El tercer viatge a Atapuerca, dia a dia

Il·lusió. Aquest era el sentiment compartit per tots els membres del tercer viatge SÀPIENS a Atapuerca. Il·lusió per poder trepitjar finalment els jaciments d’Ibeas de Juarros, des d’on s’han fet grans contribucions al coneixement de l’evolució de la humanitat. I, sobretot, emoció per fer-ho acompanyats de l’arqueòleg Eudald Carbonell, director dels jaciments i vicepresident de la Fundació Atapuerca, que ja ens esperava només baixar de l’autocar.

El jaciment més important d’Europa
A la seu de la Fundació, Eudald Carbonell i David Canales, un arqueòleg del seu equip, ens han fet una primera explicació de la història del jaciment, com va ser descobert a causa de la construcció d’un ferrocarril que volia unir les mines de Castella amb les del País Basc i com després de quaranta-tres anys s’ha convertit actualment en el jaciment més important i més gran d’Europa. És l’excavació més destacada del continent perquè “només a Atapuerca es pot estudiar tota l’evolució humana, des de fa 1.300.000 anys fins avui, i perquè hi ha restes de tots els homínids que han existit”, ha explicat Eudald Carbonell. Però Atapuerca també és el jaciment més gran d’Europa perquè “aquí hi treballen, encara que només s’hi excavi un mes i mig cada any, entre tres-centes i quatre-centes persones, de 23 nacionalitats i experts en múltiples disciplines”.

Els camins “comunistes” d’Atapuerca
Hem començat la ruta pel camí de Ho Chi Minh, batejat amb aquest nom en record del sender del Vietnam pel qual s’oferia suport al Front Nacional d’Alliberament del Sud i perquè per aquest camí els arqueòlegs pugen els materials a les diferents coves. Una ruta que ens ha permès arribar fins a un mirador on la panoràmica és espectacular. I, allà, els dos arqueòlegs ens han explicat la geografia i la natura de la zona. 

No hem tingut, però, la sensació que trepitjàvem una muntanya foradada com un formatge gruyère fins que Eudald Carbonell no ha fet que ens fixéssim en uns sondeigs (‘cates’) de terra i en uns arbres amb una altra tonalitat. “Aquí, per trobar possibles coves que encara no tenen sortida, treballem amb enginyeria inversa, interpretem els senyals”, ha explicat el subdirector de la Fundació Atapuerca, encara que també ha reconegut  que “l’olfacte” –en definitiva, l’experiència– hi té un paper important.

Us presento en Miguelón
Seguidament, hem passat per davant de la Galeria de les Estàtues, on enguany no s’hi ha pogut excavar a l’interior a causa de la pandèmia, i hem arribat fins a la la Cova Fantasma, on ja s’han trobat restes de neandertals, de hienes, d’indústria lítica, etc. I s’espera trobar-ne moltes més. En aquest jaciment, d’una supefície de 300 m2, en David ens ha explicat com funciona una excavació (com es divideix en parcel·les de treball, com es guarden les peces que es troben, com es filtren les sorres...). Una dada curiosa: cada any només baixen 30 cm de sediments!

Finalment, dues parades obligatòries més: la Galeria i la Gran Dolina, els dos jaciments més antics d’Atapuerca. Aquí, en David ens ha presentat en Miguelón, el crani més complet d’Homo heidelbergensis que s’ha trobat mai. El seu nom deriva del ciclista Miguel Indurain, que va guanyar el Tour de França i el Giro d’Itàlia, el 1992, el mateix any en què el fòssil va ser descobert. “Va morir quan tenia uns trenta anys, va patir 13 impactes al cap i va morir de sèpsia a conseqüència de les seves dents trencades”, ha explicat en David.

David Canales amb en Miguelón

Una mirada al futur
Quan el fred i la gana s’han començat a notar, hem abandonat Atapuerca amb un munt de preguntes al cap per barrinar. La visita ha estat un aprenentatge respecte al passat, però també una mirada al futur. Eudald Carbonell en aquest aspecte ha estat clar: “Si ara ens focalitzem tant en la nostra espècie és perquè està en perill”, ha sentenciat.  

Atapuerca, en canvi, després de superar uns mesos complicats per la pandèmia, no sembla pas que corri cap amenaça: “Tenim localitzades més de dues-centes coves que encara mai no han estat excavades. De fet, ara només es treballa a nou jaciments. Per tant, segons els nostres càlculs aquí podríem estar excavant com a mínim cent anys més”, ha dit el jove arqueòleg.

Els dos monestirs més importants de Burgos
A la tarda, després de provar la tradicional olla podrida al restaurant Los Claveles, hem visitat els dos monestirs més importants de Burgos: la cartoixa de Miraflores –un monestir de clausura del segle XV en el qual destaca un majestuós retaule i el panteó reial de Joan II i Isabel de Portugal, pares d’Isabel la Catòlica– i el monestir de Las Huelgas –del segle XII, actualment habitat per una trentena de monges cistercenques. Finalment, hem acabat la passejada al castell de Burgos i a la catedral.

El monestir de Las Huelgas

El fred burgalès s’ha fet notar aquest matí (cinc graus!) i la sortida de l’hotel cap al Centre d’Arqueologia Experimental (CAREX) ha estat ràpida. Allà ja ens esperaven Eudald Carbonell i l’arqueòloga Eva Vallejo, els dos guies que ens han acompanyat en aquesta immersió pràctica al món del Paleolític.

La visita al CAREX ens ha permès conèixer la majoria dels aspectes d’un home de la prehistòria, des de com caçaven, com vivien, com s’enterraven o, fins i tot, com pintaven. Però, sobretot, hem pogut experimentar com feien cadascuna d’aquestes coses i quines evidències hi ha en els jaciments d’aquella forma de vida.

Per exemple, respecte a la indústria lítica, l’Eva ens ha explicat la importància de la traceologia –l’anàlisi de les marques que deixa una eina lítica i que ens permet conèixer-ne la utilitat– i les principals eines que utilitzaven els neandertals. Una de les més importants és el bifaç, “la navalla suïssa de la prehistòria” perquè es feia servir per dur a terme diferents tasques, com tallar la carn, netejar les pells o extreure les arrels. 

Ara bé, quan ha arribat el moment de picar pedres (i també algun dit!) i intentar construir una eina lítica (un bifaç, uns raspadors o un denticulat) ens hem adonat que cal molta traça, paciència i força (qualitats que no tenim tots els sàpiens!).

A la recerca del foc
Respecte a les pintures, també ens hem endut una sorpresa: els neandertals van ser els primers homínids creatius i, a més, ja usaven aerògrafs construïts de forma natural. Però l’habilitat més important adquirida pels neandertals va ser el foc, tècnica que va revolucionar la seva forma de vida i l’alimentació. Sort que en aquest moment del matí, amb la fascinació i l’entusiasme, ja ens havíem oblidat del fred, perquè la producció del foc no ha estat pas l’activitat més reeixida.

En canvi, entre els viatgers SÀPIENS, sí que hem descobert grans experts en tir a l’arc, “la primera arma de destrucció massiva per la seva força i capacitat de pressió”, segons l’Eva, i el venable, una llança curta amb punta de pedra tallada o de matèria òssia. I això que les nostres capacitats respecte als homes del Paleolític han canviat molt. “Un neandertal podia tirar un venable a 30 o 40 metres i travessar un animal perquè tenia tres o quatre vegades més força que nosaltres. També corria a una gran velocitat”, ha puntualitzat l’Eudald.

El pas pel CAREX, a part d’experimentar com vivien els homes del Paleolític, també ens ha permès veure les habilitats de cadascú i pensar que poc temps hauríem durat fa milions d’anys a la serra d’Atapuerca, tenint en compte que, com explica el director general de la Fundació Atapuerca, “està comprovat que van evolucionar els més adaptats i no els més forts; és a dir, els més competencials, que no vol dir els més competitius”.

...i a la tarda: el Museu de l’Evolució Humana
A la tarda, després de dinar a Casa Pancho, conegut restaurant del centre de Burgos, hem anat caminant fins al Museu de l’Evolució Humana (MEH), una impressionant construcció de l’arquitecte Juan Navarro Baldeweg. “Vam voler que l’edifici seguís el concepte de fòrum, que fos una gran superfície oberta i que respirés”, ens ha explicat l’Eudald. Però, sobretot, el museu va ser creat amb la finalitat de “substituir el concepte creacionista pel d’evolucionista”. A dins, hem pogut seguir la història del jaciment i de l’evolució humana, a més de poder contemplar els originals de les principals restes trobades a Atapuerca, entre les quals el crani Miguelón o el bifaç Excalibur.

La ciutat de Burgos, segons els seus habitants, té tres joies: Atapuerca i el Museu de l’Evolució Humana, la catedral i el camí de Sant Jaume. Com que el darrer no el podem fer –tot i que aquests dies hem vist diversos pelegrins–, hem aprofitat el tercer dia de viatge per admirar l’esplendor medieval de la ciutat i descobrir els secrets que amaga la catedral, declarada Patrimoni de la Humanitat l’any 1984.

Vuit-cents aniversari
Hem començat el passeig pel Burgos medieval a la porta de Santa Maria, una de les set entrades a la ciutat medieval que encara es conserven. Aquesta, a banda de la magnificència que té –s’hi poden veure representades figures com el rei Carles V, el Cid o Diego de Porcelos, fundador de la ciutat–, destaca per una curiositat: en una torre hi ha la Sala del Secret, antiga casa consistorial, segons ens explica Rosalía López Murillo, la nostra guia.

Seguidament hem anat cap a la catedral, una construcció erigida a partir del 1221 (amb només 39 anys es va construir l’estructura!) i ampliada al segle XVI. A part de destacar per la grandària, aquesta catedral també és important perquè és “un compendi de la història del gòtic”, segons que destaca la Rosalía. Va créixer al mateix temps que ho feia la ciutat, abocada al negoci i l’exportació de la llana.

Els rics tenen capella pròpia
A dins ens hem parat a diverses capelles, algunes de ben curioses. La primera ha estat la de la Visitació, del segle XV, el benefactor de la qual és Alfonso de Cartagena. El seu pare va ser Pablo de Santa María, rabí de Burgos, que va morir com a bisbe de la ciutat, ja que va decidir convertir-se al cristianisme. Aquesta capella també és especial perquè “és el primer espai de la catedral que es concep com a privat”.

A la capella de la Presentació, del segle XVI, la Rosalía ens ha demanat que ens fixem en les dones que apareixen a la tomba de Gonzalo de Lerma, canonge de la catedral. Esposes? Filles? Amants? “No, són les seves virtuts”, ens ha advertit quan la nostra imaginació ja començava a volar. També hem fet parada a la capella de la Concepció, on s’explica la vida de santa Anna i sant Joaquim, pares de la Mare de Déu; i a la capella dels Conestables, un espai d’enaltiment dels Mendoza i dels Velasco, les dues famílies més importants de la Castella del segle XV.

Altres detalls
Però la catedral de Burgos també amaga altres detalls curiosos. A la part interior, davant la porta principal, sempre hi ha grups de visitants amb la boca oberta mirant el sostre. Contemplen el Papamoscas, un autòmat del segle XVI que obre i tanca la boca cada vegada que toca una hora en punt. 

En un lateral hi ha l’Escala Daurada, un espectacular accés a la catedral, avui tapiat, però antigament útil per als pelegrins i per als habitants de la part alta de la ciutat. I no hem marxat de la catedral sense veure la tomba de Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut com el Cid, les restes del qual han estat traslladades catorze vegades, segons que ens ha explicat la Rosalía.

“!Que les den morcilla!”
Els burgalesos estan molt orgullosos dels espais verds de la seva ciutat, però especialment del Paseo del Espolón, ruta que transcorre paral·lela al riu. Tant és així que cada plataner d’aquest passeig està valorat en 14.500 euros. A través d’aquest carrer hem arribat fins a la plaça del Mío Cid, on hi ha una gran escultura dedicada a aquest “senyor de la guerra”. Aquest militar castellà va néixer al poble de Vivar, a deu quilòmetres de Burgos, el 1048.

L'estàtua del Cid

A continuació, hem arribat fins a la Casa del Cordón o del Palau de los Conestables, on els Reis Catòlics es van reunir amb Cristòfor Colom després del segon viatge a Amèrica; on va morir Felip I el Bell, suposadament després de beure un got d’aigua freda, i on el 1512 es van aprovar les Lleis de Burgos, considerades l’origen dels Drets Humans, perquè van ser les primeres lleis de la monarquia hispànica que van reconèixer que els indis tenien ànima. 

Finalment, hem acabat la ruta pel Burgos medieval a la plaça Mayor, on la Rosalía ens ha explicat algunes curiositats de la gastronomia burgalesa i la seva relació amb la parla popular. Per exemple, l’origen de l’expressió “!Que les den morcilla!”, producte estrella de la zona: “Abans hi havia molts gossos abandonats pels carrers que propagaven la ràbia i per evitar nous casos els donaven morcillas enverinades”. Tan senzill com això.