El quart viatge a Sicília, dia a dia

DIA 1: Vint-i-dos més dos. Barcelona - Catània

"Quants som en total?", ha preguntat algú del grup. "Vint-i-dos més dos", ha respost ràpidament en Martí Carbonell, el nostre guia. Érem al punt d'informació d'Aena de l'aeroport de Barcelona, on ens hem trobat per enlairar-nos rumb a Catània, la primera parada d'aquest quart viatge Sàpiens a Sicília, una illa amb la qual tenim quatre-cents anys d'història compartida.

Els vint-i-dos més dos (a partir d'ara vint-i-quatre) hem aterrat poc abans de les tres del migdia a una ciutat que va ser fundada pels grecs i que, segons ens ha explicat l'Antonio, mira més cap a la muntanya que cap al mar. Es refereix a l'Etna, el volcà, una muntanya de 3.300 metres d'altitud que des que hi hem arribat s'ha deixat veure. "L'Etna no ha matat mai ningú", ha afegit el nostre guia local, però sí que va destruir.

La petjada de l'Etna és molt present a aquesta urbs de 320.000 habitants (820.000 si se sumen els de la corona metropolitana, formada per vint-i-set ajuntaments). És present en el color: si es diu que Catània és una ciutat fosca és perquè ha estat construïda amb basalt, la pedra d'un volcà que es troba a només 45 quilòmetres de distància. "Però hem tingut més que això, eh?", continua l'Antonio amb ironia. Es refereix al terrible terratrèmol (7 graus de l'escala Richter) que el 1693 va destruir gran part de la ciutat. 

Un pla urbanístic antisísmic

La reconstrucció que va seguir va ser antisísmica: el pla urbanístic que va dissenyar el virrei Francisco Antonio Pacheco, duc d'Uzeda, alternava una plaça amb una illa de cases perquè les construccions tinguessin un lloc on no hi havia res per caure. De fet, poc després de trobar-nos amb l'Antonio hem travessat la Porta Uzeda, que va ser construïda en honor al virrei espanyol i que és una de les set portes que hi havia a les muralles que el rei Carles V (1500-1558) va fer construir al segle XVI per defensar la ciutat.

La porta condueix a la Piazza Duomo, on hi ha la catedral de Santa Àgueda, una basílica construïda originàriament a finals del segle XI sobre els antics banys termals romans i que ha estat reconstruïda diverses vegades al llarg de la història a causa de terratrèmols i d'erupcions volcàniques de l'Etna. Només entrar es veuen uns enormes blocs de pedra irregulars provinents de l'amfiteatre que es van fer servir en alguna de les reconstruccions.

Al temple hi ha la tomba del compositor italià Vincenzo Bellini (1801-1835), l'únic laic que no va ser rei que va ser sepultat a la catedral. També s'hi troben la sepultura de santa Àgueda i la capella dels reis aragonesos, on hi ha les sepultures de Frederic III de Sicília i de la seva primera esposa, Constança d'Aragó i de Navarra.

Només sortir, l'Antonio ens assenyala una font monumental situada al bell mig de la plaça i que té com a element més emblemàtic un elefant negre, fet amb basalt, que es considera l'emblema de la ciutat. Ens diu que l'elefant havia d'estar a fora de les muralles mirant cap a l'Etna, però es va quedar a l'interior. L'escultura representa un dels dos contrastos que són presents a Catània: el blanc de les pedres d'alguns edificis i el negre de la pedra volcànica. L'elefant –símbol de la saviesa, explica l'Antonio– representa un dels elefants nans que hi havia a Sicília fa centenars de milers d'anys. El nanisme, afegeix el Martí, és un fenomen insular habitual que es produïa perquè alguns animals, en no tenir predadors a prop, no tenien la necessitat de fer-se més grans des del punt de vista evolutiu. 

Uns metres més enllà ens trobem amb una altra font monumental, la d'Amenano, que representa el segon contrast: el foc i l'aigua. El foc del volcà i l'aigua d'un rierol que neix sota la muntanya i que va ser el que va permetre als grecs construir la ciutat. El rierol porta el nom d'Amenano, que vol dir 'sense força, sense ràbia'. 

Just per darrere de la font accedim al mercat, ara ja sense venedors ni parades. Això sí, encara s'hi pot sentir l'olor a peix, un dels productes que s'hi venen, juntament amb fruita i verdura. El mercat acaba on comença el carrer Gesira, que és el nom de l'impost de la fe, un tribut que pagaven els jueus. "Com que tenien molts diners, pagaven molts impostos", apunta l'Antonio. Els jueus van arribar a Catània al segle IV, però es van fer més nombrosos poc abans de l'expulsió del 1492. Als murs del castell d'Ursino es troben signes de la seva presència, com una menorà (un canelobre de set braços), un canelobre de nou braços i l'estrella de cinc puntes, de referències cabalístiques. 

Un fossat ple de lava

Just aquí tornem a trobar el contrast entre el negre i el blanc: l'estrella de cinc puntes va ser esculpida sobre pedra blanca, res a veure amb les restes de lava solidificada que es veuen al voltant d'aquest castell octogonal que va ser construït entre el 1239 i el 1250 per defensar Catània dels atacs navals. I és que, tot i que costa de creure, en aquella època la fortificació estava al costat del mar, però l'erupció de l'Etna del 1669 va omplir el fossat de lava i va allunyar el castell del mar un centenar de metres. L'Antonio ens assenyala un dels carrers que envolten l'edificació i que arriba, precisament, fins a la Mediterrània. En aquella erupció, l'Etna va escupir un bilió de metres cúbics de lava que van anar baixant fins a arribar al mar. "La va escopir un cràter de 700 metres d'altura" situat ben a prop del principal, aclareix l'Antonio, "la lava del cràter principal mai no arriba a la ciutat".

Continuem la ruta "pel carrer més alegre de Catània", en paraules de l'Antonio, una via plena de botigues de taüts que mena a la Via Vittorio Emanuele II. Poc després passem per l'amfiteatre romà, tot i que no el visitem: l'albirem per les finestres i la porta d'accés al Teatro Antico, el teatre romà (l'amfiteatre ocupa l'espai que hi ha entre la Via Vittorio Emanuele i la Via Teatro Greco). Poc després enfilem la Via Crociferi, on trobem diverses esglésies a dreta i esquerra: San Benedetto, San Francesco Borgia i San Giuliano, a més del monestir de San Benedetto i el Col·legi dels Jesuïtes, on es va rodar una part de la pel·lícula El nom de la rosa (Jean-Jacques Annaud, 1986). 

La universitat i el fòssil d'elefant nan

La darrera visita del dia ha estat la Piazza dell'Università, on hi ha dos grans edificis que es miren cara a cara. Un és d'oficines, i l'altre, el Siculorum Gymnasium, l'ocupa el rectorat. La universitat va ser fundada el 19 d'octubre del 1434 pel rei Alfons el Magnànim, però l'edifici original va ser destruït pel terratrèmol del 1693. A dins hi ha un museu on veiem un esquelet ben original: el fòssil d'un elefant nan de fa 350.000 anys! Abans de marxar, i ja a fora de l'edifici, l'Antonio assenyala una escultura en què dues dones en miren, amb espant, una tercera, que està cap per avall i amb la part superior del cos a dins d'un pou. És una al·lusió a les Vespres Sicilianes, però ja sabeu que, per petició expressa d'en Martí, avui no us en puc parlar. 

El Martí també ens ha contat que el sicilià no és un dialecte, sinó un llengua, per molt que a Itàlia no sigui reconeguda com a tal. Té molts catalanismes, com tarocco, el nom de la varietat de taronja que es conrea a aquesta part de l'illa, una illa que és la més gran de la Mediterrània en superfície.

Abans d'acomiadar-se de nosaltres, l'Antonio ens acompanya fins al lloc on ens espera en Niccola, el conductor del nostre autocar, que ens condueix a l'hotel. Al restaurant ens espera un primer plat fet amb caciocavallo, un formatge d'origen sicilià que es va introduir a les diferents regions peninsulars que formaven el regne de les Dues Sicílies. I, ara que parlem de gastronomia, un detall final: "les catànies no tenen res a veure amb aquesta ciutat". Paraula d'en Martí.

El quart viatge Sàpiens a Sicília: dia 1

DIA 2: Siracusa o Saragossa de Sicília

El d'avui ha estat un dia intens. Hem deixat Catània a les 8.30 h i des de l'autocar hem pogut comprovar allò que ens va dir ahir l'Antonio, que aquesta és una ciutat que mira a la muntanya i no al mar. Tot i que el teníem ben a la vora, no el podíem veure, ja que quedava tapat per un pont amb arcades a sobre del qual hi ha la via del tren. Les arcades permetrien el pas de la lava cap al mar i l'alçària del pont protegeix la infraestructura ferroviària de les possibles onades provocades per un sisme submarí. Som a una zona sísmica important.

Abans de sortir de Catània veiem una estàtua sense cap: en Martí ens explica que els romans feien el motlle de les escultures sense el cap per poder-lo canviar més fàcilment cada vegada que hi havia un nou emperador. Un costum que es va mantenir en el temps. De fet, l'estàtua és del segle XVIII.

Només sortir de la ciutat dirigim la mirada a l'Etna, que es deixa veure, però més tímidament que ahir. El Martí ens explica que és el volcà més actiu d'Europa just després de l'Stromboli, que tira lava al mar constantment. Assegura que la pedra surera (pedra tosca) que arriba a les costes balears i catalanes procedeix d'aquest volcà situat a una de les illes de l'arxipèlag de les Eòlies, al nord de Sicília. Aquesta pedra, la pumicita, es forma quan la lava entra en contacte amb el mar. Tornem a dirigir la mirada a la dreta per veure un cementiri de la Segona Guerra Mundial (en veurem un altre just abans d'entrar a Siracusa). I és que Sicília va ser el lloc que van triar els Aliats per iniciar l'alliberament d'Europa. El desembarcament es va fer per Siracusa el 1943, un any abans que el de Normandia.

Mentre en Nicola condueix, el Martí aprofita el trajecte fins a Siracusa per explicar-nos la història de Sicília (la teniu, molt resumida, al desglossat). Abans ens descobreix el significat de la bandera de l'illa, una trinacria dividida en diagonal per dos colors: el vermell i el groc, colors de la corona catalanoaragonesa i de les dues ciutats que van liderar la revolta de les Vespres Sicilianes, Palerm i Corleone. Al centre té una trisquela, tres cames amb el cap de Medusa i tres espigues de blat que representen la prosperitat d'aquesta terra i les tres puntes de l'illa. I és que l'illa va ser durant segles el graner més important de la Mediterrània.

La Saragossa de Sicília

Per fi arribem a Siracusa, que en català medieval era coneguda com la Saragossa de Sicília per la proximitat amb el topònim local, Sarusa. Només entrar, el Martí ens assenyala un monument amb una forma triangular: és l'església de la Verge de les Llàgrimes, coneguda popularment com l'espremedora de llimones. Comencem la visita al Parc Arqueològic de Neàpolis, on ens espera la Cristina, arqueòloga i la guia local que ens acompanyarà per Siracusa. La ciutat va ser fundada el 733-734 aC pels grecs, que van dividir-la en dues parts, una de les quals, Neàpolis. Quan hi van arribar, els grecs es van trobar amb un poble autòcton, els sículs, que no van expulsar, sinó integrar. El recinte és immens i comencem visitant la pedrera, d'on els grecs van extreure la pedra calcària amb què van construir tot el parc. Abans d'anar pedrera endins, la Cristina ens parla dels arbres i de les plantes que hi ha, com les tapereres –que creixen a sobre de les roques–, les oliveres, les figueres de pala, el bambú, les buguenvíl·lees… Però vol que posem la mirada en uns llimoners que no són uns qualssevol, sinó llimoners Femminello, també anomenats de quatre llunes perquè en la primera lluna fan un fruit groc; en la segona, flor; en la tercera, la llimona Femminello, i, en la quarta, descansen (no fan cap fruit). El limoncello de Siracusa s'elabora amb aquest cítric.

Des d'on som, la Cristina ens fa escoltar el soroll de l'aigua i ens assenyala una mena de línia recta que sembla gravada a la roca: quan els grecs van començar a excavar a la pedrera van trobar-se el riu Anapo i van construir un aqüeducte per canalitzar l'aigua pel parc. No ens hem d'imaginar una infraestructura hidràulica com la dels romans, un pont que va en línia recta, sinó una mena de riu artificial amb pujades i baixades, en funció del desnivell. A la pedrera hi ha diverses coves. En una d'elles veiem uns forats a les pedres: la Cristina ens explica que els grecs tallaven la pedra de dalt cap a baix, feien forats a les pedres i hi col·locaven escales. També són visibles els talls que van realitzar a la pedra. "Hi treballaven esclaus?", ha preguntat un dels vint-i-quatre. La resposta ha estat que sí, però que també hi treballaven soldats i altres treballadors. Tothom. I és que, ha apuntat el Martí, la societat grega no tenia un sistema econòmic esclavista com sí que tenien els romans.

L'Orella de Dionís

D'aquí anem a la cova més particular de totes, l'Orella de Dionís, anomenada d'aquesta manera pel pintor Caravaggio (1571-1610), que va estar a Sicília entre el 1593 i el 1610. Abans, però, se la coneixia com la cova que parla, per l'eco i la bona acústica que té. Conta la llegenda que Dionís, últim tirà de Sicília, la feia servir de presó i escoltava les converses que tenien els presoners des d'un lloc amagat. Cal dir que a l'època grega un tirà no tenia el significat actual, sinó que feia referència a un governant. També es diu que en aquesta cova tan llarga (fa 69 metres), Plató es va inspirar per escriure el mite de la caverna.

Després visitem el teatre grec, que ara està tapat per grades de fusta, ja que s'hi celebra el festival de tragèdies i comèdies gregues, un certamen que va començar el 1913. El teatre es va edificar al segle V aC, però la part més moderna és del III aC. Inicialment, tenia una capacitat per a 15.000 persones, però l'actual és de 4.000-4.500 espectadors. Els actors, comenta la Cristina, descansaven a les roques, que, posteriorment, els bizantins van fer servir de tombes. Ja de baixada, ens aturem davant de l'Altar de Hieró, de 196 metres de llargada, un altar per a sacrificis d'animals que és, segons la Cristina, el més gran del món. Estava dedicat a Zeus i al final tenia una piscina on els sacerdots es rentaven les mans després de fer els sacrificis. Va ser construït pel tirà Hieró II entre el 241 i el 215 aC. Abans de marxar, anem a l'amfiteatre romà, que és, a parer de la Cristina, més gran que l'Arena de Verona. Va ser excavat directament a la roca i està envoltat de tombes, ja que després es va convertir en lloc d'enterrament. De fet, a la ciutat hi ha les segones catacumbes més grans d'Itàlia, per darrere de les de Roma.

Ortígia i el gòtic català

La següent parada ha estat Ortígia, el barri antic de Siracusa, envoltat d'aigua i unit a la resta de la ciutat per ponts. Nosaltres hi accedim pel de Santa Llúcia, patrona de la ciutat (la protectora n'és Artemisa). Caminem fins a la plaça del Duomo, on hi ha la catedral, una matrioixca arquitectònica: la primera façana és d'estil rococó (finals del Barroc); un cop passada la primera porta hi ha una segona façana, de començament del Barroc. Al seu interior encara es veuen les columnes de l'antic temple grec: són originals, però el terratrèmol del 1542 les va fer baixar de nivell. La catedral va ser temple grec en època grega i romana, després església amb els bizantins, mesquita amb els musulmans i, posteriorment, església, de nou.

Quan anem camí del Palazzo Bellomo, fem una parada al Palau dels Borja, que va pertànyer als descendents dels Borja que van arribar a ser papes. L'edifici conserva l'escut d'aquest llinatge, amb un bou al centre que mira a la dreta, una diferència respecte de l'escut de la branca valenciana de la família, que mira a l'esquerra. I encara ens aturem a la Font d'Aretusa, una font mil·lenària d'aigua dolça, una de les moltes que hi ha a Ortígia. Al mig s'hi veuen plantes de papir, i és que Sicília n'és la primera exportadora d'Europa i la segona del món. Aquí veiem claríssimament per què es diu que Siracusa és una ciutat d'aigua: perquè té la del mar, la de les fonts d'aigua dolça i la del riu Arepo.

Un consolat de mar

Per fi arribem al Palazzo Bellomo, màxim exponent de l'estil gòtic català, amb el característic pati obert –per als animals– i, a continuació, un pati tancat amb unes escales que comuniquen amb la part noble, situada a dalt. També conserva les finestres bífores (de dues obertures) i els arcs catalans. A Sicília s'hi van instal·lar molts nobles catalans, valencians i d'altres zones de parla catalana que comerciaven a llocs com la península de Crimea, al mar Negre, un altre gran graner. Els vaixells feien parada a Siracusa, que es feia servir, també, com a magatzem de provisionament. Aquest comerç va fer que famílies nobles com els Cabrera i els Foix s'instal·lessin a l'illa. Tan important va ser el comerç a Siracusa que s'hi va instal·lar un consolat de mar. Estava a l'actual Palau del Rellotge, situat a la plaça Archimede, on hi ha dos altres palaus d'estil gòtic català. Un dels carrers que surten de la plaça és el de la Maestranza, on van instal·lar la seva residència aquells burgesos comerciants catalans que es van establir a la ciutat.

Al Palazzo Bellomo veiem una peça que es trobava a la plaça del Dumo, just al costat de la catedral. És una llosa de pedra calcària del segle XV que conté l'escut dels comtes de Barcelona, la creu de Sant Jordi, les quatre barres i hi té escrit "Santa Eulària de Barcelona". També contenia una inscripció en català que va desaparèixer. Al palau també hi ha el mausoleu d'Elionor d'Aragó, filla de Pere el Cerimoniós, i l'únic document escrit en català que es conserva a Sicília. És la làpida de Joan Sebastida, un cavaller mossèn de Barcelona que va morir el 1472, un dels tants personatges nobles catalans que es van traslladar a l'illa.

Com que Siracusa és ciutat d'aigua, hem fet un passeig en barca que ha partit del port gran de la ciutat i ens ha fet navegar per la mar Jònica, la més profunda de la Mediterrània. Fins i tot hem entrat a l'interior d'una de les coves marines que hi ha a aquest tros de mar. I, com deia la Cristina, "Amoni!", anem, trajecte en autocar amb vistes privilegiades a l'Etna (el teníem al davant i la seva silueta es veia completament), i de nou cap a l'hotel.

El quart viatge Sàpiens a Sicília: dia 2

DIA 3: Taormina - Messina - Palerm

El d'avui ha estat un dia més tranquil. Després d'acomiadar-nos de Catània, hem posat rumb al nord en direcció a Taormina, una ciutat que, com Siracusa, va ser fundada pels grecs al segle VIII aC. De fet, la primera colònia que van crear va ser la de Naxos, l'actual Taormina. Van posar-hi aquest nom perquè venien de l'illa grega del mateix nom. La segona ciutat que van fundar va ser Siracusa. "Els grecs van haver de sortir fora de Grècia perquè, degut al creixement de la població, ja no hi cabien i havien de transportar part de la seva població. Buscaven terres fèrtils, i Sicília ho era", ens diu la Giovanna, la nostra guia local. Ha començat l'explicació a la plaça de Santa Caterina, l'antiga àgora de la ciutat, i on hi ha una església del mateix nom i el Palau Corvaja, on tornem a veure trets de l'estil gòtic català. L'ala dreta de l'edifici es va construir a principis del segle XV per permetre les reunions del Parlament sicilià, convocat a partir del 1411 per Blanca de Navarra (1385​-1441), segona esposa del difunt rei Martí el Jove (1376-1409) i regent del Regne de Sicília. Per aquest motiu, el palau també pren el nom de Palau del Parlament o de la Reina Blanca de Navarra.

La façana estava decorada amb pedra de lava, que és, també, la que es va fer servir de paviment del carrer; pedra de lava i una línia de marbre rosa, característic de la regió de Taormina.

Mentre caminem cap al teatre grec, la Giovanna ens explica el significat d'algunes peces de ceràmica que tenen representada una cara. La llegenda parla d'una noia siciliana que estava enamorada d'un musulmà. En saber-ho, els germans el van assassinar i enterrar. Un dia, el noi es va aparèixer a la noia, que feia dies que el buscava, i li va explicar el que havia passat i on estava enterrat. La xicota va buscar el cos i va emportar-se el cap i el va col·locar en una planta d'alfàbrega. Aquesta, afegeix la Giovanna, és la versió de Messina. En la de Palerm, és la mateixa enamorada la que talla el cap al jove musulmà en saber que a les seves terres té una altra família; i encara hi ha una altra versió segons la qual l'esposa musulmana, en saber què havia passat, va decapitar la noia siciliana. Per això també es veuen peces de ceràmica amb caps femenins.

Per fi entrem al teatre grec, construït al segle III aC i transformat pels romans en els primers segles dC. És una estructura híbrida, aclareix la Giovanna, que ens explica que una bona manera de diferenciar les dues parts és fixant-se en els materials de construcció, ja que els grecs van fer servir blocs de pedra rectangulars, i els romans, maons. En el seu moment aquests materials no es veien, ja que tot estava recobert de marbre rosa, verd i blanc. Des del teatre, el paisatge és espectacular, amb l'Etna al davant i i la badia de Naxos, que es va crear quan una llengua de lava va arribar al mar durant la prehistòria.

En acabar, ens hem dirigit a la plaça del 9 d'abril, anomenada així perquè el 9 d'abril del 1860, durant una missa a la catedral de Taormina, es va estendre el rumor que Garibaldi havia desembarcat al municipi de Marsala per començar l'alliberament dels Borbons, que van regnar a l'illa 125 anys, fins a la unificació d'Itàlia (1861). La notícia va resultar ser falsa (Garibaldi hauria aterrat a Marsala un mes després), però els habitants de la ciutat van voler recordar aquella data dedicant-li la plaça més bonica.

A la plaça hi ha l'església barroca de Sant Josep, que té a la façana una calavera amb dos ossos creuats, símbol de la confraria dels morts, els membres de la qual es dedicaven a resar per als morts. Des d'aquest punt podem veure la creu de l'església de la Madonna de la Roca i la fortalesa medieval, situades, totes dues, a dalt de la muntanya.

Messina, la ciutat destruïda

Després de dinar uns antipasti i una bona pizza, en Nicola ens ha conduït fins a Messina, una ciutat que va ser totalment destruïda el 12 de desembre del 1908 per un terratrèmol que va anar seguit d'un tsunami. Molts pocs edificis van sobreviure i els que ho van fer ara es troben a sota del nivell actual de la ciutat, com l'església de la Santíssima Anunciació dels Catalans, un edifici arabonormand construït amb pedra calcària i volcànica. No hi podem entrar, perquè la regenta la confraria de Sant Antoni i avui, precisament, és la festa de Sant Antoni de Pàdua. A dins hi ha una bandera amb les quatre barres i la tomba d'un noble català. A fora s'hi veu l'escut de la corona catalanoaragonesa i el de la casa de Barcelona.

El següent edifici monumental que visitem no va tenir tanta sort. És la catedral, que el 1783 va resultar danyada per un terratrèmol, el 1908 va ser gairebé totalment destruïda per un altre terratrèmol i de nou reconstruïda, i el 1943 va resultar danyada per un bombardeig de la Segona Guerra Mundial. I és que Messina, ciutat clau per estar situada a només tres quilòmetres de la Itàlia continental, va patir els bombardejos de la guerra. La catedral, que va ser edificada al segle XII, en època normanda, té el rellotge astronòmic més gran d'Europa: el van construir el 1933 els germans Ungerer, d'Estrasburg. Es posa en marxa a les dotze del migdia i totes les escenes que es mostren estan relacionades amb un fet històric. L'excepció és la mort, representada per un esquelet amb una dalla: cada quinze minuts, amb el so de les campanes, apareixen els quatre personatges que representen els diferents estadis de la vida de l'home (un nen, un adolescent, un adult i un vell) que desfilen per davant de la mort, que mou la seva dalla per recordar-nos que ens pot venir a buscar en qualsevol moment.

A dins, als mosaics de l'absis central hi ha representat Pere II el Gran agenollat al costat del Pantocràtor. També hi ha una figura de la protectora de la ciutat, la Verge de la Carta, anomenada així perquè va enviar una carta de salvació als habitants de Messina durant els terratrèmols del 1693.

A només tres quilòmetres

Finalment, anem al Mirador de Cristo Rei a contemplar l'estret de Messina, el lloc on hi havia els temibles monstres marins Escil·la i Caribdis, presents a l'Odissea. El segon s'empassava enormes quantitats d'aigua tres vegades al dia i les escopia altres tantes vegades, adoptant així la forma d'un remolí capaç d'engolir les embarcacions. La Giovanna ens explica que aquells remolins terribles sí que existien, però ens dona una causa científica: a l'estret s'ajunten les aigües del mar Jònic (més profund i, per tant, amb l'aigua més freda) i les del Tirrè (menys profund i amb l'aigua més temperada), quan es troben els diferents corrents submarins, amb la diferència de temperatures es formen uns remolins que en temps dels grecs eren enormes i perillosos. Ara també n'hi ha, però no són tan perillosos perquè el terratrèmol va canviar la morfologia de l'estret. Un estret que, en la seva part menys ampla, mesura poc més de tres quilòmetres. Amb tot, un dels motius per no construir un túnel subterrani que uneixi Sicília amb la Itàlia continental és, precisament, el dels forts corrents i els remolins.

Sortint de Messina veiem una font coronada per una pinya de pedra. És un símbol de bona sort, una imatge de fertilitat i d'hospitalitat que protegeix les cases dels mals esperits. Ara, des de l'autocar, ja no veiem l'Etna, però sí algunes de les illes Eòlies, com Vulcano. L'arxipèlag és Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, com també ho és el Palerm arabonormand. D'això, però, ja en parlarem demà.

DIA 4: Palerm, Laura i la Cosa Nostra

Ahir, mentre en Nicola conduïa en direcció a Palerm, en Martí ens va "xerrar" dels orígens de la Cosa Nostra (en teniu un resum al punt 8 del desglossat) i ens va explicar quina és la presència que té actualment a l'illa. Segons el nostre guia, la màfia és present al sector de la construcció: guanyen concursos d'obra pública per després fer-la amb materials de molt mala qualitat. N'és un exemple l'autopista per la qual circulem, amb carrils totalment tancats, sense circulació. També controla el servei de recollida dels fems a Palerm. És per això que interessa que la ciutat estigui bruta, perquè l'empresa que gestiona la recollida d'escombreries perdi el concurs i se l'emporti una altra que estigui controlada per l'organització. Segons el Martí, hi ha famílies relacionades amb la màfia que van a algunes cantonades a llançar fem expressament. Ara, a més, afegeix, s'estan introduint al negoci del turisme, extorquint actors del sector com guies turístics i propietaris d'allotjaments. 

Certament, a Palerm veiem racons bruts, però també molta vida, diversitat, carrers animats i un patrimoni inacabable… I és que la ciutat, ens explica la Laura, la nostra guia, continua sent una urbs d'acollida, molt oberta, que mira amb bons ulls l'estranger. Però per entendre-ho, hem de recular en el temps. Ho fem amb la Laura, que ens ve a buscar a l'hotel (NH), situat a la Kalsa, un dels quatre barris en què es dividia Palerm antigament. 

Convivència i tolerància entre musulmans i normands

A diferència de Siracusa o Catània, Palerm va ser fundada pels fenicis el 734 aC. No va ser una urbs important fins a l'arribada dels musulmans, que van instal·lar la seva capital a Palerm i van construir, al segle X, el que després seria el Palau dels Normands, on van fixar el seu centre de govern. El període islàmic, explica la Laura, va beneficiar molt la ciutat: hi va haver fins a 300 mesquites, es va introduir un nou sistema agrícola i de reg, van arribar nous productes (taronges, canya de sucre, espècies…). Els àrabs, a més, van portar a l'illa els seus coneixements matemàtics. 

Però el Papa pensava que Sicília havia de tornar a ser cristiana i va encarregar als normands la conquesta de l'illa. En aquella època, els normands –coneguts així perquè eren vikings que s'havien establert a Normandia– s'havien convertit al cristianisme i oferien els seus serveis com a soldats. Eren uns mercenaris excel·lents i el Papa els va nomenar els seus vassalls. El 1060 van travessar l'estret de Messina i, després d'uns 20-25 anys de conquesta, van establir-s'hi. Van quedar captivats amb tot el que van veure en els àmbits social, cultural, científic, arquitectònic… i van decidir no expulsar els musulmans, sinó conviure amb ells. Amb els normands, remarca la Laura, es va iniciar un període de gran convivència política i religiosa (van donar llibertat de culte) que va tenir els seus fruits, en l'àmbit artístic, com la capella Palatina, que va ser un exemple de cooperació multicultural.

La capella és la joia de la corona del Palau dels Normands. Va ser encarregada pel rei Roger II el 1130 i consagrada el 1140. El terra és àrab, fatimí –una dinastia del nord d'Àfrica– i conté figures geomètriques com el cercle –el símbol de la perfecció divina– o l'estrella de vuit puntes islàmica, que és el resultat de la unió de dos quadrats. Els mosaics són bizantins i cobreixen gran part de les parets, amb escenes de l'Antic i el Nou Testament i amb el Crist pantocràtor –la figura més important de la capella– que beneeix tothom des de dalt. El nivell de detall és tan precís que sembla increïble que no siguin pintures, sinó milers i milers de tessel·les, totes de pa d'or.

El sostre, de fusta, és persa. Està fet amb mocàrabs, un element decoratiu de prismes juxtaposats i penjants, com si fossin estalactites, propi de les mesquites però no d'una església cristiana. A sobre de la fusta hi ha pintades escenes humanes, un detall, al seu torn, molt inusual en l'art islàmic. S'hi veuen servents, dones tocant instruments i altres escenes seculars de diversió de la cort. La capella és un exemple del moment de gran convivència i tolerància que es va viure amb els normands, una convivència que, segons la Laura, encara es veu avui dia amb aquesta mirada oberta dels palermitans envers la població immigrant. Una de les comunitats més grans, avui dia, és la de Sri Lanka, amb 12.000 persones.

Abans de marxar de la capella, en Martí ens assenyala un mosaic que conté l'escut amb les quatre barres, que apareix al costat del de Sicília, amb les dues barres i les dues àligues –de la dinastia dels Hohenstaufen. Abans de tornar al carrer, traiem el cap pel Parlament, ja que els divendres no hi ha activitat parlamentària. I és que el Palau dels Normands continua sent, centenars d'anys després, seu de govern.

La catedral, el lloc on va ser coronat Pere II el Gran

La següent parada del dia és la catedral, però de camí ens aturem al Palazzo Sclafani, d'estil gòtic català, construït la primera meitat del segle XIV, en període catalanoaragonès. L'edifici pertanyia a la família noble dels Sclafani, partidària dels catalanoaragonesos, i molt enemistada amb una altra família noble, la Chiaramonte, partidària dels francesos. Rivals com eren, van començar a edificar un palau per veure quin era més gran.

Continuem per uns carrers que tenen, als balcons, les pinyes que vam veure a Taormina, i que porten directament a la catedral, immensa. És una catedral-fortalesa, un tret característic de les esglésies normandes, amb quatre torres de guàrdia i merlets. Aquí van ser coronats reis com Roger II, Pere el Gran i Alfons el Magnànim, que va fer construir una de les portalades laterals. Al temple, que va ser coronat el 1186, hi ha diverses tombes reials, com la de Roger II, Frederic II Stupor Mundi i la seva primera esposa, Constança d'Aragó. 

En sortir, ens aturem a la part del darrere del temple, també de decoració fatimí, com la de la capella Palatina, amb cercles gairebé iguals per significar l'obra divina que contenen petites pedres de roca volcànica. Les úniques figures no geomètriques són uns lleons, símbol de la reialesa, unes àligues, símbol de la ciutat. Un detall: tant la catedral com la capella Palatina estan inscrites en la Llista de Patrimoni Mundial de la Humanitat per la Unesco, formen part de la sèrie Unesco "Palerm arabonormand i les catedrals de Cefalu i Monreale". En paraules de l'organisme, "es tracta d'un exemple excepcional de sincretisme sociocultural entre les cultures occidentals, bizantines i islàmiques".

Quattro Canti

Després de travessar el mercat del Capo, ens aturem a l'església dels Mercedaris, un orde que es va crear per alliberar els cristians captius dels àrabs. Hi trobem la presència de les quatre barres, tant a fora com a dins. A fora, se'n veuen set, i el Martí ens explica que en alguns casos, a l'època medieval, es representava d'aquesta manera.

Per Via Maqueda arribem a Quattro Canti ('quatre cantonades'), on hi ha quatre palaus barrocs amb quatre façanes corbes ben adornades, amb pilars, fonts i figures. Les façanes estan dividides en tres nivells, una representació de la jerarquia de la vida. El primer està dedicat a l'element terrenal, els éssers humans, que hi són representats per les quatre estacions, quatre figures –una a cada façana–, que també simbolitzen els quatre estadis de la vida. El segon nivell és el de l'element reial, representat, de nou, amb quatre estàtues, una a cada façana. Són els quatre sobirans espanyols que van ser reis de l'illa: Carles I, Felip II, Felip III i Felip IV. Finalment, el tercer nivell és el celestial, amb quatre estàtues –d'Àgata, Nimfa, Oliva i Cristina–, les quatre santes –una per cada barri– que protegien la ciutat abans que Rosalia fos nomenada la protectora de tot Palerm.

La plaça Pretoria

A menys de 100 metres es troba la plaça Pretoria, amb una font monumental que, originalment, va ser construïda a Florència. El 1581, però, l'organ de govern municipal va comprar-la: es va desmuntar en 644 peces i es va traslladar a la ciutat. En muntar-la se li va donar la forma circular actual i s'hi van posar a l'interior les 37 estàtues de figures al·legòriques, totes nues, que eren habituals per als florentins però no per als palermitans, que estaven acostumats a figures de verges. En veure la nuesa de les escultures, que, a més, estaven col·locades al davant d'un convent de monges de clausura, la ciutadania es va escandalitzar. És per això que la font i la plaça també són conegudes com a plaça i font de la vergonya. 

Abans d'anar a dinar, fem dues parades. La primera, a l'antiga església de Santa Eularia di Catalani, que a les fonts històriques apareix amb el nom de Santa Eulàlia de la nació catalana. Està al bell mig del barri català de Palerm, on es van instal·lar els catalans que van traslladar-se a la ciutat després de l'arribada de Pere II el Gran. El carrer que comunica amb l'església és conegut com el carrer dels catalans. De l'antic edifici, no en queda res, només l'escut de la casa de Barcelona, que apareix protegit per dues àligues. La segona la fem a la plaça Garrafello, on hi havia la llotja dels catalans.

La màfia

Ja arribant al restaurant, la Laura ens explica per què la ciutat no va ser reconstruïda després dels bombardejos dels Aliats, que es van dur a terme de gener a juny del 1943. És, de nou, una història que té a veure amb la màfia, però en aquest cas, la nord-americana, a qui el govern dels Estats Units va contactar per preparar l'arribada de les tropes aliades a terres sicilianes. Es diu que el gàngster Lucky Luciano va fer un viatge a l'illa per parlar amb la seva gent.

Ja després de la Segona Guerra Mundial, el 1947, en les primeres eleccions celebrades després de la contesa, representants de la màfia van guanyar les eleccions municipals a Palerm. En aquest punt va començar la relació entre màfia i poder, que s'estrenyeria durant les dècades següents. A aquests alcaldes no els importava reconstruir la ciutat, ja que d'aquesta activitat econòmica no en treien profit. Feien negoci amb l'obra nova, així que van deixar els edificis bombardejats tal com havien quedat i van començar a construir-ne de nous. La Laura és contundent: "després de la guerra va començar una fase encara pitjor, la de la connivència entre màfia i política. A partir dels anys cinquanta, els polítics corruptes van començar a fer especulació immobiliària i fins a la dècada dels noranta, el centre històric va quedar totalment abandonat".

Després de dinar, fem la darrera visita del dia, el Teatro Massimo –de 7.700 metres quadrats!–, que es va construir el 1897 per a l'elit, per a l'aristocràcia de la ciutat, a diferència del Teatro Politeama, del 1874, construït per al poble, per a aquells que no tenien un nivell cultural gaire alt. En recordar que a les escales del Teatro Massimo es va rodar l'escena d'El Padrí III en què mor Mary, la filla de Michael Corleone, la Laura ens torna a parlar, amb tristesa, de la màfia. Els anys setanta i vuitanta, ens explica, van ser terribles, amb assassinats de jutges, fiscals, polítics, periodistes o empresaris que es negaven a pagar l'impost que exigia la Cosa Nostra.

El punt d'inflexió, assegura, van ser els assassinats dels jutges Giovanni Falcone (23 de maig del 1992) i Paolo Borsellino (19 de juliol del 1992), dos dels principals magistrats d'un macroprocés judicial que a mitjans dels vuitanta va portar a la presó centenars de persones relacionades amb la màfia. "Tots dos sabien que anaven a morir, però tenien aquest sentit del deure i de la responsabilitat que no tenen els fiscals i els polítics d'avui dia. Eren els nostres herois", diu la Laura. Amb aquestes dues morts va començar una presa de consciència per part de la ciutadania, que es va començar a manifestar en contra de la màfia, i del govern central, que va enviar-hi l'exèrcit.

Tenint en compte el que ens havia explicat el Martí, que la màfia ara s'està introduint en el sector turístic i està extorquint guies, junt amb el fet que pocs d'ells s'atreveixen a parlar de la Casa Nostra, és just acabar la crònica dient, com diuen els italians, "brava Laura".

DIA 5: "Ci Vediamo, Palermo"

Avui tocava esprémer les darreres hores del viatge, i bé que ho hem fet, aquesta vegada, guiats per la Marta. Hem començat passejant pel barri on es troba el nostre hotel, el de la Kalsa, l'antic barri musulmà, que va aparèixer amb l'arribada dels àrabs, al segle IX. El nom, en àrab, era Al Khalisa, que significa 'l'escollida'.

Ens aturem al Palazzo Abatellis, un edifici del 1495 que es va inspirar, a petició expressa del propietari, en el palau Bonet. Tots dos són un exemple de l'arquitectura de transició entre els castells medievals i els palaus del Renaixement. Té dues torres que recorden un castell i detalls de l'art gòtic català, com les finestres bífores i trífores. A l'edifici s'exposa el quadre El triomf de la mort, d'autor desconegut. Al segle XV, quan va ser pintat, es trobava a una paret del palau Sclafani (ens hi vam aturar ahir), però la pintura va quedar destruïda el 1713, probablement a causa d'un incendi. El 1944, després dels bombardejos que va patir el palau Sclafani durant la Segona Guerra Mundial, El triomf de la mort va ser arrencat de la paret seguint la tècnica de l'strappo, la mateixa amb què es van arrencar algunes pintures romàniques catalanes (com les de Santa Maria de Mur, al Pallars), i posteriorment va ser traslladat al palau Abatellis, on avui s'exposa.

A diferència d'altres, el palau, que va patir els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, va ser restaurat i reconvertit en galeria d'art. La Marta ens explica que la Kalsa va ser el barri que més va patir els atacs aeris dels Aliats del 1943. "Ara, al port, hi veiem creuers", comenta, "però llavors hi havia vaixells que no paraven de descarregar bombes".

A prop hi ha el carrer 4 d'abril, que porta aquest nom en record del 4 d'abril del 1460, quan es va produir una de les revoltes contra els Borbons. Moltes van iniciar-se a la Kalsa, un barri, segons la Marta, molt revolucionari.

Palaus i més palaus

Mentre caminem, ens anem trobant amb molts altres palaus, que pertanyien a famílies que van decidir instal·lar-se a prop del lloc des d'on van arribar, el mar. Molts tenien grans jardins, perquè Palerm era un lloc molt fèrtil. Antigament, l'urbs era una península que tenia a banda i banda dos rius, el Kemonia i el Papireto, que desembocaven al mar i que, amb els seus sediments i al llarg dels anys, van anar creant el territori de l'actual ciutat. Com que els dos rius creaven una mena de port, els grecs van anomenar-la panormos ('port natural'). De fet, al primer parc que ens hem trobat hem vist unes carabasseres silvestres que els jardiners just acabaven de regar.

Malauradament, molts d'aquests palaus no van ser restaurants després de la guerra. Això, juntament amb el fet que els consistoris sortits després de la contesa –ja amb presència de membres de la màfia– van deixar totalment abandonat el casc antic, explicaria el perquè d'aquesta decadència. 

Sobre els palaus, la Marta comenta que les restauracions són molt cares (d'uns 400.000 a 450.000 €) i encara afegeix un altre motiu per explicar la deixadesa de les façanes: la influència de la tradició àrab de tenir l'interior de la casa molt cuidat i deixar en segon pla la part exterior. "Sigui com sigui", diu, "Palerm és una ciutat encisadora i els palermitans i els sicilians són molt acollidors", i, de la mateixa manera que ho va fer ahir la Laura, ens recorda que Palerm és una ciutat que mira amb bons ulls la població de fora. 

La plaça de les Vespres

Després de passar pel palau Bonet, el que va servir d'inspiració per construir l'Abatellis, arribem a  la plaça Croce dei Vespri ('Creu de les Vespres'), on va començar la revolta que va passar a la història amb el nom de Vespres Sicilianes. Reben aquest nom perquè van succeir la Pasqua del 1282 (el 31 de març), just a la sortida de la missa de vespres. El Martí, per fi, ens parla de la revolta i dels motius: la població, cansada dels abusos dels soldats francesos (cal recordar que l'illa estava sota les mans de Carles d'Anjou, que llavors era el rei de l'illa per manament del papa Climent IV), va revoltar-se contra la seva presència. Prèviament, havien demanat ajuda als catalans, ja que consideraven que hi tenien dret perquè el rei Pere II s'havia casat amb Constança, filla del rei Manfred I de Sicília. El Martí ens llegeix una part de la crònica de Bernat Desclot en què s'expliquen detalladament els abusos a què era sotmesa la població de l'illa i és aquesta, precisament, la informació que va rebre el rei Pere. 

El Martí ens recorda que tots els historiadors, tant catalans com sicilians, parlen de "genocidi", ja que en dos dies van ser assassinats 2.000 francesos i, en els mesos següents, uns 4.000. La revolta, però, va donar peu a l'arribada de Pere II. Aquesta conquesta, juntament amb Malta, va obrir les portes al gran període d'expansió per la Mediterrània de la corona catalanoaragonesa, que també va viure un gran moment de puixança econòmica. La revolta va ser molt recordada: no hi ha poble ni ciutat, afirma el Martí, que no tingui un carrer o una plaça amb el nom de Vespres Sicilianes.

La patrona

En passar per un dels molts carrers que tenen una imatge de Rosalia, la Marta aprofita per explicar-nos que es va convertir en la gran protectora de la ciutat el 1624, any en què es van descobrir les seves restes al Monte Pelegrino, on s'havia retirat a viure, i les van portar en processó fins a la ciutat, un fet que va salvar la població de l'epidèmia de pesta que s'estava vivint.

Més endavant ens trobem el Palazzo Valguarnera Gangi, on Lucino Visconti va rodar l'escena del ball de la pel·lícula Il Gattopardo (1963), i l'església de Sant Francesc, situada a la plaça del mateix nom. "La seva façana gòtica és una meravella", assegura la Marta. Aquest punt va ser el lloc on es van assentar els franciscans quan van arribar a Palerm.

"Per què hi ha tantes esglésies?", pregunta algú del grup. "Moltes eren antics convents. N'hi havia tants perquè els espanyols van introduir la llei del Mayorazgo, per la qual es casava la primera filla i la resta eren enviades a convents", respon la Marta.

El ficus de la unificació

Als jardins de Garibaldi tothom mira un ficus gegantí, de 30 metres d'altura i d'arrels gegantines (moltes ja convertides en branques), que va ser plantat fa 160 anys, amb la unificació. És un "ficus magnoloide d'arrels aèries" que des de llavors no ha parat de créixer. Fins i tot va caldre ampliar una part de la vorera que envolta el jardí per poder donar espai a les branques. A la plaça on hi ha els jardins, la piazza Marina, també hi ha el palau Chiaramonte o Steri, que va ser seu de la Inquisició espanyola, que va estar en actiu a la ciutat fins al 1782. Avui és el rectorat de la Universitat de Palerm, però el palau, que encara conserva la presó del Tribunal de la Inquisició, es pot visitar.

La darrera visita és l'església de Santa Maria della Catena ('Santa Maria de la Cadena'), construïda per l'arquitecte Mateo Carnalivare, que va anar al País Valencià a formar-se i, en tornar, va deixar l'empremta de l'estil gòtic català a molts dels seus edificis. Per a aquesta església, Carnalivare es va inspirar en un edifici en concret, la Llotja de Mallorca, la façana de la qual va voler reproduir a l'església. D'aquí venen els arcs rebaixats. Al seu interior hi ha les tombes d'alguns nobles catalans, un dels quals, del llinatge dels Cardona. El nom de l'església fa referència a la cadena que sortia de l'edifici i arribava fins al port per barrar el pas als vaixells enemics. Just al davant, en un altre edifici hi ha una placa de manises amb el text "4.500 metres". Algú dels vint-i-dos pregunta al Martí què volia dir i ell explica que de fet són 4,5 membres, l'altura que van assolir les onades en algun tsunami.

Ja de tornada al lloc on ens espera el Nicola amb l'autocar, veiem un mural en honor dels jutges Falcone i Borsellino inspirat en una fotografia de tots dos, "potser la més mítica d'ells", diu la Marta, que també ha parlat de la Cosa Nostra i ha recordat el seu assassinat. Després d'acomiadar-nos de la nostra guia, pugem a l'autocar. El Nicola ens portarà fins a l'aeroport. Quan sortim de la ciutat ja no som vint-i-dos més dos, sinó vint-i-dos més un, ja que en Martí, el nostre gran guia i acompanyant, que aviat ens escriurà un article sobre la màfia, es queda a l'illa a esperar el següent grup del viatge Sàpiens Sicília, el cinquè, que arriba dilluns. Aquesta quarta escapada ja s'ha acabat. Ha estat un gran viatge i un plaer estar amb tots vosaltres.