El quart viatge a Atapuerca, dia a dia

Hem sortit puntuals. O no, si ho mirem des del punt de vista britànic, perquè l’Albert, el conductor del nostre autocar, ha pogut engegar el motor deu minuts abans i enfilar el camí cap a Cervera. Al municipi de la Segarra hem recollit dues de les vint-i-tres persones que formen el grup del quart viatge SÀPIENS a Atapuerca, una nova aventura que hem organitzat amb l’agència Tarannà. Encara no hi érem tots, per això hem anat fins a Lleida, a recollir el darrer passatger. I, des de la capital del Segrià hem fet ruta fins a Alfaro, a la Rioja, on hem parat a dinar.

Ratafia olotina
A les postres hi hagut una sorpresa. La Núria, olotina, ha tret una ampolla de ratafia Russet, que s’elabora artesanalment a la capital de la Garrotxa, i ens ha explicat que n’ha portat dues caixes, una per al grup i una altra per a l’Eudald Carbonell. De seguida ha explicat el perquè: aquest és el seu segon viatge SÀPIENS a Atapuerca. La primera vegada va quedar-ne tan encantada que no només va decidir que repetiria, sinó que a més hi tornaria amb un regal per al codirector del jaciment. I així ho ha fet.

De camí cap a Burgos hem recordat que, tot i ser el quart viatge a uns jaciments que van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 2000, aquest és excepcional: és el primer que fem durant la temporada d’excavacions, que té lloc del 17 de juny al 24 de juliol. Al llarg d’aquestes setmanes, més de tres-cents científics d’arreu del món treballen als diferents jaciments de la serra d’Atapuerca. Nosaltres els visitarem demà -en una visita exclusiva, ja que mentre hi ha excavacions el jaciment no es pot visitar per l'interior-, un dia que també serà excepcional, perquè es faran públics els detalls d’una troballa insòlita: el que l’equip d’investigadors ha anomenat “la cara del primer europeu”, que podria tenir 1,4 milions d’anys d’antiguitat. Un descobriment que l’Eudald podrà celebrar amb ratafia olotina.

Morcilla de Burgos, “el mejor alimento del mundo”
Un cop fet el check in a l’hotel NH Collection Palacio, un establiment de quatre estrelles situat al centre de Burgos, al costat del riu Arlanzón, hem anat al Mercat Sud de la ciutat, on ens esperava, a la parada 26, Roberto da Silva, l’ànima d’Embutidos de Cardeña. El seu parlament ha estat tota una lloa a la morcilla, “el mejor alimento del mundo” i un dels productes típics de la gastronomia burgalesa. Segons Da Silva, aquest embotit fet amb ceba (60%), arròs (20%), sang, sagí i espècies (20%) és tan nutritiu que està recomanat als viatges espacials: “con una rodaja tienes para tres días”.

Da Silva, principal impulsor i president de la Indicación Geográfica Protegida (IGP) Morcilla de Burgos, ens ha explicat que al segle XVII es donava als gossos de carrer morcillas enverinades amb l’objectiu d’eliminar-los per posar fi a l’epidèmia de pesta que assolava el territori. Com que l’aroma de l’embotit és tan potent, els gossos no detectaven el verí. Així, doncs, “que te den morcilla es que te mueras perro rabioso”, ha reblat Da Silva.

Un hotel amb claustre
Després d’acomiadar-nos hem tornat a l’hotel, situat en un edifici històric que amaga al seu interior un claustre del segle XVI totalment rehabilitat. Durant el sopar hi havia qui comentava la carta de benvinguda que ens ha enviat l’Eudald. Defineix Atapuerca com “una síntesi de la prehistòria europea en una visita al passat” i acaba així: “El passat ens ha de fer reflexionar sobre el nostre comportament en el present. Només estudiant i coneixent la nostra història, podrem ser responsables del nostra futur”.

“Avui fa vent del nord”, ha dit el Sergi en pujar a l’autocar, i tot seguit ens ha preguntat si havíem agafat una jaqueta. El Sergi, sempre tan atent i tan sol·lícit, tan pendent de tothom i de tots els detalls: de demanar-li a l’Albert que posi bé l’hora del rellotge digital, de la música, del menjar… Mentre ens comptava (recompte obligat) algú, uns seients més enrere, ha revelat el tuti del dia anterior: SERPENTÓ! Sí: entre els membres del grup també hi ha qui juga al Paraulògic. I així, entre mots i atencions, hem arribat als jaciments d’Atapuerca, just quan un grup d’arqueòlegs baixava del seu autocar, tots amb un cistell vermell per guardar-hi les eines. 

Un dia històric
Ens ha rebut l’Eudald Carbonell. “Avui serà un dia històric”, ha avançat, però no ens podia explicar res de la gran troballa que, finalment, s’ha fet pública a les dotze del migdia en una roda de premsa d’abast internacional. La gran descoberta de la seva carrera, tot un regal, ha confessat. Abans de marxar –havia de preparar la compareixença davant dels mitjans–, l’Eudald ens ha compartit diverses reflexions. “La ciència és la forma de coneixement més insegura que té la humanitat, un fet molt important perquè obliga els humans a estar sempre activats”. Una ciència que no és exacta, que canvia i que necessita ser constatada. “Una ciència que ens ha donat proves empíriques arqueològiques i paleontològiques molt importants de com els humans ens hem adaptat, de quan ho hem fet bé i de quan l’hem errat. Una ciència en què també és essencial el perquè, la part filosòfica de l’experiència científica, i ser conscients de què hem de fer en el futur”. Ha estat taxatiu: “Si els Homo sapiens no sabem on volem anar, ja l’hem espifiada. Sóc molt conscient que els humans ens hem de replantejar què volem fer i ho fem de fer amb urgència. Les conseqüències seran molt greus”.

Segons l’Eudald, els dos grans errors dels humans han estat els relacionats amb el canvi climàtic i la globalització: “el clima és el que ha marcat la diversitat humana i la globalització ha trencat la diversitat, les identitats. Ha estat l’error més gran de l’espècie. Tot va començar a anar malament quan es va trencar la diversitat”. Ara bé, “si en 1,5 milions d’anys ens hem adaptat, ara també ens adaptarem. Sempre ens hem adaptat a les grans crisis que ha patit la nostra espècie –canvis climàtics, epidèmies…–, però cal reaccionar ja”. I ens ha recordat, a nosaltres, “animals de dues potes”, que l’evolució social i humana és un trencaclosques format per milers de peces, que són els fòssils que s’han descobert i que encara amaga Atapuerca.

L’Eudald ens ha deixat amb un dels membres del seu equip, l’arqueòleg Iván de Pedro, que ens ha guiat pel complex de jaciments, galeries i coves que és Atapuerca. Ens ha explicat com es va formar, com l’efecte de l’erosió sobre la roca calcària va anar deixant a la vista una informació i unes restes impressionants –“imagineu-vos que agafeu un tros de guix i el poseu sota l’aigua. Això és el mateix que ha passat aquí”. I és que a Atapuerca s’han identificat cinc espècies humanes diferents: Homo sp., encara per determinar (1,3 milions d’anys); Homo antecessor (850.000 anys), preneandertal (500.000 anys), Homo neanderthalensis (50.000 anys) i Homo sapiens. “Era el Marina d’Or de la Prehistòria. Tots els grups que hi passaven, s’hi quedaven”, ha fet broma.

La Sima del Elefante
La primera parada ha estat la Sima del Elefante, un dels jaciments situats a l’anomenada Trinchera del Ferrocarril. L’Iván ens ha fet posar l'atenció en els diferents nivells excavats i els diversos estrats (els “horitzons geològics”), en el fet que la cova ha protegit tota la informació que va quedar al seu interior. Aquí hi ha el sòl més antic d’Atapuerca i aquí és on s’han trobat les restes més antigues, com una mandíbula humana datada d’1,2 milions anys d’antiguitat, el 2007, o el fòssil que fa un parell de dies va generar una “emergència científica” per l’excepcionalitat de la descoberta: el maxil·lar d’un humà que podria tenir una antiguitat d’1,4 milions d’anys, una època en què es creia que no hi havia homínids al continent europeu. La descoberta de la qual l’Eudald no ens en podia dir res i que ha causat un gran renou al jaciment: mentre uns preparaven cables, cadires i micros, d’altres netejaven amb pinzell les bastides del jaciment.

La Sima de los elefantes

L’Iván també ens ha portat a la Cueva Fantasma, un jaciment on es van trobar restes de hienes, cavalls i gran part de l’os parietal humà d’un neandertal. Si abans havíem vist els arqueòlegs en acció, aquí ens hem trobat una petita excavadora preparant un nou accés a la cova: “l’arqueologia també és una ciència destructiva. Hem de destruir per saber i en benefici del jaciment. Calen anys de neteja de la superfície abans els arqueòlegs no poden entrar a l’excavació”. 

Tot seguit hem anat al Complejo Galería, que va servir de trampa natural per als humans de fa més de mig milió d’anys, els preneandertals. “Va ser el primer supermercat de Burgos”, ha fet la comparació, perquè els humans escorxaven els animals morts que havien caigut al complex i se n’emportaven la carn per alimentar el grup. L’Iván també ens ha parlat de les eines, una mostra de la tecnologia que van generar els humans per desafiar l’entorn, i de la caça. Però qui caçaven, els homes o les dones? Segurament, en el Paleolític tots feien de tot. No depenia del sexe, sinó de la condició física en què es trobava una persona. “L’única manera de tirar endavant el grup era que tots fessin de tot”.

“Miguelón” i “la benjamina”
La importància del grup ha tornat a posar-se de manifest amb “Miguelón”, l’individu més ben conservat dels 29 que s’han pogut identificar al jaciment de la Sima de los Huesos. És un crani de 400.000 anys d’antiguitat corresponent a un preneandertal. Miguelón –batejat popularment d’aquesta manera en honor al ciclista Miguel Indurain– tenia un bony al maxil·lar, una infecció –segurament, un flegmó– que no va ser la causa de la seva mort, però que no el deixava mastegar. I, tot i així, va viure encara uns anys. Com? El van alimentar. Una mostra de la consciència d’espècie, de la socialització, com també ho és “la benjamina”, una nena que va néixer amb una deformació cranioencefàlica però que va viure fins als 8 anys “perquè la van cuidar”.

Les rèpliques de Miguelón i d'un crani d'Homo sapiens

Mentre a la Sima del Elefante tenia lloc la roda de premsa, l’Iván ens ha portava al jaciment d’El Portalón i, d’aquí, a un dels diversos llocs del riu Arlanzón on es transporten els sacs amb els sediments correctament etiquetats i es fa el procés de tamisatge (neteja amb aigua), assecatge i triatge per identificar i classificar les restes de microvertebrats. Un dels membres de l’equip ens ha mostrat dos ossos diminuts: el radi d'un gripau i l’húmer d'una granota. Unes restes més de les peces del gran trencaclosques que és l’evolució humana. 

Olla podrida i arqueologia experimental
Després d’acomiadar-nos de l’Iván, hem anat al restaurant Los Claveles a dinar, on els més atrevits han provat un dels plats típics de Burgos, la contundent “olla podrida”, una mena d’escudella i carn d’olla amb mongeta vermella. L’Eudald ha dinat amb nosaltres i ens ha acompanyat al Centre d’Arqueologia Experimental (CAREX), on ens ha explicat la importància de la troballa feta pública avui (mireu-ne el vídeo).

Després ens ha deixat en mans de l’Álvaro, que ha dirigit una divertida sessió d’arqueologia experimental, que ha definit com “intentar sobreviure com ho feien els nostres avantpassats i intentar entendre’ls”. Hem llançat llances amb propulsors –una mena de braç artificial que els permetia que el projectil arribés més lluny–, hem llançat fletxes amb arc –“l’arma estrella”– i, els més atrevits, han fet foc, uns per fricció i els altres, per percussió. “Amb els temps que vivim, millor si aprenem a sobreviure”.

Tir amb arc al CAREX
 

Fent foc al CAREX

El grup ha marxat del CAREX dubtant de la seva pròpia capacitat de supervivència i l’Álvaro ho ha fet amb dues ampolles de ratafia olotina a la mà: una per a ell i una altra per a l’Iván. L’Eudald ja feia una bona estona que havia recollit les seves.

La jornada ha acabat amb un àpat a Casa Ojeda, un dels millors restaurants de Burgos. Si haguéssim hagut de caçar per poder menjar, de segur que ens hauríem quedat sense sopar. Afortunadament, no ha estat així.

Pensàvem que seria un dia més relaxat, després de les emocions i de la quantitat d’informacions que ahir ens van regalar l’Eudald Carbonell i l’Iván de Pedro. Però l’única relaxació ha estat l’hora de l'esmorzar: les 9 h, a diferència de les 7.30 h del dia anterior. El cas és que la Rosalía López, la nostra guia de Burgos, ha estat una altra gran font d'informació i una comunicadora excel·lent. 

Hem començat la jornada a la cartoixa de Miraflores, situada al parc de Fuentes Blancas, una de les zones verdes de la ciutat. La joia de la corona d’aquest monestir és el panteó reial de la família d’Isabel la Catòlica, que va reprendre les obres de l’edifici –havia quedat destruït per un incendi i les obres posteriors havien restat aturades– per complir el desig del pare, Joan II de Castella, de ser enterrat aquí. Les obres van ser encarregades a Hans de Colònia, que aleshores treballava a la catedral i que era un dels molts artistes estrangers que s’havien instal·lat a la ciutat. Entre els segles XIII i XV, Burgos s’havia fet molt rica amb l’exportació de llana i aquest auge econòmic va convertir-la en un focus d’atracció cultural.

La cartoixa de Miraflores

El sepulcre reial, però, va ser obra de Gil de Siloé, un artista instal·lat a la ciutat que es creu que era d'origen flamenc. Es tracta d’una gran tomba d’alabastre en forma d’estrella de vuit puntes situada en el presbiteri de l’església on hi ha les estàtues jacents de Joan II de Castella i de la seva segona esposa, Isabel de Portugal. A un lateral hi ha la tomba del germà d’Isabel, l’infant Alfons, i, al davant, un impressionant retaule realitzat també per Gil de Siloé ricament ornamentat. La Rosalía ens ha descobert molts detalls, el més curiós dels quals és un cilindre amb sis etapes de la vida de Jesucrist que els cartoixans giren en funció del calendari litúrgic. Per fer-ho, accedeixen a la part posterior del retaule a través de dues petites portes situades als laterals d’aquesta obra d’art.

El retaule de Gil de Siloé

La tomba intacta de Fernando de la Cerda i el dimoni titivirus
La següent visita ha estat el reial monestir de Santa María de las Huelgas, el tercer monument imprescindible de Burgos, juntament amb la cartoixa de Miraflores i la catedral. Va ser fundat pel rei Alfons VIII de Castella i la seva esposa, Elionor Plantagenet com a panteó reial i com a lloc de retir femení. A més de la dels monarques fundadors, entre les tombes del monestir destaca la de Fernando de Castella, primogènit d’Alfons X el Savi, anomenat de la Cerda perquè va néixer amb el pèl molt gruixut, com el d’una crin (cerda). Als anys quaranta del segle XX, es van obrir els sepulcres del monestir per fer un estudi científic i la gran sorpresa va ser trobar el de Fernando de la Cerda intacte, sense expoliar i en un gran estat de conservació, tant el cos momificat com el vestit, les teles i objectes amb què van enterrar l’infant castellà. Aquestes peces es poden veure al Museu de Teles Medievals que hi ha al que va ser el magatzem de gra del monestir i que també hem visitat.

El claustre del reial monestir de Santa María de las Huelgas

A las Huelgas, en un quadre del pintor espanyol Diego de la Cruz penjat a la sala capitular, hem descobert un dimoni carregat amb un farcell de llibres a l’esquena. “No és que fos lector, eh? És un titivirus”, ens ha explicat la Rosalía, “un dimoni que afavoria els errors que produïen els amanuenses quan copiaven llibres”.

Un formatge gruyère a les cavitats del castell
En sortir del monestir ens esperava l’Albert a l’autocar per portar-nos fins al castell, el lloc on es va fundar Burgos l’any 884. La fortalesa va ser l’escenari, el 1812, d’una gran derrota del duc de Wellington, que, amb un exèrcit de 30.000 homes, va intentar prendre-la a un regiment francès format per 2.000 homes que hi havia a l’interior. L’episodi es va produir en el marc de la guerra del Francès, quan Napoleó va reduir el gruix de soldats que tenia a la ciutat per enviar-los a la campanya russa. Un any més tard, però, els anglesos van tornar, van fer fora els francesos i van fer volar el castell. Per això en queden poques restes. El més interessant, ens confessa la Rosalía, és una xarxa de galeries obertes a una profunditat d’entre 6 i 10 metres que condueixen a un pou: “la part subterrània del castell és com un formatge gruyère”.

No hi hem entrat per comprovar-ho, però hem anat passejant cap a la catedral. Abans, ens hem aturat en un mirador amb vistes a aquest impressionant temple gòtic que visitarem demà. En arribar hem enfilat el carrer Fernán González, on es poden veure antics palauets d’aquells senyors de la llana que van fer de Burgos una ciutat puixant. Mentre enfilàvem el camí cap a Casa Pancho, el restaurant on hem dinat, hem escoltat el so de les gralles. Avui s'ha celebrat una trobada de “gigantones” amb presència catalana; hi havia gegants de Montblanc, de Barcelona, de Lloret de Mar o de Sant Boi de Llobregat.

El Museu de l’Evolució Humana
Després de dinar, la Rosalía ens ha guiat per una part del Museu de l’Evolució Humana (MEH), on hem pogut conèixer Miguelón en persona. Amb les set vèrtebres cervicals incorporades recentment, és el crani més complet d’una altra espècie humana diferent de l’Homo sapiens. També hem vist la pelvis Elvis; el crani número 4, Agamenon, corresponent a un individu que era sord. La Rosalía ens ha recordat el perquè del nom “Trinchera del Ferrocarril”, una història que es remunta a finals del segle XIX, quan una companyia anglesa va construir un ferrocarril miner per transportar carbó cap al nord de la Península. L’empresa constructora va desviar el seu traçat a través d’una gran trinxera i les obres van deixar al descobert tota una sèrie de coves que s’havien recobert de sediments durant el Pleistocè, els actuals jaciments d’Atapuerca.

L'interior del MEH

Sobre la troballa del dia anterior, la Rosalía ha matisat un detall important: es tracta de les restes més antigues de l’Europa occidental, ja que a Geòrgia se’n van localitzar d’un individu que hauria viscut fa 1,8 milions d’anys, l’anomenat Homo georgicus, el primer humà que va sortir fora de l’Àfrica i va arribar al continent europeu.

La importància del pensament simbòlic
La nostra guia també ha remarcat un detall en què ja havia incidit l’Iván el dia anterior, el de la consciència social, el de comunitat, que es reflecteix en individus com Miguelón o “la benjamina”, que, tot i estar malalt –el primer– i néixer amb una deformació cranioencefàlica –la segona– van poder viure més anys malgrat la seva condició perquè el grup els va cuidar.

A la Sima de los Huesos, un jaciment molt inaccessible, també s’han localitzat restes humanes de fa 430.000 anys –preneandertals– acumulades en una cavitat (“sima”) de 13 metres de profunditat –podeu veure-la a aquesta emissió de Planeta Calleja. “Els individus van ser acumulats allà expressament”, ha comentat la Rosalía. A més, s’hi va localitzar l’anomenada Excalibur, una bifaç –eina de pedra tallada per les dues cares– que no havia estat feta servir i que l’equip d’investigadors d’Atapuerca pensa que podria ser un objecte simbòlic. Així, doncs, aquest racó d’Atapuerca podria ser un lloc funerari, el primer de la història de la humanitat. “Podrien ser indicis de pensament simbòlic, una funció fonamental per al nostre èxit evolutiu”, ha sentenciat la Rosalía. “El pensament simbòlic no fossilitza, fossilitzen els actes” i potser, amb el pas del temps i l’avenç de les investigacions, arribarem a saber si els preneandertals tenien aquesta capacitat d’abstracció, aquest tipus de pensament.

El que sí que podem afirmar, ha afegit la nostra guia, és que “l’Homo sapiens és un conjunt d’adaptacions, però el que ens ha fet humans han estat les adquisicions, com l’art”, per després acabar amb un “y colorín colorado este cuento se ha acabado”. No cal dir que la Rosalía també ha estat premiada amb una ampolla de ratafia olotina, un licor que unes hores abans havia tastat el Chema, cap de sala de Casa Pancho.

Últim dia de viatge. La Rosalía ens ha vingut a buscar a l’hotel per portar-nos al tercer gran monument de la seva ciutat, la catedral, l’única de l’Estat que és Patrimoni de la Humanitat. Un temple que es va començar a construir el 1221 i que es va acabar en 39 anys. Bé, el que es va aixecar en aquesta primera etapa va ser la planta de creu. Després, el temple es va anar ampliant. Al segle XIII, el comerç de la llana ja havia fet de Burgos una urbs rica. Al segle anterior ja hi passaven pelegrins –la ciutat és punt de pas d’un dels camins de Sant Jaume– i això va estimular el comerç. De fet, aquesta ruta de pelegrinatge va funcionar com una autopista per la qual van arribar influències artístiques de l’exterior, com el gòtic francès, al segle XIII, també present a la catedral. De fet, visitar el temple és fer un passeig per l’evolució d’aquest estil arquitectònic.

El rabí convers
La influència alemanya a la catedral va arribar amb Alonso de Cartagena, fill de Pablo de Santa María, gran rabí de la ciutat –llavors amb el nom de Salomón Ha Leví–, que es va convertir al catolicisme i que va anul·lar el seu matrimoni quan la seva esposa es va negar a renunciar al judaisme. Santa María va acabar sent bisbe –primer de Cartagena i després de Burgos–, un càrrec que també era polític –es defensaven els interessos de Castella– i que, en morir, també va ostentar el fill, Alonso, que era al centre d’Europa. Quan va tornar, ho va fer acompanyat de Hans de Colònia, de qui la Rosalía ja ens havia parlat ahir a la cartoixa de Miraflores.

Va ser Hans qui va afegir les agulles que miren al cel des de l’exterior del temple. Alonso de Cartagena també va ser un gran humanista, un corrent que posava l’home al centre i que portava associada la voluntat de ser recordat. La millor manera de fer-ho, va pensar, era construint una capella a l’interior de la catedral. A partir d’aquí, l’edifici es va anar ampliant amb noves capelles privades, que eren esglésies a dins del temple, amb altars, sagristies i púlpit. Aquests elements es poden veure a la de Gonzalo de Lerma, canonge de la catedral, feta per un escultor francès que, seguint amb el corrent humanista, va esculpir una cara molt realista, no idealitzada, segurament posant-li a De Lerma una màscara de cera a la cara.

Els conestables
També hem entrat a la capella del bisbe Luis de Acuña, la tomba del qual és de Diego de Siloé, fill de Gil de Siloé, autor del sepulcre dels pares d’Isabel la Catòlica. Diego, que havia estat a Itàlia, va fer-la molt semblant a la del papa Sixt IV. El retaule de l’arbre de Jessè que hi ha en un dels laterals és obra de Gil, el pare.

Amb tot, la capella més impressionant és la del conestable de Castella –títol nobiliari en què requeia el comandament suprem de l’Exèrcit– Pedro Fernández de Velasco i la seva esposa, Mencía de Mendoza, membres de dues de les famílies més poderoses de la Castella de l’època. És una de les grans capelles funeràries de l’Estat del segle XV, tota una catedral a dins de la catedral amb cor i orgue inclosos.

El retaule de l'arbre de Jessè

La capella dels conestables

D’orgues també n’hem vist al cor, situat al centre del temple, tapat amb un mur i amb els seients de fusta decorats amb escenes de l’Antic i del Nou Testament. Aquests, però, són ibèrics, ens ha descobert la Rosalía, que es caracteritzen per tenir els tubs en posició horitzontal. Abans d’entrar-hi, ens hem fixat en la tomba del Cid Campeador. Des de la seva mort a València fins que va reposar definitivament a la catedral burgalesa, les seves restes es van moure fins a 14 vegades, la primera quan els francesos van profanar-ne la tomba al monestir de San Pedro de Cardeña, on Jimena, l’esposa, l’havia fet enterrar.

La tomba està situada a sota del cimbori, on tornem a trobar-hi les vuit puntes que ja havíem anat veient el dia anterior. Just al costat hi ha l’única rosassa original; els altres vitralls van saltar pels aires amb les ones expansives de les bombes llançades pels soldats napoleònics quan, abans de retirar-se definitivament de Burgos, el 1813, van fer volar el castell de la ciutat. Un darrer detall sobre els francesos: uns anys abans, Napoleó havia expressat el desig d’emportar-se el panteó de la família d’Isabel la Catòlica, però no ho va fer perquè li van dir que, pel fet de ser d’alabastre, arribaria desfet al país veí. Sort!

Abans de sortir, hem entrat al museu, on hi ha una important col·lecció de pintura flamenca, i ens hem aturat a escoltar les campanades del papamoscas, un rellotge del segle XVI amb un autòmat que toca la campana mentre obre la boca. Cal dir que els tocs previs els fa el seu ajudant.

Els unicorns dels conestables
Un cop a fora, la Rosalía ens ha portat per la porta de Santa María, una de les que tenia la ciutat medieval, emmurallada; pel passeig de l’Espolón, el més emblemàtic de la ciutat, i ens ha fet anar a “un lloc on ens espera una persona. Però ja veureu que no parla, ho faré jo per ell”, ha bromejat. Qui ens esperava era Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador, immortalitzat en una estàtua eqüestre en què el cavall té una pota aixecada. Si les dues estiguessin alçades, significaria que qui està a dalt de l’animal va morir en batalla. Com que només n’hi ha una, simbolitza que va traspassar a conseqüència de les ferides sofertes en batalla. Amb tot, és una interpretació de l’autor de l’escultura, ja que no se sap quina va ser la causa de la mort d’aquest noble i guerrer castellà.

La darrera parada del matí ha estat la Casa dels Conestables, un palauet del segle XV amb dos unicorns de pedra als cantons superiors de la portalada, on es van succeir alguns esdeveniments importants, com la rebuda per part dels conestables de Cristòfor Colom després del seu segon viatge a Amèrica o la redacció, el 1512, de Las leyes de Burgos, un codi que es considera el primer document de defensa dels drets humans. L’objectiu era protegir els pobles i les comunitats del continent americà que estaven sent maltractats pels castellans, però, com ha confessat la Rosalía, “no va servir de gaire cosa”.

La Casa dels Conestables

La nostra guia ens ha acompanyat fins a la plaça Mayor, d’on surten carrers com els dels Herreros, de la Sombrerería o de la Carretería. Allà ens ha explicat el declivi econòmic de Burgos, a finals del segle XVI, causat, en part, perquè aquells senyors de la llana no van saber aixecar una indústria amb els grans beneficis que obtenien de la venda del seu producte. Avui dia, explica, Burgos és una ciutat mitjana, d’uns 170.000 habitants, que viu de la indústria, especialment la de l’automoció, del turisme i del pelegrinatge. I ha reblat el seu guiatge amb una frase que ja havia pronunciat ahir i a la qual ha afegit un definitiu “ahora sí”. “Y colorín colorado, este cuento se ha acabado”. El grup l’ha aplaudit i el Sergi l’ha honorada amb un nou títol, “l’Eudald Carbonell de les guies”.

A l’autocar, l’Albert ens esperava amb una sorpresa: evitar el primer tram d’autopista i fer una part del viatge fins a Alfaro –on hem parat de nou a dinar–, per la carretera nacional. Una ruta entre camps de blat que ens ha fet travessar el riu Tirón –un afluent de l’Ebre– i poblets com Tosantos, Villamayor del Río, Castildelgado i Redecilla del Camino.

Avui qui s’emporten l’ampolla de ratafia som el nostre excel·lent xofer, el gran Sergi i servidora. Ha estat un gran viatge. Moltes gràcies per la vostra companyia.