El segon viatge a Malta, dia a dia

A la terminal 1 de l’aeroport del Prat hi havia molta expectació i entusiasme entre els viatgers de Sàpiens-Tarannà que anaven arribant, amb una puntualitat suïssa, des de tots els indrets de la geografia catalana, per embarcar cap a Malta. Amb alguns ja ens coneixíem de viatges anteriors; d’altres s’estrenaven en l’aventura. Hi havia, però, una preocupació comuna: el cafè maltès seria d’influència italiana per proximitat o d’influència britànica per història? En les properes hores, en tindríem la resposta.

Després d’un vol sense incidents, passades les dotze del migdia aterràvem a l’aeroport de Malta-Luqa i a la porta ja teníem a punt l’autobús que ens duria a la vila de Birgu. Com que teníem uns trenta minuts de trajecte, en Jordi Pla, l’excepcional guia acompanyant de Tarannà, i jo mateixa, hem aprofitat per donar la benvinguda al grup. En Jordi els ha detallat la logística del viatge i jo he intentat captar el seu interès explicant-los que, en els propers dies, ens disposàvem a resseguir la presència catalana de l’illa durant cinc segles, que començarien el 1283 amb la conquesta de l’illa per part de Roger de Llúria, en nom de Pere el Gran, i que continuaria amb els cavallers catalans de l’orde de Malta. 
 

Tot seguit, ha pres la paraula en Martí Carbonell, professor d’Història a la Universitat de les Illes Balears. Tot i ser un gran coneixedor de l’arxipèlag, en Martí es prepara cada viatge Sàpiens-Tarannà –ell ja ens ha acompanyat a Normandia i a Sardenya– amb una exhaustivitat i rigorositat realment remarcables. Com si els viatgers fóssim un tribunal de tesi que l’examina.

Ha començat comentant-nos que l’illa té una superfície de poc més de 300 km² –la meitat de Menorca, perquè ens entenguem– i que és un estat molt religiós. Té una església per a cada dia de l’any. No és clar l’origen etimològic de Malta. Hi ha qui argumenta que prové del mot fenici refugi i els que consideren que la seva procedència és del grec, i més concretament, de la paraula mel. Disquisicions filològiques a banda, el nostre guia ens explica que Malta va ser decisiva durant la Segona Guerra Mundial, a causa de la seva ubicació, perfecta perquè els aliats poguessin envair Sicília. D’aquí ve que patís forts bombardejos per part de les forces de l’Eix.

Després de la guerra i amb un moviment independentista actiu, segueix Martí, Churchill va oferir als maltesos deixar de ser una colònia britànica, formar part del Regne Unit i tenir veu al Parlament britànic. El 1956 es va convocar un referèndum, però el resultat no va ser concloent. Quan els partidaris de la separació van accedir al Govern de l’illa el 1961, el següent pas estava clar: britànics i maltesos van pactar un referèndum –de vegades, això és possible– en què la independència va guanyar per gairebé el 55% dels vots. Era el 1964. Primer mantindrien la reina Elisabet II com a cap d’estat, però una dècada després es va proclamar la república. “I Malta és precisament això: una república formada per mig milió d’habitants, que forma part de la Unió Europea i que té un idioma propi, el maltès, reconegut com a oficial de les institucions europees”.

Mentre escoltem l’explicació històrica d’en Martí, no deixem de mirar a través de les finestres de l’autobús i ens enduem la primera sorpresa del viatge: l’illa està totalment construïda; no hi ha pràcticament zones verdes ni verges. 

El castell del mar
Després de dinar a la petita vila de Birgu, donem un tomb pel passeig marítim i ens dirigim a visitar una de les joies d’aquest viatge, l’imponent fort de Sant Àngel, també conegut com el castell del mar. Quan les forces de l’almirall Roger de Llúria van arribar a l’arxipèlag, aquesta fortalesa va ser l’última a poder dominar. Ara, un cop dominada, seria des d’aquest fort on els catalans durien a terme el control polític i militar d’aquestes illes durant 250 anys! Posteriorment, la fortalesa va ser reconstruïda per l’orde de l’Hospital, que la va batejar amb el nom de Sant Àngel.

Mentre anem pujant cap al fort, en Martí i la guia local, la Joss, ens adverteixen a través de les radioguies que vigilem a “no llenegar” (no relliscar) –el tipus de pedra ho propicia. Bé, no sé si el tipus de terra o que les vistes són tan impressionants que pràcticament no mirem on posem els peus. Just en el moment en què arribem a dalt, sentim com una mena de tret i veiem fum a La Valletta. Els guies de seguida ens tranquil·litzen: cada dia, a les 12 del migdia i a les 4 de la tarda, es dispara una salva per donar la benvinguda. Són les 4 i vull pensar que ens donen la benvinguda als viatgers de Sàpiens-Tarannà.

Abans de deixar l’emplaçament, en Martí ens explica que aquest indret va ser el protagonista d’un dels setges més importants de la Mediterrània, el setge que els exèrcits otomans van fer sobre l’illa de Malta el 1565.

La resta de la tarda la passem deambulant pels estrets carrers de Birgu, una vila amb poc més de 3.000 habitants. Traiem el cap a l’església de Sant Llorenç, saludem el bust de Ramon Perellós i Rocafull –gran mestre valencià de l’orde de Malta entre el 1697 i el 1720– i passem per davant dels albergs que tenien els hospitalers. En Martí ens explica que aquests albergs, que servien per allotjar els cavallers que no podien pagar-se la manutenció del viatge, estaven organitzats per llengües o nacions: Provença, Alvèrnia, França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra, la corona de Castella (amb Lleó i Portugal) i… la corona catalanoaragonesa (amb Navarra).
 

En el trajecte de tornada amb autobús des de Birgu fins al nostre hotel de Sliema, en Martí aprofita per fer-nos una classe magistral sobre els ordes militars i els hospitalers. “Mentre que els primers tenien l’objectiu de recuperar Jerusalem i defensar els llocs sants, els segons s’encarregaven d’atendre els viatgers, els pelegrins, els malalts… Sanaven el cos i l’ànima”. L’orde que a nosaltres ens interessa, el de Malta, “va començar com a hospitaler, va esdevenir militar, per actualment tornar a ser hospitaler. Mil anys després de la seva creació, ha tornat als orígens”.

Un cop a l’hotel els faig una xerrada sobre Pere el Gran, el rei que va conquerir Sicília i Malta o, si ho preferiu, el rei que va desafiar França i el Papa… i va sortir-ne victoriós! Acabem la intensa jornada gaudint d’una pasta garganelle, amb pit de pollastre saltejat amb espècies a l’estil cajun i una dorada fregida amb oli d’oliva negra. Jo ja no arribo a les postres, tot i que l’aspecte és realment temptador. Crec que ningú del grup no arriba als cafès. O sigui que encara no podem respondre a la pregunta que ens fèiem a l’inici de la crònica. Haurem d’esperar a demà.

Després d’un magnífic esmorzar-bufet a l’hotel AX The Victoria –amb un cafè continental ben correcte– tot l’equip de Sàpiens-Tarannà hem pujat dalt de l’autobús que ens havia de dur a la ciutat de Mosta. El nostre guia, l’historiador Martí Carbonell, per aprofitar al màxim la mitja hora de trajecte, ha continuat amb la lliçó magistral dels ordes religiosos en el punt on ho va deixar ahir: la dissolució de l’orde del Temple arran de la polèmica decisió del papa Climent V de declarar-los heretges i, consegüentment, que totes les seves possessions anessin a parar al seu orde rival, l’Hospitaler, que esdevindria hegemònic a la Mediterrània. Seria en aquell moment que el Gran Mestre esdevindria un autèntic cap d’estat.

Segons Martí, l’elecció d’un Gran Mestre era similar a un conclau vaticà per elegir papa. És clar que, per poder ser candidat, t’havies de comprometre a liderar l’orde amb autoritat i de forma vitalícia –independentment de la salut–, havies de respectar els principis del cristianisme i les regles de sant Agustí, responsabilitzar-te d’administrar el tresor comú, residir al Palau dels Grans Mestres… i no ser dona –bé, això últim no ho ha explicat en Martí, però vaja, era una regla no escrita.

Ara bé, tot i les possessions i les riqueses que atresoraven aquests cavallers, de problemes no els en faltarien. Sobretot quan, a partir d’un llarg setge, van ser expulsats pels musulmans de l’illa de Rodes. Durant set anys, estarien deambulant per la Mediterrània a la recerca d’una nova seu on poder establir-se i seguir organitzant croades. “Aquesta qüestió no es va resoldre fins que no van demanar ajuda a l’emperador Carles V i aquest, amb el beneplàcit del papa Climent VII, els va oferir l’illa de Malta, aleshores possessió de la corona catalanoaragonesa”, explica en Martí. No era un regal altruista, com podeu imaginar-vos. La contrapartida era que, des de l’arxipèlag, ajudessin a aturar l’avenç turc. La cessió de l’arxipèlag maltès a l’orde Hospitaler se signaria el 1530.

El tercer capítol dels ordes, en Martí ja ens ho avança, no el sabrem fins demà, quan tornem a pujar al bus per anar a Mdina. Sembla que gaudeix dosificant-nos la informació i deixant-nos expectants.

El miracle de Mosta
En un tres i no res hem arribat a la ciutat de Mosta –la més densament poblada de Malta. Tot i que l’arquitectura d’algunes noves construccions és realment pèssima, la ciutat té un tresor insospitat: la basílica de l’Assumpció de Nostra Senyora, que els maltesos coneixen com la Rotunda. Va ser construïda el 1833 sota una església renaixentista anterior, està inspirada en el panteó de Roma i té la tercera cúpula més gran del món, després del Vaticà i de Santa Sofia.
 

Després de contemplar la nau central i les diverses capelles, la nostra guia local ens condueix cap a una petita estança on es conserva una còpia de la bomba que el 9 d’abril de 1942 va perforar la cúpula i va caure dins l’església mentre hi havia unes tres-centes persones resant. El fet que la bomba llançada per un avió alemany en el context de la Segona Guerra Mundial no esclatés i, per tant, no hi hagués víctimes, va ser considerat pels feligresos com un autèntic miracle.

A la sortida de la basílica ens han fet adonar que a la façana hi ha dos rellotges… que marquen hores diferents! Segons la llegenda, era per confondre el dimoni.

Des de Mosta, ens hem dirigit cap a la costa oest de l’illa per visitar una de les manifestacions més singulars de la prehistòria maltesa. Encara dins l’autobús, en Martí ens ha explicat que el fet que l’illa de Malta només fos visible des de Sicília, i no des del continent, havia condicionat que el poblament fos diferent, que s’introduís de manera tardana en l’era dels metalls o que desenvolupés una cultura molt insòlita. 

Hem caminat un centenar de metres fins a trobar el jaciment de Hagar Qim. Tant aquest, com el de Mjandra, situat a mig quilòmetre de distància, són dos temples espectaculars i més antics que les piràmides d’Egipte! Alguns dels primers historiadors que van veure’ls coincidien a dir que “semblaven construïts per una raça de gegants!”. Tot i que estan resguardats per una gran carpa –tan necessària com poc fotogènica– el cert és que els arqueòlegs estan preocupats perquè aquestes construccions s’estan deteriorant molt i molt ràpidament. La veritat és que l’Heritage Malta, la institució que vetlla per salvar el patrimoni de l’arxipèlag, té un repte majúscul.
 

Si el temple de Hagar Qim ja ens ha agradat, el temple de Mjandra encara ens sembla més fascinant, sobretot perquè va ser construït en consonància amb les alineacions estacionals. Així, doncs, en els equinoccis de primavera i de tardor (21 de març i 21 de setembre), els raigs del sol entren en el temple del sud des de l’entrada, il·luminant un petit santuari. El proper viatge Sàpiens-Tarannà a Malta l’haurem de fer coincidir amb algun d’aquests moments màgics de l’arqueoastronomia.

Els Grans Mestres mallorquins de l’orde de Malta
Després de la nostra immersió en la prehistòria maltesa, ens dirigim cap a una de les visites més esperades del viatge: La Valletta, la tercera capital històrica de Malta, una ciutat construïda al segle XVI per cavallers i per a cavallers. La nostra guia local ja ens té les entrades preparades per entrar a la cocatedral de Sant Joan. Si bé la façana exterior és d’una gran sobrietat, a l’interior és d’un barroquisme extrem. Pràcticament no hi ha ni un centímetre que no estigui decorat amb pa d’or. 

Un cavaller hospitaler, que també era artista, Mattia Preti va ser qui va dissenyar i esculpir les parets de l’interior i qui va pintar els costats dels altars amb escenes de la vida de sant Joan Baptista. El terra està ple de làpides de marbre on descansen els cavallers de l’orde Hospitaler que van morir a Malta.
 

També hi destaquen les capelles dels cavallers i els seus mausoleus. La més impactant de totes és la d’Aragó, que està presidida per una representació pictòrica de sant Jordi, on un àngel sosté una bandera amb les quatre barres. Aquí hi ha enterrats Grans Mestres de l’orde de Malta, com els germans mallorquins Rafael i Nicolau Cotoner. La nostra guia local se sorprèn que no coneguem la seva història, quan a Malta són uns homes amb molt de prestigi, que s’estudien a les escoles. Jo ja hi veig un article SÀPIENS! 

L’altra joia amagada de la catedral són dos quadres de Caravaggio: “Sant Jeroni escrivint” i, sobretot, “La decapitació de sant Joan Baptista”, l’obra més gran del pintor italià i l’única que va signar. En Martí ens diu que ens fixem en la signatura que es troba a sota del bassal de sang. La veritat és que cap de nosaltres no distingeix res. L’estança és massa fosca, la pintura poc il·luminada i no ens hi podem apropar més. Però vaja, si en Martí ho diu, tots fem un acte de fe.
 

I abans de sortir de la cocatedral, la guia ens fa fixar que sota els nostres peus hi ha l’única inscripció escrita en llengua catalana que es pot trobar en tot Malta: “Aquí descansen les cendres de fra Nicolau Abrí Descatllar, gran prior de Catalunya, comanador d’Espluga Calba i de Barcelona. Pecador miserable. Morí el 21 novembre 1794”. Això de “pecador miserable” m’ha agradat.

Després de dinar, l’autobús ens deixa davant del fort de Sant Elm –actualment, la seu de la policia de Malta. Situat de cara al mar dominant l’entrada dels ports, aquesta fortificació va ser clau en la defensa de Malta contra la invasió turca del 1565. En Martí ens explica com els otomans van voler apoderar-se de Malta com a revenja per la pèrdua de l’illa de Djerba en favor de Carles V. Els defensors, encapçalats per Jean Parisot de La Valette eren uns 8.500, i els atacants, amb Pialí Paixà i Turgut Reis al capdavant, uns 45.000. Amb dues-centes galeres, és clar. Quan els defensors estaven a punt de capitular, va arribar el “Gran Rescat” de Carles V des de Sicília comandat pel català Joan de Cardona i Requesens, que va propiciar la retirada turca. En altres paraules, si Malta no va caure en mans dels otomans va ser, en bona part, per l’actuació providencial d’un català.
 

A la tarda, fem un passeig pel nucli antic de La Valletta, amb una visita exterior al Palau dels Grans Mestres, l’alberg d’Aragó o la casa de Catalunya –on s’allotjaven els cavallers catalans que visitaven Malta. Avui és la seu d’una de les institucions europees. Vinga, foto de grup!

Tal com el nostre guia, l’historiador Martí Carbonell, ens havia promès, tan bon punt hem pujat dalt de l’autobús per anar en direcció a Mdina, antiga capital de Malta, hem tingut el capítol tercer –i últim– de la història de l’orde Hospitaler. La veritat és que en Martí fa servir els mateixos recursos que els productors de televisió amb les sèries: comença amb un resum del capítol anterior per refrescar la memòria i, tot seguit, els esdeveniments van avançant. Avui ens havíem de situar en el declivi de l’orde de Malta, a mitjan segle XVIII, sobretot a causa de la crisi de l’Imperi turc. “Si el problema turc desapareixia, l’orde perdia el seu principal objectiu d’existir i la seva font principal d’ingressos”.

Per si això no fos suficient, el 1798, els francesos, amb Napoleó Bonaparte al capdavant, i per contrarestar el domini britànic del Mediterrani, van decidir conquerir Malta i desmantellar l’orde dels Hospitalers. Quan la Gran Bretanya se’n va assabentar, va organitzar des de Gibraltar una gran flota per atacar l’illa comandada per l’almirall Nelson i, amb poc temps, l’estratègica illa passaria a mans britàniques. Amb totes aquestes vicissituds, començaria una gran diàspora dels seus membres i l’orde mai més no tornaria a tenir l’esplendor passada.

Als viatgers de Sàpiens-Tarannà, però, el que més els interessa saber és la situació d’aquest orde avui. En Martí explica que, actualment, és un subjecte polític reconegut per 112 estats del món, entre els quals, l’espanyol. És un estat realment atípic: no té territori –el seu territori són les cases i les delegacions que té en els diferents països on l’orde té presència–, no té ciutadans –només diplomàtics–, no té institucions… i es finança gràcies a les rendes de les seves propietats, pels diners que hi aporta la Santa Seu, per les donacions que aconsegueix per la seva tasca hospitalera i directament dels seus membres. El que més bromes desencadena entre el grup és descobrir que tant l’“emèrit” com “el preparao” estan a la llista dels seus 52.000 membres!

Catacumbes i medines
En Martí hauria seguit parlant sobre l’orde de Malta tot el matí, si no fos que hem arribat a Rabat, a tocar de Mdina, la nostra primera destinació del dia. L’objectiu no és altre que visitar les catacumbes de sant Pau, construïdes entre els segles III i VIII. Abans de baixar-hi, el nostre guia ens ha explicat que “un error històric molt comú és creure que les catacumbes van servir d’amagatall als cristians perseguits pels romans i que això, que tant la literatura com el cinema o la mateixa Església, ha ajudat a difondre, no va ser així. A les catacumbes només s’hi enterrava. I punt”.
 

Els que sí que s’hi van amagar van ser els maltesos durant la Segona Guerra Mundial. En el laberint de galeries i tombes subterrànies per on passem, moltes famílies van passar-hi les hores, els dies i les setmanes més incerts de les seves vides, mentre les bombes alemanyes i italianes queien ininterrompudament. La visita és impressionant. Això sí, no és apta per a claustrofòbics.

Tan bon punt sortim a l’exterior, ens disposem a fer un breu passeig fins a la preciosa vila medieval de Mdina, també coneguda tradicionalment com “la ciutat silenciosa”. Després de perdre la capitalitat, va entrar en decadència i, tot i alguns períodes de renaixement, mai no va tornar a recuperar la seva antiga importància. Un dels personatges històrics vinculats a Mdina és un altre Gran Mestre de l’orde de Malta de procedència catalana, el mallorquí Ramon Despuig i Martínez. Un altre nom molt conegut a l’arxipèlag i que, als Països Catalans, poca gent ha sentit anomenar.
 

El tresor ocult de Mdina és, però, la cocatedral de Sant Pau –la segona catedral; la primera, la de Sant Joan, a La Valletta, la vam visitar ahir. Segons ens expliquen, si es va construir precisament aquí va ser perquè, segons la tradició, fou el lloc exacte on el governador romà Publi va rebre sant Pau després del seu naufragi a Malta. També ens expliquen que la ciutat té molta devoció a l’apòstol perquè va sanar molts malalts en el temps que va romandre-hi.

Una illa gens autàrquica
La pregunta que tots ens hem estat fent durant els tres dies que fa que som a Malta és, però, la mateixa: de què viu, l’illa, més enllà del turisme? El sector primari hi és totalment residual –hem voltat per tota l’illa i no hem vist ni un ramat d’ovelles!– i els camps de conreu són anecdòtics. En Martí ens dona la raó. L’illa només produeix el 20% dels seus productes. No obstant això, ens explica, té una potent indústria de manufactura informàtica i tecnològica. De fet, una de les seves principals fàbriques és Playmobil –el seu propietari viu a Malta. I el Govern, darrerament, està apostant molt fort també per l’aeronàutica. Igualment, les illes de l’arxipèlag són un bon escenari per a la indústria cinematogràfica. S’hi han gravat escenes de pel·lícules com Gladiator, Jurassic Park o Popeye. Els seus escenaris privilegiats i, sobretot, els baixos impostos han actuat com un imant. La Joss, la guia local, insisteix, però, que Malta no és un paradís fiscal. 

Una altra font d’ingressos, gens menyspreable, és el turisme lingüístic: hi ha joves de tot el món que venen a Malta a aprendre l’anglès perquè és molt més barat que fer una estada al Regne Unit!

El recorregut amb autobús de Mdina a l’estació marítima de Cirkewwa ja no dona temps per a més explicacions o perdrem el ferri que ens ha de traslladar fins a Gozo, la segona illa més gran de l’arxipèlag maltès, amb una població d’uns 32.000 habitants. La Joss ens explica que és considerada una de les principals destinacions de busseig del món. Una altra font d’ingressos, penso. Un altre atractiu de Gozo seria que, segons la mitologia clàssica, podria correspondre a l’illa de les sirenes de la mítica Odissea.
 

Després d’un magnífic dinar davant del mar, passegem pels estrets carrers de la capital de Gozo. Quan va ser construïda, explica la Joss, la gent anava amb cavalls i carros i no en necessitaven de més amples. Després de passar per l’església de Sant Jordi, iniciem una pronunciada pujada fins a arribar a la Ciutadella, una petita ciutat emmurallada, que va ser refugi dels maltesos arran dels atacs pirates de l’època moderna. “En alguns moments va ser deshabitada perquè tots els seus habitants van ser venuts com a esclaus”. Ha valgut la pena la pujada, no només per contemplar la catedral de l’Assumpció, sinó també per les impressionants vistes del conjunt de l’illa des del seu pas de ronda.

Retornats al ferri que ens ha de portar de nou a l’illa de Malta, la Joss ens fa una classe improvisada sobre el maltès, l’única llengua semítica d’Europa, que compta amb mig milió de parlants i que té reconegut l’estatus de llengua oficial de la Unió Europea. Les semblances amb l’àrab són nombroses. Per això, la gent que estudia àrab clàssic no té dificultats per entendre el maltès. És la mateixa llengua! També hi ha nombroses paraules malteses que tenen, molt probablement, un origen català: des de adult, allioli o anxova, fins a gelat, guàrdia, corda, safrà o babau.

Arribem al nostre hotel de Sliema just quan comença a pondre’s el sol i ja veiem els primers fanals il·luminats. Il·luminat, una altra paraula que compartim catalans i maltesos. I 500 anys d’història!

També podeu seguir el viatge, dia a dia i hora a hora, al nostre perfil de Twitter amb l’etiqueta #SàpiensMalta.

Els viatgers de @sapienscat i @TarannaViajes ja som a Malta. En els propers dies, i acompanyats de l’historiador @mcarbonellsalom, resseguirem els cinc segles de presència catalana a l’illa 😎 pic.twitter.com/pniTg5S3MY

— Sapiens.cat (@sapienscat) October 17, 2022

Dia 2: 1) El segon dia del viatge Sàpiens - @TarannaViajes comença amb una visita a l’impressionant basílica de l’Assumpció de Mosta, on hi ha la tercera cúpula més gran d’Europa. pic.twitter.com/x1OR3sbJdV

— Sapiens.cat (@sapienscat) October 18, 2022

Dia 3: 1) Avui els viatgers de Sàpiens - @TarannaViajes comencem el programa de visites entrant a les catacumbes de Sant Pau, construïdes entre els segles III i VIII, i que van servir de refugi a la població per protegir-se dels bombardejos de la IIGM. #SàpiensMaltapic.twitter.com/PLRvXyyZSN

— Sapiens.cat (@sapienscat) October 19, 2022