Dia 1. L'arribada a Budapest
Tot i haver sortit amb gairebé una hora i mitja de retard del Prat, els viatgers de Sàpiens-Tarannà aterràvem a l'aeroport internacional F. Liszt –en homenatge al cèlebre pianista austrohongarès– només trenta minuts més tard del previst. Increïble, però cert. A la sortida ja ens esperava el nostre guia de capçalera, l'historiador Martí Carbonell, i la nostra guia hongaresa, la Clara. No ens ha dit el seu cognom, perquè segurament ha considerat que ens hi faríem mal si intentàvem pronunciar-lo. Sí que ens ha ensenyat, però, una primera paraula: "hola en hongarès es diu cia, com l'agència d'intel·ligència americana, però s'escriu szia".
Mentre el bus ens portava cap al restaurant Széchenyi, al costat d'un dels balnearis més famosos de Budapest que du el mateix nom, en Martí ens ha fet un breu repàs de la convulsa història que ha tingut lloc en aquest país, fronterer com pocs, a Europa. No podem oblidar que Hongria està situada a la frontera que separa Europa occidental i els Balcans, el cristianisme i l'islam i, en certa manera, Occident i Orient.
Per tant, ens ha parlat des de l'arribada dels romans, la invasió dels magiars i la consolidació de la dinastia dels Arpad, fins a la caiguda de l'imperi a mans dels otomans a l'època moderna, la recuperació per part dels Habsburg dos segles després o l'esfondrament de l'Europa dels grans imperis després de la Primera Guerra Mundial i les conseqüències que se'n van derivar. Enmig de l'explicació, han anat apareixent alguns grans noms per recordar: Matias Corvino, Eugeni de Saboya, Francesc Josep I… que, en èpoques i moments diferents, van obrir-se a la gran cultura europea i a la magnificència urbana que duia associada i que avui es pot apreciar en molts racons de la ciutat.
Després de degustar el nostre primer gulasch (una mena de sopa d'estofat de vedella) del viatge, hem tornat a pujat al bus que ens havia de portar de Pest a Buda a través del pont de Sissí, en record de l'emperadriu austríaca i reina d'Hongria Elisabeth de Baviera, assassinada per l'anarquista italià Luigi Lucheni a finals del segle XIX.
Els viatgers de Sàpiens-Tarannà ja som a Budapest, una de les ciutats més majestuoses i plenes d'història del Vell Continent. En els propers dies recorrerem les principals joies patrimonials i descobrirem les connexions catalanohongareses #SàpiensBudapestpic.twitter.com/K4oeVN65tf
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 10, 2024
Catalans en el setge de Buda
La nostra primera parada ha estat a l'anomenat barri del castell, "que hi és tot menys un castell tal com ens l'imaginem", ens explica la Clara. Sí, però, que hi ha el Palau Nacional –construït al segle XIII com a residència dels reis hongaresos i reconstruït després de la Segona Guerra Mundial–, la Galeria Nacional, el Museu d'Història de Budapest i la Biblioteca Nacional. Abans de prosseguir el recorregut, ens parem un moment a fotografiar la magnífica panoràmica sobre el Danubi i Pest, que es pot contemplar des dels seus jardins.
Posteriorment, ens hem aturat a observar la impressionant església de Sant Maties, que es distingeix per la seva coberta decorada amb rajoles multicolors. Escenari de nombrosos esdeveniments al llarg de la història, com la coronació de Francesc Josep I d'Habsburg o de Carles IV, honra el rei Matias Corvino.
Encara dins del barri del castell, els viatgers de Sàpiens-Tarannà hem resseguit la muralla medieval fins a trobar-nos la placa que recorda els catalans que van lluitar en el setge de Buda de l'any 1686 per tal d'alliberar la ciutat després de més de 150 anys de domini otomà. En Martí ens explica que, per foragitar els turcs, "74.000 homes que formaven la Lliga Santa van liderar la reconquesta d'uns territoris que havien estat cristians. Dels 74.000 homes, 300 eren catalans. Alguns eren simplement mercenaris, però a d'altres, els empenyien unes profundes conviccions religioses". La llegenda diu que, quan es va aconseguir obrir una bretxa, els primers tres-cents homes que van entrar van ser… els catalans! Si non è vero… En tot cas, el que no aconseguim saber és si la placa que hi ha al costat de la nostra, en homenatge als tres-cents espanyols que van ajudar a la reconquesta, són (o no) els mateixos. Si hagués d'apostar-hi alguna cosa, diria que sí, ves.
Mentre començava a pondre's el sol –només eren les sis de la tarda– hem arribat al Bastió dels Pescadors. Obra de Frigyes Schulek, el seu nom es remunta a l'edat mitjana, concretament, a la confraria de pescadors que defensava les muralles. Les set torres blanques en forma de tendes representen les tribus magiars que es van assentar a la conca dels Carpats al segle IX i que van fundar Hongria. El recinte va ser pràcticament destruït a causa dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Des de la seva reconstrucció, ha esdevingut una de les millors talaies sobre la ciutat.
Un cop a l'hotel, la jornada ha acabat amb una xerrada sobre els principals punts de contacte catalanoaragonesos durant la llarga edat mitjana. A més de repassar un episodi molt desconegut, com és la ràtzia hongaresa del 942 –quan un exèrcit de dos mil cavallers hongaresos van creuar els Pirineus i van entrar als comtats catalans en el seu camí cap al Califat de Còrdova, on volien aconseguir un gran botí–, hem parlat també de Constança d'Aragó i de Violant d'Hongria. Tot i que molta gent sap que la corona catalanoaragonesa va tenir una reina hongaresa, Violant d'Hongria, és molt menys sabut que Hongria va tenir, cent anys abans, una reina catalana: Constança d'Aragó, probablement la catalana amb més poder al llarg de tota la història. I és que, després de ser dues vegades reina, encara va tenir temps de ser emperadriu del Sacre Imperi Romanogermànic.
Dia 2
Avui les velles Óbuda i Buda, en una riba del Danubi, i Pest, en l'altra, constitueixen una sola entitat, però durant bona part de la seva història havien estat tres ciutats. És una de les primeres informacions que ens dona la nostra guia hongaresa, la Klára, en creuar el Danubi i passar per davant de les ruïnes romanes d'Óbuda. Uns moments abans ens havia presentat el nostre conductor d'avui, en Cristiano. No entenem el cognom, però ens tranquil·litza saber que no té cap semblança amb 'Ronaldo'.
En Martí Carbonell, el nostre guia català, ens comenta que aquest territori on ens trobem va ser conquerit pels romans al segle I de la nostra era i van fundar-hi Aquincum, "una ciutat que al segle II ja tenia més de 40.000 habitants i tota mena d'instal·lacions: mercats, temples, teatres… i banys termals. Al segle IV, però, la capital va caure en mans dels vàndals i va començar una progressiva decadència. Les ruïnes que s'hi poden veure són una petita part del que havia estat".
Durant el trajecte d'una hora i mitja entre Budapest i Esztergom, la Klára ens va instruint amb anècdotes relacionades amb la història, la vida quotidiana i la llengua dels hongaresos, com ara que tenen catorze vocals i un alfabet de quaranta-quatre lletres. Es veu que la paraula amb millor sonoritat que tenen és fültisztító folyadék. I ho repeteix unes quantes vegades, tota orgullosa. La traducció és més aviat prosaica: 'líquid netejador de les orelles'.
També fem un repàs d'hongaresos il·lustres i d'altres celebritats que van néixer a territoris que havien format part de l'imperi austrohongarès fins a la Primera Guerra Mundial, quan Hongria va perdre les dues terceres parts del seu territori i la meitat de la seva població. Des de Johnny Weissmuller –nedador olímpic i l'actor que més popularitat ha tingut, interpretant Tarzan– fins a Béla Lugosi, arxiconegut actor de Dràcula. "Ara mateix, a Hongria, som deu milions de persones. Però en tenim tres milions més fora de les nostres fronteres. Avui en dia, els hongaresos encara plorem els territoris que vam perdre fa un segle", reconeix la nostra guia.
A mesura que ens acostem a la nostra primera destinació, observem que la carretera està plena de sacs de sorra. La Klára ens explica que és a causa de les inundacions que van afectar de ple la regió un parell de setmanes enrere. Bombers, policies, soldats i voluntaris van haver de coordinar-se en un temps rècord per protegir totes les cases del voltant del Danubi.
Abans de baixar del bus i visitar Esztergom, l'antiga capital d'Hongria, el conductor travessa el Danubi pel pont Maria Valèria –anomenat així per l'última filla de l'emperadriu Sissí– i entrem momentàniament dins d'Eslovàquia per poder contemplar, des del millor emplaçament possible, l'espectacular basílica.
Que la ciutat on va néixer Violant d'Hongria, la segona esposa de Jaume I, té un passat gloriós, en donen fe els nombrosos monuments i la mateixa catedral neoclàssica, bressol del catolicisme hongarès. La basílica es va inaugurar el 1856 amb la interpretació de la Gran Missa del compositor hongarès Franz Liszt, escrita per a l'ocasió i que va dirigir personalment. La Sònia, una de les viatgeres, comenta que "sembla una rèplica del panteó de Roma", segurament l'edifici més copiat de la història de l'art. I no li falta raó.
El viatge Sàpiens-Tarannà arriba a Esztergom, que va ser la primera capital d'Hongria i el bressol del catolicisme hongarès. La catedral neoclàssica es va inaugurar el 1856 amb la interpretació de la Gran Missa, de Franz Liszt. #SàpiensBudapestpic.twitter.com/zi5qwPSe9J
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 11, 2024
Mentre el grup Sàpiens-Tarannà es dirigeix cap a la cripta, la Klára comenta al flautista que deambula per l'església que som catalans i es posa a interpretar El cant dels ocells. Deu tenir un repertori per a totes les nacionalitats, penso. En Ricard, un dels viatgers, em suggereix que pensi a posar-ho a la crònica. Hi he pensat, Ricard.
Les dues tombes principals de la cripta són la del cardenal Janos i la del cardenal Mindszenty. Segons la nostra guia, la figura de Janos, resant sota un àngel i cobert amb una bandera de la monarquia hongaresa, fa referència a les terres que Hongria no va poder retenir després de la seva derrota en la Primera Guerra Mundial. La segona, la de Mindszenty, recorda una figura molt emblemàtica de la resistència hongaresa contra el règim comunista.
Els colors del Danubi
De nou al bus, ens dirigim cap a la segona parada del dia, el poble medieval de Visegrad, que significa 'castell alt'. Pugem fins al turó dels Núvols –que sempre m'ha semblat un nom molt poètic–, on hi ha la ciutadella que el rei Béla IV va construir al segle XIII per protegir-se dels mogols i des d'on es pot gaudir d'una vista espectacular sobre el riu, que, en aquell indret, fa un gir de 90 graus.
Per molt que la guia ens digui que el Danubi és blau, i per molt que el poeta Karl Isidor Beck suggerís a Johann Strauss el seductor títol per al seu cèlebre vals… el Danubi és marró, verd, groc i una mica blau. La Klára bromeja dient que "els qui no el veiem completament blau és que no estem prou enamorats". En fi, que li donem una credibilitat relativa a aquesta afirmació.
Si les vistes són realment impressionants, i entenem que aquella fortalesa fos clau per controlar la ruta comercial del Danubi, les exposicions que s'han fet a les diverses estances de la ciutadella deixen bastant a desitjar. Tant la sala amb la rèplica de la corona de sant Esteve –l'original està al Parlament– fins a l'escenificació d'una trobada reial amb figures de cera, o l'estança amb animals dissecats en què destaca un peixot de grans dimensions, són bastant naïfs. Per sort, molt a prop d'allà ens espera un àpat gairebé reial al restaurant Renaissance: sopa de cabirol amb estragó –que delicioses són les sopes hongareses, per favor!–, i un gall dindi rostit amb col morada i patates rostides. Jo ja no arribo a les postres. I és que vull guardar-me un forat pel sopar que farem al restaurant Vakvarjú de Budapest.
En el viatge de tornada, parem a l'encantador poble de Szentendre (o Sant Andreu). Amb els seus carrers empedrats i pintorescos, és un poble on es percep una atmosfera artística. En els seus tallers, ubicats en edificis barrocs, s'hi pot comprar quasi de tot: des de ceràmica fins a dolços de massapà. L'escriptor Claudio Magris considerava Szentendre "el Montmartre del Danubi". I si ho deia Magris, qui sóc jo per contradir-lo?
A més, avui ja he contradit Johann Strauss.
Dia 3
El tercer dia el dedicarem a recórrer, a peu, la moderna Pest, començant per la catedral de Sant Esteve, amb la seva impressionant columnata exterior i l'enorme cúpula del temple de 96 metres d'alçària. El 96 és un número molt simbòlic, ja que simbolitza la data de naixement oficial de la nació hongaresa, el 896. La basílica, d'estil neoclàssic, va ser construïda durant la segona meitat del segle XIX i està dedicada a sant Esteve, el primer rei d'Hongria. A la seva cripta, ens explica la Klára, la nostra guia local, hi ha enterrat el mític futbolista hongarès Ferenc Puskas, que va triomfar al Reial Madrid. Tot i que nosaltres som més de Ladislau Kubala, l'altra gran estrella del futbol hongarès –que va triomfar en el F. C. Barcelona–, no li fem un lleig a qui va ser un dels màxims golejadors de tots els temps.
Dedicarem el tercer dia del viatge Sàpiens-Tarannà a visitar Pest. La nostra primera parada és la catedral de Sant Esteve, amb una espectacular cúpula de 96 metres d'alçada. El número és simbòlic, ja que fa referència a la data oficial del naixement de la nació hongaresa, el 896. pic.twitter.com/31OZuTooLJ
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 12, 2024
La visita estrella del dia, però, és el Parlament, un dels més antics d'Europa, que s'estén per la riba oriental del Danubi al llarg de més de 250 metres. L'arquitecte Imre Steindl va ser el guanyador d'un concurs per dissenyar-lo i semblaria haver-se inspirat en el Westminster londinenc. Un dels requisits que es demanava era que, per a la seva construcció, s'utilitzessin únicament materials i mà d'obra hongaresos. El 1885 començarien les obres que s'allargarien fins al 1902. És a dir, en disset anys, es va construir un edifici majestuós de quatre plantes i 18.000 metres quadrats. Per tant, heu d'imaginar-vos milers de persones traginant 45 milions de maons, més de mig milió de pedres precioses i una cinquantena de quilos d'or, en la que ha estat la inversió pública més gran dels segles XIX-XX.
Després de pujar els 132 esglaons, hem arribat a l'espectacular escalinata d'honor, tota revestida de daurats, pas previ a l'accés a la sala central. Situada sota una gran cúpula que, a alguns, ens fa pensar en la de l'església de Santa Maria del Fiore, a Florència, s'hi mostren les joies de la coronació dels reis d'Hongria: la corona, el ceptre, l'espasa i el globus imperial. Dos guàrdies, a banda i banda de la vitrina, s'asseguren que ningú no pugui apropar-se més del compte a un dels tresors medievals més ben conservats del món. Per no poder, no es poden ni fotografiar.
Abans de marxar, encara hem pogut accedir a la seu de la cambra parlamentària, que actualment consta de 119 diputats i està controlada per la dreta populista del primer ministre Viktor Orbán. Com a curiositat, ens expliquen que els taquígrafs d'aquesta cambra han guanyat nombrosos campionats mundials. Realment, hi ha competicions internacionals per a tot.
Seguint uns quants centenars de metres per la riba del Danubi, ens trobem una llarga filera de sabates de bronze abandonades. Es tracta d'un monument commemoratiu, obra de Gyula Pauer, per homenatjar les desenes de milers de jueus assassinats a Budapest entre finals del 1944 i principis del 1945 pels nazis i els seus aliats hongaresos, els membres del partit pronazi i antisemita Creu Fletxada.
La Klára ens explica que, en aquells dies de finals de la Segona Guerra Mundial, una gran munió de jueus van ser concentrats al costat del Danubi, se'ls va ordenar que es traguessin les sabates –una peça que fàcilment podia ser venuda– i van ser afusellats i llançats al riu. Poc després d'aquests fets, les tropes soviètiques van alliberar la ciutat. Però, per a molts, ja era massa tard.
Del gran mercat a la Casa del Terror
Al migdia, pugem al bus i ens dirigim fins al lloc més animat de la ciutat. Váci Utca és el carrer comercial que creua el barri de Belvaros i desemboca a la plaça Vörösmarty. Flanquejat per magnífics edificis modernistes, és el punt neuràlgic del centre de Budapest. Tenim una estona lliure per visitar el Gran Mercat i comprar algunes de les especialitats gastronòmiques hongareses o deambular per uns carrers plens de cafès a l'aire lliure i refinades pastisseries que ens recorden aquell Budapest dels anys trenta que va narrar el prolífic i profundament antifeixista autor hongarès Sándor Márai.
Abans que tot tornés a esdevenir claustrofòbic i atroç.
De fet, la principal visita de la tarda és la Casa del Terror. Tot i que el nom pot portar a confusió, aquí no us perseguirà cap bruixa amb una escombra. És un espai de memòria, com aspirem que sigui algun dia el nostre "Via Laietana", dedicat a les víctimes dels dos règims dictatorials del segle XX: el nazisme i el comunisme.
Els espais expositius del museu ens recorden que Hongria va participar en la Segona Guerra Mundial al costat de les forces de l'Eix i que, al final de la guerra, quan va intentar buscar una sortida negociada amb els aliats, va ser envaïda pels alemanys. En aquell moment, va començar un període de repressió terrible a càrrec del nou govern dels ultranacionalistes de la Creu Fletxada. L'edifici on ens trobem es va convertir en una presó on es torturaven i s'assassinaven, sobretot, jueus. Amb l'arribada de les tropes soviètiques, l'edifici es va acabar reconvertint en la seu de la policia política del nou règim prosoviètic. De fet, en els soterranis encara es poden veure les sales d'interrogatoris i les cel·les originals que van fer servir els comunistes per torturar els hongaresos durant dècades.
Un cop al bus, en Martí ens fa reflexionar sobre la importància de la memòria històrica de cara a les noves generacions i com l'estat hongarès ha estat capaç d'anar molt més enllà que l'estat espanyol en les polítiques de reparació.
Per acabar amb sensacions més agradables que les que ens ha deixat la Casa del Terror, finalitzem el viatge Sàpiens-Tarannà fent un agradable passeig pel Danubi mentre comença a pondre's el sol. Penso que aquest riu ha estat el fil que ha cosit la llarga i conflictiva història d'aquesta ciutat. I també penso que el Parlament il·luminat és una de les imatges més màgiques que he vist mai.
Demà al matí tindrem temps lliure per fer les visites que ens hagin quedat pendents (la gran sinagoga, el museu de belles arts…) o per relaxar-nos en un dels múltiples balnearis de la ciutat que, a més d'estar bellament decorats, tenen unes aigües a les quals s'atribueixen propietats terapèutiques. La combinació de magnesi, carbonat de calci, sodi, hidrogen i clorur de sofre és recomanada per tractar tot tipus de problemes: des de dolors de columna o inflamacions en les articulacions fins a trastorns circulatoris o respiratoris. És a dir, que tornarem a casa nous… i amb uns quants anys de menys!
