El segon viatge a Normandia, dia a dia

Deu minuts abans del previst, el nostre avió aterrava a l’aeroport parisenc d’Orly. Eren les 11 hores i 15 minuts i a fora del recinte ja ens esperaven en Martí, el nostre guia, i en Josep, el nostre conductor, amb el seu autocar de 60 places per tal que la vintena de subscriptors i lectors de SÀPIENS que ens acompanyaven poguessin viatjar fins a Normandia complint amb totes les mesures sanitàries. Una vintena de lectors procedents de diferents indrets del país (Vallromanes, la Garriga, Barcelona, la Riera de Gaià, Sant Cugat del Vallès, Matadepera, Almacelles, Palafrugell, Torelló, Terrassa i Blanes). Tots vam escoltar amb atenció les explicacions de Sergi Alarcón, de Tarannà Viatges, i del professor Martí Carbonell, que ens va introduir d’una manera didàctica i entenedora a la història de Normandia, una regió històrica nascuda l’any 911, amb la conquesta del viking Rol·ló. El mateix topònim de Normandia ja ens remet a això, a aquesta gent del nord que primer va fer ràtzies sobre aquest territori, com la que va destruir Rouen a mitjan segle IX, i que després, a partir del 911, ja es van establir sobre la zona de manera permanent.

Els misteris de Joana d’Arc
Hi ha hagut, però, un acompanyant molest, un element no desitjable. Quin? La pluja. Una pluja persistent que ens va acompanyar durant bona part de la visita a Rouen, la capital de l’Alta Normandia, la primera parada en la nostra ruta. Es tracta d’una ciutat de més de 110.000 habitants i amb un dels centres històrics més rics de França. Després de dinar en un restaurant tradicional del casc antic, vam passejar per les seves places i carrers i vam entrar a l’església de Santa Joana d’Arc, un temple modern en forma de vaixell que, si volen que els sigui sincer, crec que trenca l’harmonia d’una plaça amb molta personalitat. Però hem de tenir en compte que la vila de Rouen està íntimament lligada a aquest personatge clau de la història dels francesos. No debades, Joana d’Arc va ser cremada per bruixa i per heretge l’any 1431 just en el mateix lloc on avui s’aixeca aquesta església. Segons algunes fonts, i segons el que va declarar ella mateixa en el judici que va acabar amb la seva condemna a mort, tenia només 19 anys. I ja en feia sis que escoltava aquelles veus que li indicaven el que calia fer per guanyar aquella guerra contra els anglesos. Les veus de Déu i de sant Miquel, santa Margarida i santa Caterina d’Alexandria, que li repetien dues o tres vegades per setmana que s’havia de presentar davant del futur Carles VII.

El Gros Horloge i la catedral
Sortint de l’església de Santa Joana d’Arc, ens vam dirigir cap a la catedral enmig d’uns carrers on destacaven les seves cases de fusta. Cases construïdes amb la tècnica del pan de bois i que donen una forta personalitat a aquesta vila. Una visita obligada durant el trajecte és el Gros Horloge, l’impressionant rellotge astronòmic de principis del segle XV que només té una agulla i que solament marca les hores. No és la seva única característica, ja que cada dia a les 9 del vespre aquest giny toca, igual que feia a l’època medieval, el toc de queda.

L’arribada a la catedral de Notre-Dame de Rouen va ser tota una experiència. Es tracta d’un edifici majestuós, amb una història impressionant, que ha estat reconstruït multitud de vegades i que inclou diferents estils constructius, encara que hi predomina el gòtic normand. La seva enorme nau central (137 metres de llargada), amb uns vitralls extraordinaris, conté la tomba del viking Rol·ló, que, com deia abans, va conquerir Normandia l’any 911 i, posteriorment, va ser nomenat primer duc d'aquest territori. Han vist algun dels primers capítols de la sèrie Vikings? Doncs ell és un dels seus protagonistes, o, millor dit, el germà del seu gran protagonista. I al costat de Rol·ló, hi destaca la tomba que conté el cor del mític rei anglès Ricard Cor de Lleó. Un rei, per cert, que tenia relació amb la Catalunya d’aquell segle XII. Sabeu per què? La seva mare, Elionor d’Aquitània, va tenir vuit fills amb el rei anglès Enric de Plantagenet. Però, a més, la parella tenia un fillol català, el futur comte de Barcelona i rei d’Aragó Alfons I el Trobador. I com és això? Doncs perquè Elionor era cosina germana de la mare d’Alfons, la nostra Peronella d’Aragó.

La màgia de Monet
Només sortir de la catedral, en Martí ens va mostrar l’indret des del qual el pintor Claude Monet va pintar diverses vegades aquesta catedral. Al matí i al vespre, a l’estiu i a l’hivern... Fins a trenta vegades! Abans de marxar de Rouen, en Martí ens va proposar fer una última visita a l’església de Saint-Maclou, dedicada a un dels set fundadors de Bretanya, que va viure en aquest territori. Una església envoltada de cases de pan de bois que ens transporten a temps passats. És la cirereta en el pastís que ha representat aquesta vista a Rouen.

Ja a l'Hotel Barrière de Deauville, la jornada s’ha clos amb una xerrada que he fet sobre Joan Pujol, Garbo, l’espia que va enganyar Hitler. Després, a sopar i aviat a dormir, que el dia de demà serà llarg, ja que reviurem des dels seus escenaris la mítica batalla de Normandia. Serà el dia D d’aquest viatge SÀPIENS Tarannà, la jornada en què reviurem aquell 6 de juny de 1944, que va representar el principi de la fi del domini nazi a l’Europa occidental. A més, sembla que demà la pluja ens donarà una treva. Creuem els dits!

Ens vam llevar de negra nit. El camembert de l’esmorzar a l’Hotel Grand Barrière va ser un bon presagi per al dia d’avui. No debades, el camembert és, juntament amb el Pont l’Évêque i el Livarot, el formatge típic de Normandia, una regió amb una rica tradició culinària. I hem marxat quan començava a sortir el sol, dins l’autocar d'en Josep en direcció a Corseilles-sur-Mer. Malgrat que durant la nit havia plogut amb intensitat, quan vam partir, tot i que els núvols del cel no anunciaven res de bo, es mantenia la calma tensa. Només iniciar el trajecte, en Martí ens va recordar que aquell era el Dia D del nostre viatge (una jornada que per als francesos era el dia J), i que ens preparéssim per veure els escenaris d’una de les batalles més decisives de la Segona Guerra Mundial. I és que en Martí aprofita els trajectes en autobús per explicar aspectes relacionats amb les visites que hem de fer, per allò d’aprofitar el temps, que diu ell. Així, ens va narrar la gestació del desembarcament i per què els alts comandaments aliats van creure convenient obrir un segon front a Europa que fes pinça amb l’ofensiva que l’exèrcit roig portava des de l’est. Així, a banda del nostre Joan Pujol, Garbo, o del cap suprem dels aliats, el general Eisenhower, en les explicacions d’en Martí van aparèixer altres personatges com Winston Churchill; Franklin Delano Roosevelt; el general Montgomery, que ja havia derrotat els nazis al nord de l’Àfrica, o el general Patton, temut tant pels seus enemics... com pels seus homes.

El desembarcament canadenc
En Martí Carbonell va explicar als assistents al viatge que “el desembarcament només era realitzable si es donaven tres requisits: que hi hagués marea alta, que haguessin passat 40 minuts de la sortida del sol i que fos un dia en què hi hagués lluna plena entre la una i les dues de la matinada. I aquests condicionants tan concrets només es donaven els dies 5, 6 i 7 de juny. Inicialment, la data per al desembarcament era el dia 5, però la intensitat de la pluja i la força del vent no ho van fer possible. Tanmateix, el general Eisenhower era ben conscient que no podia posposar-ho més si no volia que els alemanys acabessin descobrint els seus plans, de manera que el desembarcament es va fixar per al 6-J. Al mateix temps, va reunir més de 4.500 naus a la zona del mig del canal de la Mànega. Paral·lelament, centenars de paracaigudistes americans i britànics es van situar a la rereguarda dels nazis.

La primera parada, inicialment acompanyats per una pluja fina i finalment pel sol, va ser la platja de Juno (abans del desembarcament anomenada Courseulles-sur-Mer), el lloc on van arribar més de vint mils soldats canadencs (dels quals uns 1.500 van morir) que tenien la intenció de prendre les bateries amb què els alemanys defensaven la platja i ocupar els ponts i les principals vies de comunicació (cosa que els havia de permetre prendre Caen i arribar fins al seu aeroport). Aquest també és el lloc on el 14 de juny, per tant, després d’una setmana llarga de l’inici de la batalla, va desembarcar el general Charles de Gaulle i va fer el seu primer discurs des de l’interior de França, en què va convidar “tots els francesos a unir-se a mi, en l’acció, en el sacrifici i en l’esperança. La nostra pàtria està en perill de mort. Lluitem tots per salvar-la. Vive la France”.

La platja dels britànics
Poc després vam veure el segon objectiu del dia, la platja de Gold Beach. Allà van desembarcar-hi 25.000 soldats britànics, amb els mateixos desitjos que els canadencs a Juno Beach. Alguns d’aquests soldats britànics ja havien participat en batalles com Dunkerque, al nord de França, o El Alamein, a Egipte. El Dia D, a les 7.35 h ja desembarcaven a la platja, i en només 10 minuts ja havien superat tots els obstacles alemanys. A les 8 h els nazis ja estaven encerclats i fugien pels aiguamolls, i a les 8.30 h els britànics tenien assegurades totes les seves posicions. A la nit d’aquell dia ja havien penetrat 10 quilòmetres terra endins, tot i que no van assolir l’objectiu d’arribar a Bayeux ni tampoc el de contactar amb les tropes nord-americanes que havien desembarcat a Omaha. Es calcula que en el moment de desembarcar van morir més de 400 soldats, i en els dies posteriors la xifra va arribar al miler.

Omaha, la gran batalla
Tot el litoral és ple de testimonis del que va ser aquesta gran batalla. Entre els elements més destacats hi ha els que van protagonitzar la nostra següent parada: les bateries alemanyes de Longues-sur-Mer. Es tracta de quatre búnquers enormes, alguns dels quals encara conserven els seus grans canons. Uns canons de 155 mm que disparaven els projectils fins a una distància de 20 quilòmetres. 

Un dels escenaris clau d’aquesta batalla va ser la platja d’Omaha, on van desembarcar 34.500 soldats nord-americans sota un intensíssim foc alemany. Els milers de víctimes que hi va haver ha fet que Omaha sigui coneguda amb l’apel·latiu “la sagnant”. Justament, molt a prop del mirador des d’on es pot veure aquesta platja, s’aixeca el cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer. Aquest és un espai ple d’emotivitat, en què s’arrengleren perfectament ordenades les creus per 9.387 morts a la batalla. En Martí ens ha explicat, a través de l’audioguia que tots portem per mantenir la distància de seguretat i complir amb totes les mesures, que en aquest cementiri, de 80 hectàrees i cuidat fins al darrer detall, hi ha “9.238 cristians morts, 139 jueus, 307 desconeguts, 4 dones, 43 parelles de germans, 146 afroamericans, un pare i un fill”. La mitjana d’edat dels morts esgarrifa: 23 anys!”. No hi ha flors, tot està en silenci sepulcral. La veritat és que és un espai que impressiona. I amb alguns dels lectors no vam poder evitar de parlar del respecte als morts que es respira en aquest indret. Tan diferent d’altres llocs, on desenes de milers de persones encara estan enterrades en fosses comunes i en cunetes, sense cap mena de reconeixement. 

Uns penya-segats impressionants
L’aturada per dinar ens va permetre gaudir d’unes fantàstiques vistes sobre la platja d’Omaha. Només acabar-nos les postres fantàstiques, consistents en quatre xocolates, ens hem dirigit ràpidament cap a Pointe du Hoc (que en normand significa ‘punta del monticle’). Es tracta d’un turó elevat on els alemanys van instal·lar una bateria de sis canons que controlava les dues platges per les quals havien de desembarcar els nord-americans, Omaha i Utah. Impressionen els penya-segats que es vinclen sobre el mar i impressiona imaginar també com els rangers americans, els encarregats de conquerir aquesta posició, escalaven les roques mentre els alemanys, des de la part superior, no els donaven treva. Uns rangers comandats pel coronel Rudder, que, tot i ser ferit en el combat, va dirigir de manera magistral els seus homes per ocupar la posició i per resistir posteriorment els nombrosos contraatacs alemanys.

Deia que aquests penya-segats per on van escalar Rudder i els seus homes sota el foc enemic impressionen. I més si fas aquesta visita com la vam fer nosaltres, amb un vent intens que es feia més i més gran a mesura que ens aproximàvem al precipici. Aquest és un terreny farcit de cràters provocats per les bombes llançades en diferents jornades pels aliats. Cal dir que dels 225 rangers que van baixar dels vaixells en la primera onada de l’atac, a Pointe du Hoc, només 90 van sobreviure. 

Si voleu saber més coses sobre el desembarcament de Normandia, us recomano el llibre El dia D. La batalla de Normandia, d’Antony Beevor (ed. Crítica).
Si voleu saber més coses sobre Joan Pujol, Garbo, llegiu aquest article.

El Tapís de Bayeux
Després de visitar els principals escenaris del desembarcament, a la tarda hem vist una altra Normandia, concentrada a la vila de Bayeux. La primera parada, obligada, ha estat al Museu del Tapís de Bayeux, on hem pogut veure una de les obres més reproduïdes en els llibres d’història medieval. Aquest tapís, que fa 70 metres de llarg per només mig metre d’alt, explica la conquesta d’Anglaterra per part dels normands, liderats per Guillem el Conqueridor al segle XI. Hi ha un total de 58 escenes, amb més de 600 personatges, 37 fortaleses i més de 40 vaixells, tot brodat amb gran precisió.

En sortir de l’edifici del museu, hem passejat fins a la impressionant catedral de Notre-Dame d’aquesta localitat. En Martí ens ha explicat tots els detalls d’un edifici originari del segle XI força modificat posteriorment. Sobretot, si hi aneu, no us perdeu la seva cripta, un element originari d’aquella primera arquitectura normanda. Val la pena.

Un recorregut pels carrers del centre de Bayeux ha posat fi a una jornada rodona. I, just quan en Josep ens venia a buscar amb l’autocar, ha aparegut la pluja que hem anat esquivant durant tot el dia. Ara ja podia ploure!

Només acabar d’esmorzar a l’hotel, en Martí, el nostre guia, ens ha explicat que, a la seva Menorca, a aquesta menjada se l’anomena berenar mentre que a la tarda fan sa bereneta. Doncs bé, Martí, vam berenar molt bé, encara que fos a primera hora del matí i encara que parlem qualsevol de les varietats lingüístiques d’aquest idioma anomenat català. Ja dins de l’autocar, amb en Josep conduint i en Sergi dirigint les operacions, ens vam adreçar a la ciutat de Le Havre, considerada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. S’imaginen un casc antic com alguns dels que hem visitat aquests dies a Rouen o Bayeaux, oi? Doncs, no. Le Havre és tot el contrari, perquè Le Havre és una ciutat moderna, d’uns 175.000 habitants, reconstruïda absolutament després del final de la Segona Guerra Mundial.

Aquesta gran vila tradicionalment va estar marcada pel seu port (de fet, el seu nom significa ‘port’ en normand). I després, pel transport de matèries primeres com el cotó, les fustes exòtiques, les espècies o el cafè. I també, desgraciadament, pel tràfic d’esclaus.

El final de l’Operació Overlord
Així doncs, vam entrar en aquesta ciutat després de creuar el pont de Normandia, edificat el 1995 i convertit en un dels ponts amb tirants més grans del món. Fa 2.143 metres de longitud, amb dos pilars de formigó armat en forma de Y invertida de 214 metres d’alçària i 20.000 tones de pes cada pilar.

Doncs bé, aquesta ciutat tan dinàmica va quedar totalment destruïda pels bombardejos provocats durant la batalla de Normandia. Després de la pluja de milers de bombes llançades pels nord-americans, només va quedar-ne dret el teatre. A Le Havre hi va haver més de 5.000 morts i la majoria de la població es va quedar sense casa. Però De Gaulle, recentment tornat a França després del desembarcament de Normandia, en va prometre, en un dels seus primers discursos, la total reconstrucció. I així va ser. I a qui es va encarregar aquesta tasca? A Auguste Perret, un arquitecte consolidat, de renom, que ja havia construït obres com el primer aeroport d’Orly o el teatre dels Camps Elisis. De fet, se’l coneixia com el pare de l’arquitectura del formigó. 

Una nova manera de construir
En Martí ens matisa perfectament aquesta afirmació. Per a Perret, el formigó no era només un element per a construir, sinó també per a embellir. El formigó es podia acolorir. I decorar. I també, barrejar amb altres materials, com la sorra, la grava o el ciment. Resumint, Perret va ser capaç de fer una cosa només a l’abast dels genis: crear un nou ordre arquitectònic que, a l’època, va tenir molts entusiastes ‒Le Corbusier entre ells‒ i també molts detractors.

Només baixar de l’autocar vam anar a veure la seva obra més emblemàtica, l’església de Sant Josep, per a la construcció de la qual es van necessitar 50.000 tones de formigó i 700 d’acer. L’església... i el seu campanar, que a alguns lectors els va recordar una espelma, a d’altres una sitja, a uns altres un far... Diversitat d’opinions en aquest cas, i unanimitat gairebé total a l’hora de considerar molt més interessant l’interior de l’església que no pas l’exterior. El contingut per damunt de l’embolcall. I és que veritablement impressiona entrar en aquest temple.

El primer que ens va sorprendre és que, en lloc dels clàssics bancs d’església, ens vam trobar amb un tipus de cadires que ens van recordar els seients d’una sala de cinema. La intenció era que els fidels estiguessin còmodes, tal com recomanava el Concili Vaticà II.

Sens dubte, en aquesta percepció positiva que explicava hi van influir els fantàstics vitralls de l’artista Marguerite Huré. S’explica una anècdota relacionada amb aquests vitralls segons la qual Perret va comentar a l’abat Marcel Marie, molt implicat en el projecte: “vols que la nostra església sigui bonica. També vols que la nostra església sigui amable. Llavors, cal confiar els vitralls a una dona”. Dit i fet.

Étretat, un poble de postal
Étretat és un petit poble amb una costa de còdols que ha estat marcat des de sempre per les marees, que l’han inundat, i fins i tot destruït, diverses vegades. En Martí ens comenta que ja al segle X s’hi van assentar els normands, però que la seva eclosió va tenir lloc a partir del segle XVIII, quan els seus pescadors van descobrir que el lloc on es barregen les aigües dolces del riu i les salades del mar eren les més adequades per a la reproducció de les ostres. I mireu si van tenir èxit les ostres d’Étretat, que fins i tot Maria Antonieta se les feia portar al palau de Versalles.

Al segle XIX es va convertir en un dels llocs de reunió i vacances de part de la jet set parisenca. També va ser un destí habitual de la reina Maria Cristina i la seva filla Isabel II. I alhora va ser un lloc que va acollir diversos pintors. Primer, els romàntics i després els  impressionistes. Només arribar-hi, vam agafar un petit tren turístic que ens va conduir al punt més elevat de la vila. Per què?  Per visitar uns jardins amb més de 100 anys d’història, que fa pocs anys van ser remodelats per Alexander Grivko, inspirant-se en una barreja entre la natura feréstega del litoral normand i l’art avantguardista.

Musclos i penya-segats
Com no podia ser d’una altra manera, quan va arribar l’hora vam anar a dinar i no vam perdre l’ocasió de menjar uns musclos a la normanda comme il faut. En acabar, vam ascendir fins al capdamunt dels penya-segats que ja fa anys van enamorar Monet i els pintors impressionistes. Són tan bonics que Monet els va pintar des de totes bandes, a totes hores i a partir de totes les gradacions de la llum. Aquests enormes moles de roques que s’eleven sobre el mar també estan plenes de llegendes, com la que explica la d’aquelles tres donzelles empresonades en una de les roques més altes, que van convertir-se en coloms i que van impedir que el seu captor mai més no pogués dormir ni un sol instant.

Els penya-segats han anat agafant les seves formes actuals gràcies a les marees que han erosionat la seva pedra amb la complicitat del vent i la pluja. Malgrat el camp de golf que hi ha molt a prop, val a dir que és un paisatge veritablement espectacular. Com diria la meva col·lega i amiga Clàudia Pujol, directora del SÀPIENS, “estem davant d’un paisatge d’aquells que ens agrada posar en el fons de pantalla de l’ordinador”.

Un poble pintoresc
La darrera aturada del dia és la que ens porta a Honfleur, un poble pintoresc i molt interessant. Quan hem baixat de l’autocar al port, ens hem dirigit a l’església de Santa Caterina, construïda pels seus mateixos habitants al segle XV. Com que tenien unes bones nocions de construir vaixells i també tenien fusta a l’abast, res no els va poder aturar. La seva particularitat més destacada és que la torre del campanar i l’església estan separades l’una davant de l’altra, com si es miressin de reüll. Per què ho van fer això? Doncs perquè tenien por que la nau del temple no pogués suportar el pes del campanar. Una passejada final pel port de Santa Caterina tanca la jornada d’avui. Una jornada que s’acaba de nou amb regust a Monet i els impressionistes. No debades, aquests molls van ser immortalitzats tant per Monet com per Boudin i Courbet, que els van pintar nombroses vegades.

Finalment, el viatge a Normandia tocava a la seva fi. Després d’esmorzar, novament vam pujar a l’autocar d'en Josep per anar fent via cap a l’aeroport d’Orly, a París. Però abans d’arribar-hi, encara ens faltava una última parada en un poblet encisador. Un poblet petit (no arriba als 400 habitants), però amb una enorme personalitat. Les seves cases s’arremolinen al voltant de la gran abadia fundada l’any 1034 per un cavaller del comte de Brionne anomenat Hellouin. El nostre guia, en Martí, ens ho explica. I ens diu també que Bec, en normand, significa ‘riu petit’. D’aquí ve el nom complet, Bec-Hellouin, una abadia que aviat es va convertir en un punt clau de la cristiandat a França i que ben aviat va demanar de tenir un poble al seu voltant per tal de poder tenir la mà d’obra necessària. 

En tota aquesta història inicial hi va haver dos personatges clau: el prior Lafranc i el filòsof Anselm d’Aoste, que va crear dins de les dependències d’aquest cenobi una de les biblioteques més importants d’Europa. Precisament, només baixar de l’autocar, el nostre guia, en Martí Carbonell, ens va explicar que l’estada del filòsof a l’abadia va coincidir amb el seu moment de màxima esplendor. Per contra, “quan va ser nomenat arquebisbe de Canterbury i va haver de marxar, l’abadia va entrar en un període de decadència tant intel·lectual com econòmica”. Al llarg dels seus gairebé mil anys d’història, aquest cenobi les ha vist de tots els colors: des de l’esplendor fins a la ruïna, passant per multitud de guerres, com la dels Cent Anys, les de Religió dels segles XVI i XVII o la Revolució Francesa, quan tot l’edifici es va convertir en una caserna de cavalleria. Tot això, inevitablement, ha fet variar sensiblement la seva estructura inicial. 

La torre de Sant Nicolau
I a fe que això és ben visible. Quan tots nosaltres vam començar a aproximar-nos a l’abadia, ja vam veure clarament que l’únic vestigi d’època medieval que resta dempeus és la torre de Sant Nicolau. La resta són edificacions posteriors, del segle XVIII. I per què es va salvar aquest campanar? Tal com ens va explicar en Martí, “va ser perquè a causa de la seva gran alçària, superior als 60 metres, era un bon punt de vigilància”.

Actualment, l’abadia és Monument Històric i propietat de l’Estat francès. Els seus edificis estan ocupats per una comunitat de monjos que, a banda d’altres activitats, fan una ceràmica força coneguda. Si al segle XI hi havia hagut 136 monjos, avui només n’hi ha 15.

Fer la missa al menjador
Val molt la pena visitar aquesta construcció imponent. Quan nosaltres ho vam fer vam contemplar, a banda de la torre de Sant Nicolau, els edificis del convent i també l’església. La gran sorpresa que ens vam endur és que aquesta està situada dins d’un refectori, és a dir, dins de la cambra que els monjos utilitzaven per fer els àpats. El menjador, vaja! I quina en va ser la causa? Molt fàcil. A causa de l’estat de ruïna de l’església original, es va decidir traslladar-la al refectori, que estava en una millor situació. Abans de sortir del recinte, en Martí ens adverteix que vigilem en passar per sota dels castanyers enormes que hi ha abans d’accedir a la porta. Els assistents a l’anterior viatge SÀPIENS-Tarannà a Normandia (la setmana passada) van tenir problemes per la caiguda de castanyes. I com que feia una mica de vent...

Finalitzada la visita a l’abadia, encara vam tenir una mica de temps per passejar pel poble, considerat pel Ministeri de Cultura com un dels més bonics de França. Quan finalment arriba l’hora, abandonem la tranquil·litat d’aquests carrers flanquejats per cases construïdes amb la tècnica del pan de bois que ja hem explicat en algun altre moment. Quan pugem a l’autocar ens inunda una sensació de benestar i de tranquil·litat absoluta. París ens espera... per volar cap a Barcelona.