DIA 1. El primer contacte amb el País Basc
Va ser Pep Guardiola, en aquell moment entrenador del FC Barcelona, qui va pronunciar aquella frase que deia que els catalans ens aixequem ben d’hora ben d’hora. Jo no puc donar fe de la resta del país, però sí que puc assegurar que avui les persones d’aquest viatge Sàpiens-Tarannà al País Basc han fet honor a la frase de l’actual responsable del Manchester City. Ben d’hora, i alguns ben adormits, hem pujat a l’autocar que ens havia de dur a Tolosa després de les parades preceptives en diversos punts del viatge.
Ens acompanyen la Mar Furró, responsable de Tarannà, i l’Antoni Batista, periodista de llarga trajectòria i un dels catalans que millor coneix la història més recent del País Basc. Batista, doctor en Ciències de la Comunicació, ha estat corresponsal en aquell país i enviat especial a Irlanda i Palestina. Sens dubte, és un dels millors especialistes catalans en periodisme en situacions de conflicte, especialment pel que fa al País Basc, sobre el qual ha escrit una desena de llibres, l’últim de tots ETA i nosaltres (2019).
Just quan hem entrat dins de Navarra, Batista ha agafat la paraula per fer-nos una breu introducció sobre el que va ser el Regne de Navarra, bressol de la nació basca reivindicada pels independentistes. Batista ha afirmat que “les nacions al segle XXI van perdent elements definidors, com el territori i, en alguns casos, la llengua”. En aquest sentit, ha constatat que avui en dia entre els votants independentistes bascos hi ha més persones que tenen com a idioma principal el castellà que no pas l’eusquera. Per a Batista, un dels trets més simbòlics de l’ideari nacional del País Basc és la resistència, ja des dels temps antics de la romanització i fins avui.
Tolosa, una vila amb molta història
Però anem a Tolosa, primera cita del nostre viatge. Es tracta d’una vila amb gairebé vint mil habitants que esdevé un centre d’atracció per als pobles del seu entorn. Amb unes arrels que arriben fins al segle XII, aquesta ciutat ha tingut una gran importància al llarg de la història del País Basc. Avui és un centre dinàmic, cultural i amb una àmplia oferta gastronòmica. És molt famós a tot Guipúscoa el seu mercat del dissabte, on destaquen les famoses “alubias de Tolosa”, una varietat de mongeta de grandària petita i amb un color morat fosc (quasi negre). Depenent de l’època també s’hi poden comprar les “guindillas de Ibarra”, allargades i acabades en punta. Sovint, les trobareu envasades amb una barreja de vi blanc i una mica de sal. Finalment, Tolosa també destaca pels seus dolços, entre els quals cal mencionar “las tejas” i “los cigarrillos de Tolosa” elaborats amb mantega i ametlles senceres, “las gorrotxas” –uns pastissets dolços fets amb rovell d’ou, ametlles i massapà– o “las bombas” –de crema o nata.
Que Tolosa és una vila gastronòmica, ho hem notat només arribar-hi. No debades, ens hem dirigit a una societat gastronòmica (un local privat en què els socis cuinen el seu menjar i conviden els amics) on el José María ens tenia preparat un dinar a base d’... “alubias de Tolosa”, com no podia ser d’una altra manera. Mongetes amb diferents botifarres, “guindillas” i col preparada amb costella de porc. Tot, regat amb sidra o xacolí (un vi blanc típic d’aquesta zona del País basc) segons el gust dels consumidors. I, de postres, unes fabuloses “bombas” de nata i de crema. Vaja, que el nostre colesterol ha guanyat molts punts avui.
Un museu a l’aire lliure
Durant el dinar ens ha acompanyat el doctor Anjel Rekalde, fill de Tolosa i coordinador de l’Associació Cultural Nabarralde d’Estudis i Difusió d’Euskal Herria. Rekalde, llicenciat en Sociologia i Ciències Polítiques i doctor en Periodisme, és autor de diversos llibres de referència al País Basc, com Dorregarai la casa torre, Mugalaris, Sombras del Alba o Herrera prisión de guerra. Amb ell, els participants al viatge Sàpiens-Tarannà han pogut parlar tant de la història d’Euskal Herria com del seu present.
En acabat, Antoni Batista, acompanyat d’Anjel Rekalde, ens ha fet una ruta pels carrers d’aquesta vila. A banda de passejar pels seus carrers i conèixer-ne una mica millor la història (des de la seva fundació a principis del segle XIII), hem visitat dues obres de Jorge Oteiza, un dels artistes bascos més importants del segle XX. Una d’elles, Atauz, representa una porta. L’altra, Par Móvil, situada als afores de la població i amagada per la vegetació, és un homenatge al membre d’ETA Xavi Etxebarrieta, assassinat l’any 1968 per la Guàrdia Civil en aquest mateix indret. Tolosa és una vila que destaca pel gran nombre d’estàtues d’artistes contemporanis, com el mateix Oteiza, Chillida o Basterretxea. Sens dubte, es pot dir que aquesta ciutat és un gran museu a l’aire lliure
Acabada la visita acompanyats per aquella pluja suau però constant tan típica del País Basc, hem pujat de nou a l’autocar per dirigir-nos a Sant Sebastià (Donosti, en basc). Una estona de temps lliure ha precedit el sopar (difícil i complicat quan encara tens el gust del dinar) abans de tornar a l’hotel i iniciar un merescut descans. Bona nit!
DIA 2. Dins del Parlament basc
Després d’esmorzar, hem pujat a l’autocar per dirigir-nos a Vitòria (Gasteiz, en basc), la capital política del País Basc. Es tracta de la segona ciutat més gran d’aquest territori (després de Bilbao; en basc, Bilbo) gràcies als seus més de 250.000 habitants. Es tracta d’una ciutat que, tot i la seva llarga i interessant història, fins a mitjan segle XX era una petita urbs. La industrialització tardana en va provocar una transformació total, amb un gran creixement demogràfic. Així, en només 20 anys va duplicar la població. Vitòria és també protagonista d’un dels fets més importants de la Transició. El 3 de març de 1976, una assemblea de treballadors estava tancada dins de l’església de Sant Francesc d’Assís. L’acció de la policia, amb ràfegues de metralleta incloses, va acabar amb la mort de tres d’aquestes persones, a més de provocar desenes de ferits. En els dies posteriors dos d’aquests ferits van morir. Precisament, la cantata Campanades a morts, de Lluís Llach, es basa en aquests fets tan lamentables. En aquells moments, el ministre de Relacions Sindicals era Rodolfo Martín Villa, que actualment està processat en la querella argentina que dirigeix la jutgessa María Servini per aquests assassinats.
Poc després, ja l’any 1980, Vitòria es va convertir en la capital de facto del País Basc ja que era la seu del Parlament. Precisament, la cambra basca està composta per 75 parlamentaris (una mica més de la meitat que el Parlament de Catalunya). Està dividit en tres terços de 25, que corresponen a cada un dels territoris històrics: 25 per a Bilbao, 25 per a Guipúscoa i 25 per a Àlaba (Araba, en basc), malgrat les importants diferències poblacionals entre els uns i els altres.
I, precisament, és al Parlament on ens hem dirigit. Allà ens esperava Juan María Ollora, dirigent del Partit Nacionalista Basc i home clau en la política basca de les últimes dècades. Ollora ha jugat tots els papers de l’auca. No debades aquest economista ha estat diputat a la Diputació Foral d’Àlaba i als parlaments basc i espanyol, a més de conseller d’Economia del Govern basc. Ollora ha estat també un home clau en tot el procés de pau, ja que va ser un dels interlocutors del seu partit en les converses amb Herri Batasuna i ETA.
Un dels punts forts de la nostra visita és quan hem estat rebuts a la sala de recepcions del Parlament per la seva presidenta, Bekartxo Tejería, que ens ha parlat de les relacions històriques entre Euskadi i Catalunya. A la sala, sota una gran ikurriña, hi havia diverses imatges del president Lluís Companys. Aquestes van ser preses en una recepció organitzada per l’associació basca Eresoinka el 16 d’octubre de 1938 (per tant, en plena Guerra Civil) al castell de Belly, a la vila francesa de Saint-Germain-en Laye.
Un periodista català a Euskadi
Un altre moment especialment emotiu ha arribat quan des de la biblioteca del Parlament s’han portat a la sala els tres volums del llibre El viaje al país de los fueros, que va escriure el periodista Josep Mañé i Flaquer. Antoni Batista ha pres la paraula per explicar que enguany es compleixen dos-cents anys del naixement de Mañé, fill de Torredembarra (com el mateix Batista), un escriptor i periodista clau del nostre segle XIX i un gran defensor dels furs bascos i navarresos.
En sortir del Parlament, sota el guiatge d’Ollora, un home que entén perfectament el català fruit dels anys que va estudiar a Barcelona, ens hem dirigit fins a davant del palau d’Ajuria Enea, seu del Govern basc. Allà, Ollora ha fet una breu explicació històrica tant de la institució com de l’edifici i ha contestat totes les preguntes que li han fet els assistents al viatge Sàpiens-Tarannà.
Abans d’anar a dinar, encara hem tingut temps de fer una visita a un dels llocs més emblemàtics de Vitòria, la plaça de la Virgen Blanca, situada entre el casc antic i l’eixample de la ciutat. En un extrem de la plaça, hi destaca l’església de Sant Miquel Arcàngel, un temple construït al segle XIV i d’estil gòtic renaixentista. En una de les seves naus hi ha la capella que avui ocupa la figura de la “Virgen Blanca”, patrona de Vitòria.
Després d’un fabulós dinar a la sidreria Armentegi, un dels referents gastronòmics de Vitòria, Juan María Ollora ens ha explicat la seva visió del que va ser el Pacte de Lizarra Garazi entre el PNB i les forces abertzales, un antecedent clar del posterior procés de pau.
El procés de Burgos, en còmic
La tornada a Donosti ha estat tranquil·la i, en arribar de nou a aquesta ciutat, hem tingut una estona de temps lliure per passejar pels carrers estrets del seu casc antic. Després ens hem dirigit cap a la llibreria Kaxilda, on Miquel Albizu i Edur Larrea ens han presentat la traducció al català del seu llibre còmic sobre el procés de Burgos.
Recordem que aquest judici sumaríssim va tenir lloc en aquesta ciutat castellana el desembre del 1970. A la banqueta hi havia 16 acusats de formar part de l’organització ETA, de diversos robatoris i de dos assassinats. Es van demanar sis penes de mort i 752 anys de presó, i val a dir que les reaccions internes i externes a aquest consell de guerra van marcar un abans i un després en el franquisme. Per exemple, a Catalunya més de tres-cents artistes i intel·lectuals es van tancar a l’abadia de Montserrat demanant l’amnistia, la llibertat i el dret a l’autodeterminació dels pobles.
Finalment, el 28 de desembre d’aquell any va arribar la sentència, que anava més enllà de les peticions del fiscal. En lloc de sis penes de mort, se’n van decretar nou. Nou sentències de mort, 519 anys de presó i multes de més de sis milions de pessetes. Dos dies després, a causa de l’enorme pressió internacional, el consell de ministres franquista va decidir concedir l’indult a totes les penes de mort.
Mikel Albizu, l’autor, més conegut com a Miquel Antza, ha estat dirigent de l’aparell polític d’ETA i un home clau en el procés de pau que va portar al final de la violència. Autor de diversos llibres de contes, novel·les i obres de teatre, el seu últim treball ha estat Burgosko Auzia. Iraultza eta Bizi!, recentment traduïda al català amb el títol El Procés de Burgos. Revolució i viure! Juntament amb l’il·lustrador Adur Larrea, Miquel Antza ens situa a la Capitania General de Burgos, així com al País Basc i al món, durant els dies del consell de guerra contra els militants bascos.
Mikel i Adur han signat exemplars del seu llibre abans de donar pas al sopar amb el qual hem clos la jornada d’avui. Demà, més.
DIA 3. Passejant per Bilbao
Després d’esmorzar a l’hotel hem agafat l’autocar en direcció a Bilbao. Durant el trajecte, d’una hora aproximadament, l’Antoni Batista ens ha explicat algunes de les seves vivències com a periodista tant a Irlanda del Nord com, sobretot, al País Basc. “Després de decidir que no seria ni músic ni metge, vaig decidir que seria periodista. I que faria alguna cosa ambiciosa. El meu periodisme hauria d’explicar a la gent coses i fets conflictius”. No tinguis cap dubte que ho has aconseguit, Antoni. Fer arribar a la gent les veus dels conflictes, sense interpretacions, falses valoracions ni protagonismes innecessaris.
En arribar a Bilbao ens hem dirigit al mirador d’Artxanda, un indret privilegiat per contemplar la ciutat des de les alçades. Allà ens hem trobat amb un convidat molt especial. Es tractava de mossèn Gaspar Martínez de Larrinoa, llicenciat en Ciències Econòmiques, capellà de la diòcesi de Bilbao, professor de la Facultat de Teologia de Vitòria i doctor en Teologia per la Universitat de Chicago i responsable de patrimoni artístic. Ha estat ell qui, des del mirador, ens ha explicat com es va anar formant l’actual Bilbao, la ciutat més gran de tot el País Basc, amb prop de 350.000 habitants.
Des d’allà hem baixat fins a la basílica d’Andra Mari (Nostra Senyora) de Begoña, patrona de Biscaia, una veritable joia arquitectònica situada molt a prop del Parc Etxebarria, un altre dels llocs emblemàtics de la ciutat. Aquesta església té l’origen en una petita ermita sobre la qual, al segle XVI, es va construir l’edifici actual. Allà hem tingut la sorpresa de la jornada, quan l’Antoni Batista ha interpretat el Virolai des de l’orgue del santuari.
Durant la visita a l’edifici mossèn Gaspar i un dels seus ajudants ens han fet una àmplia explicació sobre el temple, la seva significació i la seva importància en la història de Bilbao, de Biscaia i de tot el País Basc.
Una ciutat amb set carrers
Després de dinar, guiats per l’Antoni Batista, ens hem dirigit al famós casc antic de la ciutat, que és conegut popularment amb el nom de “las siete calles” (Zazpi Kalea). La seva història és ben antiga. Fa més de set segles, Diego López de Haro va fundar la vila de Bilbao, al voltant de tres carrers al marge dret de la ria del Nervión que estaven protegits per una muralla. Al cap d’un temps, un permís reial va permetre expandir la vila, per la qual cosa es van crear quatre carrers més. I aquest, senyors i senyores, és l’origen de “las siete calles”, el lloc més famós de la ciutat. Aquí, a més de la casa on va néixer i viure Xavi Etxebarrieta, hem pogut veure la casa de Miguel de Unamuno o l’església de San Antón.
La tornada a Donosti ha estat tranquil·la. En passar a prop de la localitat de Getaria, hem considerat convenient fer una breu explicació sobre la tradicional relació dels bascos amb el mar. I, precisament, Getaria és una vila que ha donat grans pescadors. De fet, molts dels seus habitants van formar part d’aquelles mítiques expedicions cap al Canadà per pescar balenes. Recordem que als segles XV, XVI i XVII els bascos gairebé van tenir el monopoli de la pesca d’aquests grans cetacis. De fet, encara avui les balenes formen part dels escuts de la vila.
A l’entrada del seu recinte emmurallat, hi destaca una estàtua dedicada a Juan Sebastián Elkano, fill il·lustre del municipi i la primera persona que va dirigir una expedició naval que va donar la volta al món a la segona dècada del segle XVI. No debades, després de la mort a les Filipines del líder del viatge, el portuguès Fernão de Magalhães, Elkano va agafar el timó de l’expedició i des de la nau Victòria va retornar a Sanlúcar de Barrameda. Havia donat la primera volta al món de la història. Ara bé, dels 239 homes que van començar el viatge, només el van acabar 18.
El món dels pintxos
Arribats a Sant Sebastià, després de descansar una mica d’un dia forà intens, ens hem dirigit a sopar. I on ho hem fet? En un bar de pintxos, una de les notes més tradicionals de la gastronomia de la ciutat. Amb els antecedents als anys trenta del segle passat, quan aquesta ciutat basca era un punt de trobada d’estrangers amb diners a les butxaques. Llavors, com ara, era una ciutat de moda, en la qual passaven les vacances diverses famílies reials europees. A Sant Sebastià s’explica que la passió pels pintxos va arribar una mica més tard, quan l’any 1948 es va presentar en el seu tradicional festival de cinema la pel·lícula Gilda, la protagonista principal de la qual era l’actriu Rita Hayworth. Va ser aleshores que els germans Antxon i Blas Vallés, de la localitat navarresa d’Olite, van obrir el seu bar al carrer dels Reis Catòlics de la capital donostiarra. I van ser ells qui un bon dia van agafar un escuradents i van punxar una anxova, una oliva i un bitxo. I en veure que el seu invent agradava a la clientela, en van fer més i més. I també la van batejar amb el nom que vostès ja imaginen. Sí, Gilda, en honor de la Rita; segons ells, verda, salada i picant.
Ens ha acompanyat en el sopar Gorka Landaburu, un periodista amb una gran trajectòria en mitjans francesos, espanyols i bascos. Landaburu, col·laborador d’associacions com Gesto por la Paz, contrària a la violència d’ETA, va patir un atemptat el 15 de maig de 2001. Un paquet bomba carregat amb Titadyne li va causar ferides greus al rostre, a l’abdomen i a les dues mans. No obstant això, Landaburu, l’any 2006, es va mostrar a favor de la negociació entre el grup armat i el Govern espanyol. Després de sopar i en una conferència improvisada, aquest periodista ha explicat als viatgers de SÀPIENS i Tarannà la seva experiència i ha valorat el paper de les víctimes en el conflicte basc.
En acabar, ens hem dirigit cap a l’hotel. Demà és el nostre últim dia a terres basques, amb un matí molt ple d’activitats.
DIA 4. Una intensa última jornada al País Basc
Després d’esmorzar ens ha tocat fer aquella feina tan ingrata que és recollir les maletes i deixar-les preparades per a la partida. Abans, però, encara ens queda una visita d’allò més interessant: el palau d’Aiete, construït a finals del segle XIX i d’estil neoclàssic. Aquest és un punt molt important de la història contemporània basca. No debades, allà hi estiuejava el dictador Francisco Franco. I va se precisament allà on, l’agost del 1962, anarquistes catalans (amb el suport d’ETA) van intentar posar fi a la seva vida mitjançant un atemptat. Mentre ens hi anàvem aproximant, l’Antoni Batista ens ha explicat diversos detalls d’aquella operació, que va acabar frustrada pel fet que Franco va retardar uns dies la seva arribada i els explosius van quedar malmesos a causa de la pluja.
Més recentment, aquest palau també va ser l’escenari de la Conferència Internacional de Pau que finalment va acabar amb la violència al País Basc després de més de cinc dècades. Aquell octubre del 2011 van passar per aquest edifici destacades personalitats de la política internacional, com Kofi Annan, Pierre Joxe, Bertie Ahern, Jonathan Powell o Gerry Adams.
El temple de la llengua basca
Des d’aquí hem pres novament l’autocar i ens hem traslladat a la Casa de Cultura d’Andoain, on ens esperava el periodista Martxelo Otamendi, que ens ha fet una interessant xerrada sobre el paper d’una premsa nacional en llengua basca. Martxelo Otamendi ha estat director dels diaris en èuscar Euskaldunon Egunkaria i Berria. Aquest darrer és actualment l’únic diari escrit totalment en llengua basca i que es distribueix arreu d’Euskal Herria. El seu primer número va aparèixer el 21 de juny de l’any 2002, després que l’Audiència Nacional espanyola hagués ordenat el tancament del fins llavors únic diari en èuscar: Euskaldunon Egunkaria. Aquest periòdic havia nascut el 6 de desembre de l’any 1990 després d’una intensa campanya per recaptar els diners necessaris per a un projecte d’aquestes dimensions. Prop de cent mil persones hi van participar i van fer possible la creació del primer diari íntegrament en basc (si exceptuem una experiència molt localitzada en el temps durant la República).
Amb el temps l’Egunkaria es va consolidar i a finals de segle tenia uns quaranta mil lectors fidels. Va ser llavors que l’Audiència Nacional va ordenar-ne el tancament amb l’acusació de formar part del conglomerat d’ETA. Una desena de persones van ser detingudes, entre les quals el seu director (i posterior director de Berria) Martxelo Otamendi, que va denunciar tortures i maltractaments a mans de la Guàrdia Civil. La seva denúncia, com les dels altres detinguts, van ser arxivades. Però l’any 2012 el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’Estat espanyol per no haver investigat les tortures a Otamendi. Poc abans, Otamendi havia estat absolt de qualsevol delicte per l’Audiència Nacional.
I ha estat precisament Martxelo Otamendi qui ens ha fet la visita per les instal·lacions de Berria, situades al parc Martín Ugalde d’Andoain. Actualment aquest diari té unes vendes superiors als 12.000 exemplars diaris i és una clara referència per a tot el món de la llengua basca.
La traca final del viatge ha estat a la sidreria Txirrita, on hem degustat un menú típic de sidreria, amb truita de bacallà, bacallà amb pebrots verds i l’increïble chuletón. De postres, formatge, codonyat i els inigualables cigarritos i tejas de Tolosa. I tot ben regat amb vins bascos i sidra servida des dels barrils.
I ara, en aquests moments, estic redactant aquesta crònica des del seient de l’autocar mentre recorrem els 600 quilòmetres que ens separen de Barcelona. Ben aviat tots vostès la rebran als seus dispositius. Per a mi ha estat un veritable plaer acompanyar-los en aquest viatge fins al cor d’Euskal Herria. Fins aviat!