El primer viatge a Sardenya, dia a dia

Després d’un curt viatge en avió de no més de 90 minuts, a dos quarts d’una del migdia he desembarcat a l’aeroport de Càller (en sard, el nom de Càller és Casteddu, i en italià, Cagliari) acompanyat de vint-i-cinc lectors i subscriptors de la revista SÀPIENS. El nostre objectiu és resseguir els principals escenaris de la presència catalana a l’illa de Sardenya. Una presència que va començar a principis del segle XIV i que va continuar de manera ininterrompuda fins a començaments del segle XVIII, quan va acabar la guerra de Successió. Aquest viatge a Sardenya estava previst per a l’any passat, però la pandèmia va impedir-ne la realització. Amb la millora de tots els indicadors, tant SÀPIENS com l’agència de viatges Tarannà vam plantejar de dur-lo a terme, això sí, amb totes les mesures i atenent també totes les normatives sanitàries.

La capital de Sardenya
Càller és la capital de Sardenya i, també, amb prop de 200.000 habitants, la seva ciutat més poblada. Només sortir de l’aeroport i pujar a l’autocar que ens havia de menar al centre històric de la ciutat, el guia de Tarannà, Jordi Pla, ens ha explicat de manera minuciosa les primeres indicacions tècniques, mentre el nostre guia històric, el professor Martí Carbonell, ha començat a introduir-nos en la història de Sardenya i ens ha advertit de l’error recurrent a l’illa de parlar del període espanyol per referir-se als més de quatre segles de relació entre aquests i la Corona catalanoaragonesa, una relació que es va acabar trencant després de la derrota catalana a la guerra de Successió. Després de fer-nos una petita introducció de la ciutat de Càller, Carbonell també ha aprofitat aquesta breu estona per fer-nos uns petits apunts sobre la gastronomia sarda, una cuina tradicional mediterrània amb uns tocs exòtics que la fan diferent.

La gastronomia sarda
Un cop traslladats al barri de la Marina, on hi ha el nostre hotel, hem menjat un dels menjars més típics d’aquesta illa: la fregola a la marinera. Quan parlem de la fregola ens estem referint a un tipus de pasta similar al cuscús, però d’una mida superior. Aquesta pasta s’aconsegueix amb una barreja de farina de blat i aigua. Hi ha moltes receptes per fer amb fregola, però la més típica és la que hem menjat nosaltres, amb tomàquets Cherry i cloïsses. El llobarro amb verdures posterior ha estat un complement perfecte a una gran descoberta.

Després de dinar, i per fer baixar tot allò que hem menjat, hem iniciat el recorregut fins al veí barri del Castell, amb el bastió de Saint Remy al nostre davant. Allà el nostre guia, Martí Carbonell, ens ha explicat que aquesta era una de les fortificacions més importants de la capital sarda. Construït a finals del segle XIX sobre les muralles del segle XIV, aquest bastió és el lloc ideal per veure la millor panoràmica sobre la ciutat de Càller.

Seguidament, ens hem desplaçat fins a la catedral de Santa Maria i Santa Cecília, que conté més de vuit segles d’història de Càller, des que va ser construïda pels pisans l’any 1217, i que avui inclou els més variats estils arquitectònics. En el seu interior, molt ric, hi destaquen la capella dels aragonesos, la del Sagrat Cor i, sobretot, el mausoleu de Martí el Jove, fill del rei català Martí I l’Humà, que va venir a Sardenya des de Sicília per enfrontar-se en nom del seu pare a una revolta de la família dels Arborea.

Martí va derrotar els Arborea a la batalla de Sanluri el juny de 1409. Segons les cròniques, les tropes dels Arborea eren molt superiors en nombre. Uns 15.000 homes a peu i uns 3.000 cavallers (sards, francesos, genovesos i llombards) enfront dels 8.000 homes a peu i els 3.000 cavallers catalanoaragonesos i sicilians que formaven l’exèrcit de Martí el Jove. Malgrat el nombre, la major experiència dels catalans va fer possible una gran victòria.

Finalment, ara sí, semblava que Sardenya estava definitivament pacificada després d’un segle de guerres. Però llavors va passar una cosa que va marcar de manera irremeiable el futur de la Corona i, sobretot, la dinastia del Casal de Barcelona. I és que Martí el Jove va emmalaltir (segurament, de tifus o malària) a Sardenya i va morir. Això va passar un 25 de juliol de 1409 a la ciutat de Càller. Martí el Jove tenia 33 anys, i va ser acomiadat amb aquestes paraules pel seu pare, el rei Martí l’Humà: “Viurem tot el temps amb sobirana tristor i dolorosa vida”.

El final del Casal de Barcelona
El drama va continuar només vuit mesos després, el maig de 1410 quan va morir el pare, Martí l’Humà, sense descendència viva. Això va significar la fi de la dinastia del Casal de Barcelona, iniciada per Guifre el Pilós al segle IX. Amb l’extinció, es va obrir un període d’inestabilitat que va acabar amb l’entrada de la dinastia castellana dels Trastàmara. 

Després de sortir de la catedral, ens hem dirigit cap a la plaça de l’Arenal, on hi ha diversos monuments, com la Porta Cristina o la Porta s’Avançada, amb una gran funció estratègica i militar. I, també, la imponent torre de Sant Pancraç, construïda durant l’època de domini pisà de la ciutat, sobre la seva primera muralla fortificada. 

Posteriorment ens hem dirigit cap al Palau Reial, que actualment és la seu de la Prefectura i del Consell Regional de Càller. Aquest imponent palau va ser construït en l’època pisana, tot i que posteriorment ha sofert nombroses modificacions. Dins del conjunt destaca la sala del Consell Regional, d’estil barroc, i les seves nombroses estances, totes abillades amb unes làmpades enormes fetes amb cristall de Murano. 

Abans d’abandonar el barri del Castell, ens hem dirigit a la torre de l’Elefant, una torre bessona de la de Sant Pancraç. Aquesta torre deu el seu nom a la figura de l’elefant que llueix en una de les seves parets. Cal recordar que l’elefant era un emblema dels pisans, i que aquests van construir la torre l’any 1307 quan ja s’esperava un possible atac dels exèrcits catalans.

Precisament, després de l’ocupació catalana es va tancar el costat nord de la torre per fer-hi magatzems i residències i, posteriorment, també una presó. A les portes d’aquesta torre, es mostraven els caps tallats dels presoners que havien estat executats a la plaça Carlo Alberto.

El barri de Stampace
Després d’aquesta última visita, hem abandonat el barri del Castell i ens hem endinsat en el veí de Stampace, un barri molt popular, modulat per la concorreguda plaça Yenne. En aquest punt el nostre guia, Martí Carbonell, ens ha explicat que a Càller es diu que els habitants de Stampace “es distingeixen de la resta dels cagliaritans per tenir un caràcter fort, per ser tossuts i també una mica irascibles; tant és així que se’ls anomena cùccurus cottus (‘cap calent’)”.

El barri de Stampace és una zona molt emblemàtica, amb carrers estrets plens de trattories, on es pot degustar la gastronomia tradicional sarda; de cafeteries, i també, de botigues on és possible adquirir els més variats productes. I, enmig de tot, destaca la col·legiata de Santa Anna, construïda entre els anys 1785 i 1817 i d’estil barroc tardà. 

Xerrada sobre la conquesta catalana de Sardenya
El vespre ha continuat amb una xerrada a l’Hotel Reina Margarita sobre la conquesta catalana de Sardenya, i amb un sopar de luxe al popular restaurant Su Cumbido, on hem gaudit d’un menú típicament sard, amb embotits i formatges de la zona, malloreddus a la campidanese i una barreja de porc rostit amb patates i verdures. Uns dolços sards amb moscatell han posat punt final a un sopar que ens ha obligat a caminar una mica abans d’arribar a l’hotel. Un primer dia de luxe!

Abans d’abandonar Càller en direcció al nord-oest de l’illa, hem fet una parada en un dels llocs més emblemàtics de la capital sarda: el monestir de Nostra Senyora de Bonaria, el principal temple de l’illa. Situat al capdamunt d’un turó, en el passat aquesta ubicació li permetia tenir una preeminència militar i alhora estar prou allunyat dels aiguamolls de l’estany de Santa Giulia, una zona tradicionalment molt insalubre i plena de malalties.

Amb una antiga edificació del segle IV, la construcció del santuari actual té el seu antecedent més immediat en la conquesta catalana de Sardenya. El cap dels seus exèrcits, l’infant Alfons, el futur Alfons III el Benigne (fill del rei Jaume II el Just), va acampar als peus d’aquest turó, va construir-hi fortificacions i una capella a la part superior i va iniciar la conquesta de la ciutat. Posteriorment, el complex es va ampliar i l’any 1704 es va aixecar la basílica actual, cosa que ja li va permetre agafar la fisonomia d’avui en dia. Actualment és una enorme talaia sobre Càller.

Història i gastronomia
Ja dins de l’autocar que ens ha de portar cap al nord, el nostre guia, Martí Carbonell, ens ha fet un extens repàs de la història de Sardenya, i també una interessant explicació sobre la gastronomia i les begudes típiques de l’illa. Ha parlat, entre moltes altres coses, de formatges com el pecorino o de pasta com els culorgioni (una espècie de raviolis de forma triangular farcits generalment de bledes amb mató). I tot, ben regat amb les explicacions sobre els principals vins de l’illa, que en Martí ens ha anat desgranant: negres com els Canonau o els Bovale, o blancs com el Vermentino o el Vernaccia. I, per acabar, un bon digestiu com el fil’e ferru, un aiguardent de molta graduació que els sards acostumen a prendre després d’haver menjat formatges amb un gust potent. 

Amb ganes de tastar totes aquestes propostes, l’autocar ens ha deixat al davant de la basílica de Sant Joan de Sinis, un edifici d’origen paleocristià edificat al costat d’un petit poblet de pescadors. El que avui es pot veure –i que és espectacular– es va construir entre els segles VII i XI i és d’estil preromànic.

Des d’aquest punt tan especial, hem iniciat una caminada que ens ha menat fins a la torre de Sant Joan, edificada sobre un turó des del qual es domina tota la zona. Tal com ha explicat Martí Carbonell, entre els segles XVI i XVII, es van construir aquesta i altres torres al llarg de la costa de Sinis i Cabras. Igual que la resta de torres costaneres sardes, la de Sant Joan es va construir “per protegir les poblacions locals de les incursions de pirates i corsaris barbarescos del veí nord d’Àfrica”, com explica Carbonell.

Aquesta torre de Sant Joan té un diàmetre de base de 14 metres i una alçària de 15 metres. S’hi pot entrar, tal com hem fet nosaltres, a través d’unes escales exteriors que permeten accedir-ne a l’interior i, fins i tot, a la terrassa, des d’on les vistes són espectaculars.

Des de la torre fins a Oristany
Des de la torre hem desfet el camí fins a tornar a arribar al lloc on ens esperava el nostre autocar, que ens ha traslladat fins a una vila amb molta història comuna amb Catalunya: Oristany. Aquesta ciutat, capital de la província homònima, té actualment uns 40.000 habitants, que, tal com explica en Martí, “es dediquen bàsicament a l’agricultura i al pasturatge, i també al treball artesà del ferro, la fusta i l’argila”. Fundada l’any 1070 pels habitants de l’antiga Tharros, aquesta ciutat està molt lligada a la família dels Arborea, clau per entendre la història de la conquesta catalana de Sardenya. Lamentablement, queda poca cosa d’aquella època. L’element més destacat és la torre de Marià II, situada al mig de la plaça de Roma. Bastida el 1290 per Marià II d’Arborea, va ser una de les quatre portes d’entrada a la ciutat en temps medievals, quan la vila lluïa una gran muralla avui desapareguda.

Un passeig pels seus carrers, fins a la seva catedral de Santa Maria, ha posat punt final a la nostra estada a Oristany, abans que Martí Carbonell ens expliqués que la relació d’aquesta vila amb els Països Catalans es manté actualment gràcies a una de les seves festes principals, la Sartiglia (en sard: Sa Sartiglia), un torneig eqüestre que se celebra, en paraules de Carbonell,  “almenys des del 1465. Es creu que deriva de torneigs medievals precedents. Té lloc el diumenge i el dimarts previs a Carnestoltes i l’organitzen el gremi dels pagesos i el dels fusters, respectivament”. I té una gran relació amb Ciutadella de Menorca, per raons òbvies.

El complex nuràgic de Sant Antine: una edificació impressionant
L’autocar ens ha portat després a un jaciment arqueològic antic que ha estat la cirereta del pastís abans d’arribar a l’Alguer. Una aturada imprescindible que no pot deixar indiferent ningú. Es tracta d’un dels principals representants de la cultura nuràgica, que es va desenvolupar a Sardenya entre les cultures del bronze i el ferro. El complex nuràgic de Sant Antine, del segle XV abans de Crist, és un dels més ben conservats de tota l’illa. I realment, si l’exterior ja és impactant, l’interior encara ho és molt més. Impressiona entrar al recinte per l’entrada principal i arribar al pati on hi ha la torre fortalesa, de 25 metres d’alçària, amb set entrades monumentals disposades simètricament i a través de les quals es pot accedir a les estances de la primera i la segona plantes. Realment, aquets edificació tan antiga impressiona. I molt! Un gran final per a un dia ple de sorpreses. L’Alguer ens espera!

Després d’un bon esmorzar a l’Hotel del Pini ens hem dirigit cap al centre de l’Alguer, davant del monument per la Unitat de la Llengua Catalana, on el nostre guia, Martí Carbonell, ens ha explicat la realitat de la nostra llengua a l’Alguer i ens ha donat les últimes dades sobre el seu ús. Fins fa unes dècades, l’idioma majoritari a la ciutat era el català, però en poc temps la situació ha anat tombant. Des del final de la Segona Guerra Mundial, la transmissió de pares a fills ha anat a la baixa. Això, sumat a la fortalesa de l’italià, ha anat arraconant l’alguerès. Actualment, aquesta varietat del català és la llengua habitual del 14% dels algueresos, en franc decreixement, enfront del 83% de l’italià i menys del 3% del sard.

Una Moreneta a l’Alguer
Des d’allà ens hem dirigit al carrer Major, on hem pogut contemplar les façanes de diferents palaus, com el Ferrara, el Guió i Duran, el Palau Cívic, el Lavagna, la Duana Reial o el Palau Serra. Tot això fins a entrar a la catedral de Santa Maria Immaculada, amb un conjunt d’estils força diversos. Originària del segle XVI, té una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, amb una rèplica de la Moreneta. Seguidament, hem caminat uns metres fins al Museu Diocesà, on hem tingut el plaer de fer una visita guiada en alguerès en què ens han explicat les diferents peces religioses del seu interior. 

La biblioteca més gran d’Itàlia en català
En sortir del Museu ens hem dirigit a la seu de l’Obra Cultural de l’Alguer, l’entitat que treballa per la preservació de la llengua catalana en aquesta ciutat i que té la biblioteca més gran d’Itàlia en el nostre idioma. Després d’escoltar les paraules de benvinguda del seu president, hem tingut el privilegi que l’exsíndic (alcalde) de la ciutat Carlo Sechi ens fes un repàs exhaustiu de la relació entre aquesta ciutat i Catalunya, des de l’època medieval fins als nostre dies.

Sechi ha fet un clam per la preservació de la llengua arreu on es parli. Segons ell, a l’Alguer caldria augmentar-ne l’ús social, tant de manera escrita com oral; en definitiva, aconseguir que sigui una llengua viva. Després d’escoltar-lo, hem estat convidats a un tast de productes sards (embotits, formatges, vins...) que han fet les delícies de tots els assistents, que han marxat amb la petició de Sechi de defensar cada un des del seu lloc la llengua catalana.

Les Coves de Neptú
Després de dinar i d’haver fet un recorregut per una part del passeig marítim de la ciutat, ha arribat un dels plats forts de la jornada. Hem agafat un vaixell i ens hem dirigit cap a les Coves de Neptú, situades a uns 45 minuts de l’Alguer. La bona mar i el bon temps han fet que el viatge fos molt agradable enmig de paisatges impressionants marcats pels grans penya-segats que contemplàvem des del mar. Aquestes coves són molt conegudes des del segle XVIII, quan ja les visitaven personatges famosos com el futur rei de Sardenya Carles Albert o el futur rei d’Itàlia Víctor Manuel.

L’accés a aquesta enigmàtica gruta (situada dins del Parc Natural de Porto Conte) només és possible a través dels 656 graons de l’escala que baixa pel penya-segat o per via marítima, com hem fet nosaltres. Fa més d’un quilòmetre de llargada i hi destaquen quatre sales plenes d’estalactites i estalagmites. També hi ha un llac subterrani i una platja de sorra blanca.

Joies de l’Alguer
Retornats a l’Alguer, hem reprès la marxa per les diferents joies de la ciutat, com el convent de Sant Francesc, l’església de Sant Miquel, l’església de la Misericòrdia, el Palau Machín, el Palau Episcopal, la torre de la Polvoreda o la torre de Sant Jaume (amb una menció especial per a la torre de l’Esperó Reial, del segle XIV). Aquest era el lloc on s’allotjaven els funcionaris del rei i actualment és la més gran que és la més gran de l’Alguer. Un darrer tomb per les muralles ha tancat les activitats d’aquest tercer dia a Sardenya.

Abans de finalitzar, però, Martí Carbonell ens ha explicat que les muralles que podem contemplar avui són dels segles XV a XVII. L’Alguer conserva prop del 70% del seu recinte emmurallat. Actualment encara queden vuit grans torres a la ciutat, cosa que li confereix aquesta imatge tan especial. Realment, cal visitar l’Alguer com a mínim una vegada a la vida. Abans de deixar-la demà per tornar a Catalunya, tots ens hem conjurat per tornar-hi algun dia. Realment, val molt la pena!

També podeu seguir el viatge, dia a dia i hora a hora, al nostre perfil de Twitter amb l’etiqueta #SàpiensSardenya

[FIL] 1) El primer viatge #SàpiensSardenya amb @TarannaViajes ha arribat a l’aeroport de Càller. Ara ja a l'autobús que ens porta a la capital de l’illa. A partir d’ara anirem informant de l’escapada. pic.twitter.com/1fSlHUhv10

— Sapiens.cat (@sapienscat) September 26, 2021

[FIl] 1) El segon dia del viatge #SàpiensSardenya comença al santuari de Santa Maria de Bonaria, als afores de Càller. Aquest indret està molt vinculat al futur Alfons III el Benigne i a la conquesta catalana de Càller. pic.twitter.com/tuRbfTHEOE

— Sapiens.cat (@sapienscat) September 27, 2021

[FIL] 1) Els assistents al primer viatge #SàpiensSardenya ja som davant del monument per la Unitat de la Llengua de l’Alguer, on @mcarbonellsalom ens dóna les dades sobre l'ús del català en aquesta ciutat. pic.twitter.com/Qkh7KQeyKA

— Sapiens.cat (@sapienscat) September 28, 2021

Al nostre perfil d'Instagram, hem publicat una galeria d'imatges i vídeos que és un excel·lent resum del viatge.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Revista SÀPIENS (@revistasapiens)