.

La Porta de Santa Maria
La primera aturada, acompanyats de la guia i historiadora Rosalía López, ha tingut lloc a la Porta de Santa Maria, situada a pocs metres de l’hotel. Es tracta d’una de les set portes actuals que permeten entrar a la part antiga de Burgos, tot i que originàriament n’hi havia hagut deu. Construïda al segle XIII, la torre que hi ha en el seu interior va ser la seu del Concejo (Ajuntament) de Burgos fins a finals del segle XVIII. La façana, espectacular, és del segle XVI, i obra de Francisco de Colonia i Juan de Vallejo. En ella s’hi poden distingir, entre altres, personatges com Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador, el rei i emperador Carles V o Diego de Porcelos, l’home que l’any 884 va fundar Burgos.

La catedral de Santa Maria
Aquest ha estat l’aperitiu abans d’entrar -per les escales que menen a la porta de Sarmental- a la catedral de Santa Maria. Aquest ha estat el plat fort de la jornada i a la visita a la qual hi hem dedicat bona part del matí. La catedral és un símbol de la ciutat que va ser declarada patrimoni de la Humanitat l’any 1984 i que és l’eix perfecte de tot un seguit de carrers i places com les de Santa Maria o del Rei San Fernando que ens porten el regust més autèntic d’una ciutat que durant molts anys va ser la capital de Castella.

Per visitar la catedral de Santa Maria, sobretot, cal no tenir pressa, ja que el nombre de tresors que no podem deixar de contemplar és molt elevat. Nosaltres hem fet tota la visita acompanyats de la Rosalía López, que ens ha menat enmig de la barreja arquitectònica i les incorporacions artístiques efectuades al llarg d’aquests segles. Així, hem visitat, entre d’altres, les capelles de la Presentació, de la Nativitat, de Santa Ana i dels Conestables. Aquesta darrera és una catedral dins de la catedral, per les seves dimensions i pels tresors que conté, entre ells els tres retaules que acompanyen la tomba, feta amb marbre de Carrara, dels Conestables de Castella, Pedro Fernández de Velasco i Mencía de Mendoza.

La tomba del Cid Campeador
No hem deixat de contemplar, tampoc, el cimbori, situat en el cor de la catedral i que permet l’arribada de llum a la tomba del Cid Campeador, situada just sota d’aquesta obertura. Rodrigo Díaz de Vivar va morir a València el juliol del 1099 i va ser enterrat en aquesta ciutat. La seva esposa Ximena, amb l’ajut del comte de Barcelona Ramon Berenguer III va aconseguir defensar-la fins que l’any 1102 València va caure en mans dels almoràvits. Ximena, llavors, es va endur les despulles del seu marit al monestir de Sant Pere de Cardeña, situat a poca distància de Burgos. Allà van romandre fins que a principis del segle XIX les tropes napoleòniques les van profanar, Llavors es van traslladar a la catedral de Santa Maria, on han estat fins als nostres dies.

El Papamoscas, un autòmata del segle XVI que obre la boca mentre toquen les hores
Ben a prop de la tomba del Cid hem pogut contemplar l’espectacular Escala dorada -dissenyada el 1519 per superar el desnivell existent. I també hem mirat amunt per contemplar el curiós i popular Papamoscas, un autòmata construït  a principis del segle XVI que obre la boca mentre toquen les hores al rellotge que l’acompanya.

El palau on els Reis Catòlics haurien rebut Colom
Abans de marxar de la catedral, encara hem tingut temps de visitar els dos nivells del seu claustre, el museu i el centre d’interpretació. Quan hem sortir al carrer ens hem dirigit a la plaça de santa Maria per contemplar per darrera vegada la impressionant façana de la catedral i hem enfilat  pels petits carrers fins arribar a la Casa dels Conestables (en la imatge de sota), on es diu que els Reis Catòlics van rebre Colom un 23 d’abril del 1497, quan acabava de tornar del seu segon viatge a Amèrica. Un bon colofó abans d’abandonar Castella per tornar a Catalunya.

La Casa dels Conestables de Burgos