El tercer viatge a Malta, dia a dia

Uns minuts abans de les vuit del matí, al punt d’informació de la T1 de l’aeroport del Prat ja hi havia una rotllana de viatgers SÀPIENS-Tarannà –el tercer grup d’aquesta nova proposta– animats per agafar un avió cap a Malta. Entre els viatgers, cares adormides per haver arribat de ben lluny, rostres coneguts d’altres aventures... i, sobretot, molta il·lusió. I, entre ells, i sempre a punt, els guies de l’agència de viatges Tarannà, en Jordi Pla i en Martí Carbonell.

Després d’un vol sense incidents, prop del migdia, hem aterrat a l’aeroport de Malta-Luqa, on ja ens esperava l’autobús. En el viatge fins al restaurant i després d’una breu presentació de l’equip organitzador del viatge, en Martí Carbonell, professor d’Història a la Universitat de les Illes Balears i gran coneixedor de l’illa, ja ha començat a introduir-nos en la matèria.

Primer ens ha presentat la terra que trepitjarem els propers tres dies i ens ha avançat quatre dades per ubicar-nos. Algunes de ben sorprenents! L’arxipèlag està format principalment per les illes de Malta i Gozo (Ghawdex, en maltès) i, encara que hi ha diverses versions, una possibilitat és que l’origen etimològic del nom del país vingui de la paraula grega μέλι (meli, ‘mel’). La superfície total de l’arxipèlag és de poc més de 300 km² i hi viuen més de 465.000 habitants. Una densitat de població de 1.472 habitants per km²!

Al fort de Sant Àngel
A Birgu, també coneguda com la ciutat victoriosa, hem dinat en un restaurant al costat del passeig marítim. I, tot seguit, ens hem dirigit al fort de Sant Àngel, una construcció situada en un espai estratègic i que entre les seves parets aplega pràcticament tota la història de Malta. Aquí, a l’ombra d’una de les muralles –la temperatura era de 27 ºC i durant tot el dia el sol s’ha fet notar– en Martí ens ha explicat com, cap a finals del segle XIII, les tropes catalanes de Pere el Gran van arribar i van conquerir aquesta terra, que van ocupar durant dos segles i mig.

Després d’aquest període de presència catalana, el 1530 l’emperador Carles I la va cedir a l’orde de l’Hospital, que la va retenir fins a finals del segle XVIII. Va ser llavors que l’illa fou ocupada per Napoleó durant uns pocs anys, fins que va passar a mans dels anglesos. Durant la Segona Guerra Mundial, atesa la seva ubicació, Malta va ser decisiva perquè els aliats poguessin envair Sicília i, a causa d’això, aquestes illes van patir forts bombardejos per part de les forces de l’Eix.

Després de la guerra, i amb un moviment independentista actiu, Churchill va oferir als maltesos deixar de ser una colònia, formar part del Regne Unit i tenir veu al Parlament britànic. Però aquest camí no va ser pas fàcil! L’11 de febrer de 1956 es va convocar un referèndum, que no va treure un resultat concloent: el Partit Nacionalista Maltès i l’església van afavorir el boicot i els independentistes van créixer sensiblement.

Quan els partidaris de la separació van accedir al Govern de l’illa, l’any 1961, el següent pas ja estava clar: britànics i maltesos van pactar un referèndum en què els segons van aprovar la seva independència amb un 54,5% de vots favorables. Era el 21 de setembre de 1964. En principi van mantenir la reina britànica Elisabet II, qui havia passat llargues temporades a l’illa, com a cap d’estat, però una dècada després es va proclamar la República. Actualment, Malta és una república que forma part de la Unió Europea i que té un idioma, el maltès –realment molt difícil d’entendre!– reconegut com un dels idiomes oficials de les institucions europees.

Un estat dins d’un estat
A la part alta de la fortalesa, en Martí ens ha explicat que el Govern de Malta ha concedit a l’orde Hospitalària dels Cavallers de Sant Joan la zona superior d’aquesta fortalesa, una àrea que comprèn el palau magistral –residència del Gran Mestre– i la capella de Santa Anna. I ha estat aquí on ha començat la llarga història (explicada per capítols al llarg d’aquest viatge) d’aquest orde religiós fundat al segle XI, el qual tenia l’objectiu d’ajudar els pelegrins que viatjaven a Terra Santa. La seva feina era sanar els cossos i els esperits. Amb els anys, però, va acabar adquirint una gran importància militar.

Un orde que actualment encara existeix i que, malgrat no tenir territori, és un subjecte polític reconegut internacionalment per més de la meitat dels països del món. Un país amb un cap d’estat, tot i que en aquest moment la figura del Gran Mestre està vacant. I sense una Constitució vigent. Va ser aprovada fa uns mesos, però el Vaticà la va suspendre. En aquest punt també ens hem fixat en la bandera de Malta (vermella i blanca), la de Sant Jordi (dels mateixos colors, però en forma de creu) i, és clar, la creu de Sant Joan o creu de Malta, sempre de vuit puntes, número clau per als hospitalaris.

Enmig d’aquestes explicacions ens ha sobresaltat l’esclat d’un canó. Cada dia, a les dotze i a les quatre de la tarda, des de La Valletta, es dispara una salva. Un moment que en Martí ha aprofitat per explicar-nos una altra curiositat: la petja que els catalans han deixat als cognoms de l’illa. De fet, un 25% dels maltesos comparteixen una llista de només deu cognoms. Els noms catalans avui encara molt comuns a Malta són Cardona i Soler, però no són els únics. Per exemple, el darrer president de la República es deia George Abela, nom amb origen al petit poble d’Abella de la Conca, al Pallars Jussà.

El silenci i la pedra de la vella Birgu
Acabada la visita al fort de Sant Àngel, hem baixat a la part vella de Birgu. La primera parada que hem fet ha estat a l’església de Sant Llorenç, que antigament va ser el temple conventual de l’orde de Sant Joan. Aquesta només és una de les més de set-centes esglésies que té l’illa! Realment els maltesos són molts devots. Tota la tarda ens ha acompanyat el repic de les campanes. Segons en Martí, les picabaralles entre confraries d’una o altra parròquia poden ser de la mateixa rivalitat que entre els aficionats del Barça i del Madrid.
 

A continuació, hem arribat fins a la plaça de la Victòria, on tots hem descobert la vida del valencià Guillem Perelló i Rocafull, gran mestre de l’orde, però desconegut per a la majoria dels catalans gràcies a “la feina d’esborrament de la història” que n’ha fet la corona castellana. Els carrers silenciosos, sense trànsit, de pedra torrada trencada per les tribunes de colors, ens han atrapat.

També hem passat per davant de diferents albergs, com el d’Anglaterra, el d’Aragó o el de Castella. Què són els albergs? En Martí Carbonell ho ha explicat d’una manera ben entenedora: a causa del creixement de l’orde, els hospitalers es van veure obligats a organitzar-se d’una manera diferent. I ho van fer per llengües o nacions. Provença, Alvèrnia, França, Itàlia, corona catalanoaragonesa (amb Navarra), corona de Castella (amb Lleó i Portugal), Alemanya i Anglaterra. Doncs bé, aquests albergs organitzats per llengües o nacions eren uns edificis que servien per allotjar els cavallers que no es podien pagar la manutenció del viatge. Però, a la vegada, van esdevenir veritables ventres administratius.

I, després d’aquesta passejada, ens  hem dirigit cap a la ciutat de Sliema, on es troba el nostre hotel. Allà, ha tingut lloc una conferència sobre el rei Pere II el Gran, monarca que va liderar la conquesta de Sicília i de Malta. I d’aquesta manera s’han tancat les activitats del dia.

Aquesta segona jornada a Malta ha estat intensa. Hem visitat indrets molt diversos entre ells, tant temàticament com cronològicament. A les nou, hem agafat l’autobús fins al poble de Mosta, situat al centre de l’illa. Durant el trajecte, el nostre guia, en Martí Carbonell, ha reprès el fil del dia anterior i ens ha continuat explicant la història de l’orde dels Hospitalers des del punt on ho havia deixat.

Concretament, quan els cavallers, després d’un llarg setge, van ser expulsats de l’illa de Rodes, on tenien la seva base, van voltar per la Mediterrània durant set anys, fins que van aconseguir convèncer l’emperador Carles V que era fonamental buscar-los un lloc per fixar la seva residència a la Mediterrània i, al mateix temps, per poder ajudar a aturar l’avenç turc. I Carles els va oferir l’illa de Malta, possessió de la Corona d’Aragó. I, aquí, s’hi van establir durant dos segles.

La tercera cúpula més gran del món
La visita a Mosta amaga un objectiu molt concret: la basílica neoclàssica de l’Assumpció de Nostra Senyora, coneguda popularment com la Rotunda. En Martí ens ha explicat que la Rotunda va ser construïda entre el 1833 i la dècada del 1860 sobre una església renaixentista anterior. Està inspirada en el panteó de Roma, però, sobretot, tothom la visita perquè té la tercera cúpula sense suport més gran del món. Trenta-set metres de diàmetre!

A més, segons ens ha narrat la Jossianne, la guia maltesa que també ens acompanya, el 9 d’abril de 1942, durant la Segona Guerra Mundial, avions alemanys van llançar una bomba que va perforar la cúpula de la basílica i va caure dins de l’església mentre unes tres-centes persones hi estaven resant. La bomba, però, no va explotar –a l’església se’n pot veure una reproducció– i això va ser interpretat com un miracle.
 

La prehistòria maltesa
Des de Mosta ens hem dirigit a la costa oest de l’illa per contemplar les construccions d’un dels períodes únics de la prehistòria universal i de l’evolució de Malta: l’edat dels temples, temps que va des del 4500 al 2500 aC. Abans d’arribar-hi, en Martí ens ha informat que els primers habitants d’aquesta illa hi van arribar des de Sicília, a 90 quilòmetres de distància. D’aquesta cultura, poc se’n coneix, però n’han quedat unes construccions impressionants. Més antigues que les piràmides d’Egipte i de Stonehenge!

Concretament, hem visitat dos temples, Hagar Qim i Mjandra, tots dos pràcticament a tocar i declarats Patrimoni Mundial des del 1992. El primer data d’uns 3.200 anys abans de la nostra era i està format per un temple principal i tres altres estructures situades a la vora. Tot l’edifici es troba envoltat d’un mur format per uns enormes blocs de pedra destinat a protegir el temple. No és estrany que Gordon Childe, professor d’Arqueologia Prehistòrica d’Europa i director de l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Londres, afirmés que segurament havien estat fets per gegants.

Ja en el segon temple, Mjandra, situat a uns cinc minuts direcció al mar, el nostre guia i historiador de capçalera ens ha fet veure que aquesta construcció està feta amb pedra calcària d’origen coral·lí, la qual és molt més forta que la del veí; però cap de les dues es lliura d’un greu problema de degradació. També ens ha explicat que tots els temples estan orientats a una constel·lació i, segurament, estaven relacionats amb la fertilitat. Finalment, des d’aquest punt també hem vist l’illot deshabitat de Filfla. Un nom ben curiós.

La cocatedral de Sant Joan
A continuació, ens hem dirigit a La Valletta, la capital de Malta, “una ciutat construïda per cavallers i per a cavallers”, en paraules d’en Martí. La Valletta és la capital europea més al sud, i també la capital d’un estat europeu més petita (actualment només hi viuen unes 4.000 persones). Va ser fundada per membres de l’orde dels Hospitalers el 1565. També és Patrimoni Mundial des del 1998.

Primer de tot hem visitat la cocatedral de Sant Joan, construïda pels hospitalers entre els anys 1573 i 1578. La seva visita no ha deixat ningú indiferent. Si des de fora és un edifici auster i senzill, a dins, l’ornamentació és màxima. El barroc, clarament, guanya la partida. Un cavaller hospitaler que també era artista, Mattia Preti, és l’autor de les parets de l’interior i qui va pintar els costats dels altars amb escenes de la vida de sant Joan Baptista. Però, sobretot, crida l’atenció el terra ple de làpides dels cavallers relacionats amb l’orde Hospitaler.
 

En aquest punt, en Martí ens ha explicat la vida dels germans Cotoner, en Rafel i en Nicolau. Les inicials de tots dos es poden veure a diferents capelles, i l’escut de la família, a les columnes. Rafael Cotoner va ingressar a l’orde amb només set anys i quan en tenia 17 ja s’havia desplaçat a Malta. L’any 1660 va ser nomenat Gran Mestre de l’Orde, un càrrec que va desenvolupar tres anys, fins al moment de la seva mort a causa de la pesta.

El va succeir el seu germà Nicolau, qui va seguir la seva obra. Va ser un gran mecenes del món de l’art, va començar la construcció del barri defensiu de la Cotonera i es va finançar bona part de la decoració de la cocatedral. La Jossianne, la nostra guia local, se sorprèn que el Rafael i el Nicolau no siguin personatges molt coneguts i estudiats a les nostres terres, perquè, a Malta, els germans mallorquins són coneguts i admirats per tothom. Tots dos estan enterrats a la capella d’Aragó, conjuntament amb els altres grans mestres catalans Ramon Perelló i Rocafull i Raimon Despuig.

No podem, però, marxar d’aquest edifici sense veure les dues grans joies que protegeix: La decapitació de sant Joan Baptista i Sant Jeroni escrivint, dos quadres de Caravaggio, qui va venir a viure un any a Malta quan va ser acusat d’assassinat. El primer dels quadres destaca perquè és la pintura més gran de l’artista i perquè està signada. Ara bé, sabeu qui és la persona que té la millor vista del quadre? Segons en Martí, el prior català Nicolau Abri Dezcallar de l’Espluga Calba, mort el 1794 i que reposa davant de l’obra. L’única làpida escrita en català!
 

El fort de Sant Elm
Després de dinar a un restaurant del port de La Valletta, hem anat al fort de Sant Elm, construït el 1552, amb forma d’estrella i clau en la defensa de Malta contra la invasió turca del 1565. Aquí es van produir durs combats i l’edificació va haver de suportar constants atacs dels canons otomans. La defensa de Malta la va liderar Jean Parisot de La Valette, que, segons diuen, es va haver d’enfrontar a 200 galeres i 45.000 soldats. Les forces que defensaven Malta estaven a punt de capitular quan va arribar el “Gran Rescat” de Carles V des de Sicília, comandat pel català Joan de Cardona i Requesens i que va acabar amb la retirada turca.

En el Museu Nacional de la Guerra hem pogut veure la importància d’aquest fort al llarg de la història militar, des del segle XVI fins al segle XX. Concretament, la Joss ens ha assenyalat el paper clau que va jugar Malta, l’única illa no feixista de la Mediterrània, durant la Segona Guerra Mundial. Va ser una zona molt castigada per les bombes i des d’aquí es va dissenyar l’estratègia d’alliberament de Sicília, conegut com el petit dia D. També a Malta, el 2 de febrer de 1945, s’hi van reunir el president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt i el primer ministre britànic, Winston Churchill, per marcar moltes de les decisions adoptades a la Conferència de Yalta.

La Casa de Catalunya
A continuació, hem fet parada a la Casa de Catalunya, l’alberg propi dels catalans fins al segle XVII. Aquest alberg mai no va tenir un pes important perquè es va construir quan l’orde Hospitalari ja estava en declivi, però a la façana de l’edifici, actualment seu de l’Oficina d’Afers Europeus del Govern maltès, s’hi pot llegir perfectament l’antiga funció de l’edifici.

I, molt a prop, a la plaça de la Independència, hem observat l’Alberg d’Aragó, molt més gros i avui seu del Ministeri de Justícia. La visita a la part vella de La Valletta s’ha acabat al Palau dels Grans Mestres, la basílica del Carme, el carrer i la plaça de la República. Ja ben fosc, hem tornat a Sliema, on tenim l’hotel amb ferri, transport molt comú entre els maltesos.

Avui el dia ha començat ben d’hora perquè també ha estat ben dens. En el trajecte amb autobús fins a la ciutat de Rabat, on hi ha les catacumbes de Sant Pau –diuen que aquí el sant hi va fer alguns miracles–, l’historiador Martí Carbonell, el nostre guia, ens ha explicat la darrera part de la història de l’orde de Malta: els anys de decadència, degut a la desaparició de l’amenaça turca, quan els francesos els van expulsar de l’illa, la “diàspora hospitalera” amb l’arribada dels anglesos i, finalment, la seva instal·lació definitiva a Roma el 1834. De fet, però, la història d’aquesta institució no té pas un final, ja que actualment l’orde és un subjecte polític reconegut per 112 estats del món, entre els quals, l’espanyol, i té delegacions a diversos països i territoris, entre ells, Catalunya.

Arribats a Rabat, ens hem dirigit a les catacumbes de Sant Pau, usades del segle III al VIII dC. Es tracta d’una extensa xarxa de galeries i tombes subterrànies –només trenta de visitables– que destaquen sobretot pel seu bon estat de conservació. En Martí ens ha explicat que hi ha tombes simples i tombes complexes, amb metres i metres de passadissos, i de romanes, de cristianes i de jueves. També ha aclarit que “van ser creades per ser usades exclusivament com a tombes, però en cap cas per ser amagatall dels cristians perseguits, com ens ha volgut fer creure l’Església”. Això sí, se sap que aquestes catacumbes van servir de refugi per a la població durant la Segona Guerra Mundial, per protegir-se de les bombes alemanyes i italianes que queien sobre l’illa.
 

La ciutat silenciosa
A continuació, tot caminant, hem arribat fins a Mdina, coneguda com “la ciutat silenciosa” perquè, quan va deixar de ser la capital del país, mai no va recuperar la seva antiga importància. Dins de la zona emmurallada, on avui només hi viuen 240 persones membres de famílies nobles, hem visitat la cocatedral metropolitana de Sant Pau o catedral de Mdina, les cúpules de la qual marquen el perfil de la ciutat.

Aquesta església, dedicada a l’apòstol sant Pau, va ser construïda entre el 1697 i el 1702, després que l’antiga catedral, bastida pels normands, fos destruïda per un terratrèmol l’any 1693. I l’estil escollit va ser el barroc. Des del segle XIX aquest temple és la seu de l’arxidiòcesi catòlica de Malta i comparteix aquesta funció amb la cocatedral de Sant Joan a La Valletta, que vam visitar ahir. Aquesta, però, és força més austera, ja que va ser construïda amb els donatius de la gent de la localitat.

I, els maltesos, de què viuen?
De nou dins de l’autobús, en Martí ha abordat un tema que fa dies que ens promet: l’economia maltesa. És obvi que el sector terciari, i especialment el turisme –la temporada turística maltesa és molt llarga–, és un dels principals sectors econòmics del país; però també n’hi ha d’altres. El país té una potent indústria de manufactura informàtica, tecnologia i aeronàutica. Una de les seves principals fàbriques és Playmobil. També ingressa força diners de les produccions cinematogràfiques que es graven a l’illa, com Gladiator o Jurassic Park, entre d’altres.

En canvi, el sector primari hi és pràcticament residual. Malta només produeix el 20% dels productes que consumeix. I, això, en un moment en què els preus del transport s’han encarit molt a causa de la guerra d’Ucraïna, ha provocat una preocupant inflació, segons ha assegurat la Joss, la nostra guia autòctona. Amb aquest escenari, com poden competir amb els altres països de la Unió Europea? Malta no és un paradís fiscal, però el Govern ofereix baixos impostos per no perdre la indústria que ha aconseguit i no dependre únicament del turisme.

Ja a l’estació marítima de Cirkewwa, hem agafat un ferri que ens ha traslladat fins a Gozo (Ghawdex, en maltès), la segona illa més gran de l’arxipèlag de Malta. Gozo té una extensió de 62 km2 i una població que supera per poc els 32.000 habitants. La seva capital és Rabat (o Victòria, tal com se la va rebatejar a finals del segle XIX en honor de la reina anglesa del mateix nom). Es va fundar al centre de l’illa amb la intenció d’evitar els atacs dels pirates. Gozo és de caràcter més rural i menys desenvolupada que la veïna Malta. Durant el trajecte també hem pogut observar l’illa de Comino (o Kemmuna), pràcticament deshabitada.

Visita a la Ciutadella
Després de dinar en un restaurant al costat del mar, hem visitat Rabat (o Victòria) i especialment la seva Ciutadella, una petita ciutat emmurallada on avui només hi viu una sola persona! Just creuar la porta de les muralles ja ens hem trobat amb la catedral de l’Assumpció, els parroquians de la qual estan enemistats amb els parroquians de l’església de Sant Jordi, l’altre temple de la mateixa ciutat. Posteriorment, hem anat a fer una passejada impressionant pel seu pas de ronda, amb unes vistes espectaculars de tota l’illa.

Quan el sol ha començat a decaure, hem agafat el ferri per tornar cap a Malta. En el viatge cap a l’hotel, la Joss ens ha explicat les grans curiositats de la llengua maltesa, l’única llengua oficial de la Unió Europea d’origen semític. Les seves similituds amb l’àrab clàssic són espectaculars. A més, però, el maltès té influència de l’italià, del sicilià i, també, del català. I ens ha explicat una particularitat que a tots ens ha semblat magnífica: “Malta és una illa tan petita que el maltès no té la paraula adeu, sinó fins aviat, que també vol dir ‘bona salut’.

Finalment, i després de descansar una estona, l’autobús ens ha passat a recollir per l’hotel per portar-nos a sopar.

També podeu seguir el viatge, dia a dia i hora a hora, al nostre perfil de Twitter amb l’etiqueta #SàpiensMalta.
 

Dia1: 1) Els viatgers del tercer grup @sapienscat i @TarannaViajes ja hem arribat a Malta, on els propers dies l'historiador @mcarbonellsalom ens explicarà la petjada catalana en aquesta terra del Mediterrani #SapiensMaltapic.twitter.com/ynk8L7a5p1

— Sapiens.cat (@sapienscat) October 24, 2022

Dia 2: 1) El segon dia del viatge @sapienscat i @TarannaViajes comença amb una vista a Mosta, localitat del centre de l'illa on hi ha la Rotunda, una basílica neoclàssica de s.XVII. Té la tercera cúpula més gran d'Europa. 37m de diàmetre! #SapiensMaltapic.twitter.com/aLcvTlJ738

— Sapiens.cat (@sapienscat) October 25, 2022

Dia 3: 1) Comencem la tercera jornada del viatge @sapienscat i @TarannaViajes a Rabat, on visitem les catacumbes de Sant Pau, utilitzades entre els segles III i VII. Apleguen 1400 tombes romanes, cristianes i jueves! Durant la II Guerra Mundial també van ser refugi #SapiensMaltapic.twitter.com/JfBZBK6Whu

— Sapiens.cat (@sapienscat) October 26, 2022