Garbo, l'espia català que va enganyar Hitler

La rebel·lió militar contra la República, el juliol de 1936, l'atrapa en una granja de Lli­nars del Vallès, on treballa com a agent comer­cial. Una nit de novembre d'aquell any es troba a casa dels Duch, la família de la seva xicota. Una patrulla de policia s'emporta de mala manera l'home de la casa per presumptes simpaties amb els militars rebels i, de retruc, també el detenen. L'organització Socors Blanc pot res­catar-lo i opten per amagar-lo durant dos anys en un pis de la capital catalana. Cansat de la seva situació clandestina, Pujol decideix allistar-se a l'exèrcit republicà i és enviat al front de l'Ebre, prop de Flix. Al cap d'unes setmanes, comet la temeritat de passar-se al bàndol nacio­nal. Amb tot, els darrers anys de la seva vida, Joan Pujol va confessar en diverses entrevistes que tampoc fou partidari de la ideologia fran­quista. La millor prova d'aquest fals compromís amb els nacionals és que les autoritats feixistes el "conviden" a romandre una temporada en un camp de concentració instal·lat a la Universitat de Deusto (Bilbao). Novament la intercessió d'un amic de la família, el pare Celedoni, li suposarà el bitllet cap a la llibertat.

Un cop acabada la Guerra Civil, Joan Pujol s'estableix a Madrid. Treballa a l'Hotel Majestic i coneix la seva primera esposa, Araceli González, una jove gallega que treballa al Ministeri del Comerç. Mentre, a Europa la Segona Guerra Mundial afavoreix els interessos de l'Alemanya nazi. Escoltant les emissions en espanyol de la BBC, Pujol pren consciència de les atrocitats que carnet el Tercer Reich arreu del continent. Tot i que no havia estat fidel al govern de la República espanyola, no tolera el feixisme en cap de les seves formes i expressions i s'obsessiona a ajudar la causa democrà­tica d'una manera o altra.

Per ajudar la cusa democràtica, Pujol pren partit per la fórmula més original: es presentarà davant la diplomàcia britànica a Madrid i els oferirà els seus serveis com a espia. L'estiu de 1940 sol·licita veure's amb l'agregat cultu­ral de l'ambaixada britànica o bé entrevistar-se amb algun membre del Foreign Office (els serveis exteriors britànics). Però no ho aconsegueix de cap manera. Ningú no vol saber res d'aquell idealista català...

Espia per convicció

Pujol canvia l'estratègia. Ara telefonarà a l'ambaixada alemanya i, quan tingui alguna informació interessant, tornarà a visitar els anglesos. Els alemanys li fan més cas, potser perquè es fa passar per un exaltat incondicional de la causa nazi, profundament antijueu i ferm admirador d'Adolf Hitler. Un representant de l'Abwehr (el servei d'espionatge i contraespionatge alemany) el cita en una cerveseria de la capital espanyola. Es diu Gustavo Knittel, àlies Federico, i és un agent de l'organització que dirigeix l'almirall Wilhelm Canaris des de Berlín. Després de nombroses entrevistes secretes, Pujol convenç Knittel amb l'excusa que properament ha de viatjar a Anglaterra on, en qualitat de corresponsal de premsa, podrà comunicar als alemanys els moviments de les tropes aliades. L'agent de l'Abwehr es meravella davant la voluntat i la confiança que desprèn el jove. A la primeria de 1941, Federico alliçona Joan Pujol en l'art de l'espionatge: li regala un pot de tinta invisible per escriure els missatges en­tre línies, unes claus per xifrar els comunicats i 3.000 dòlars per a les despeses immediates. Des d'aquell moment, Pujol serà conegut com Arabel pels serveis secrets germànics.

El català es desplaça a Portugal, on aconse­guirà un visat diplomàtic per viatjar per diver­sos països, entre aquests, Anglaterra. En terres lusitanes, també es casa amb Araceli González, amb qui tindrà el seu primer fill. Allà, Joan Pujol tampoc no pot accedir a cap delegat britànic. Sense perdre l'autoestima, envia tres comunicats al seu contacte alemany a Madrid. S'inventa tres històries contextualitzades a Anglaterra, un país que no coneix en absolut. Unes guies de viatge i uns plànols de les principals ciutats britàniques l'ajudaran en aquesta agosarada aventura.

Mentre, des de Londres, l'MI5, el servei de contraespionatge britànic, s'assabenta de l'existència dels tres comunicats i, davant la hipòtesi que els alemanys puguin tenir un espia infiltrat a la Gran Bretanya, decideixen buscar -o liquidar- Joan Pujol. A l'al­tre bàndol, l'Abwehr demana al jove barceloní informes més concrets dels moviments d'una fictícia flota de vaixells que, des del port de Bristol, es dirigeix a Malta, sempre segons les coordenades imaginatives d'Arabel. Conscient de la gravetat de la situació, Joan Pujol explica la història a l'agregat naval de l'ambaixada dels Estats Units a Portugal. Els nord­-americans se'l creuen i immediatament es posen en contacte amb els seus col·legues britànics. En poques hores, un oficial de l'MI5 a Lisboa, E. J. Risso, ofereix a Pujol la possibilitat de viat­jar en breu a Londres. És el mes de març de 1942. És a punt de néixer l'espia doble més fabulós de la Segona Guerra Mundial.

Joan Pujol no sap parlar anglès, però té al seu costat Tomas Harris, el cap del B21, la secció ibèrica del servei de contraespionatge britànic. Harris és un apassionat de l'art espanyol i parla un castellà perfecte: es converteix en l'etern traductor de Pujol. Ell mateix li suggereix que utilitzi el sobrenom Bovril(una marca de sopa anglesa), que no farà fortuna, ja que al cap de quinze dies un altre membre de l'MI5, Cyril B. Milis, el bateja com a Garbo, en honor de l'actriu Greta Garbo i, sobretot, dels dots inter­pretatius del català.

Per tal que els alemanys no sospitin res, Garbo envia a Berlín, via Madrid, comunicats totalment verídics -però inofensius- sobre moviments de tropes i material bèl·lic arreu del país. Per fer-ho, no dubta a inscriure missatges xifrats en llargues cartes que detallen la suposada situació política dels refugiats cata­lans a Anglaterra.

La 'xarxa Garbo'

La primera prova de foc per a Garbo és l'operació Torch. El paper intoxicador del barceloní en aquesta operació militar al nord d'Àfrica resulta brillant, encara que, perquè la jugada sigui perfecta, cal eliminar un dels 27 sub­agents de Garbo.

I és que al mes d'abril de 1942, tot just un mes després de la seva arribada a Londres, Garbo proposa a l'MI5 crear una xarxa fantasma d'agents a fi de multiplicar i fer més verídica la campanya d'intoxicació informativa. Durant tres anys, Garbo idea un consorci de 27 agents, tot i que només 16 arriben a actuar en el mateix moment. Els serveis d'intel·ligència nazis s'empassen la història, creient que Garbo els coordina des de Londres. Tots ells tenien un sobrenom o un número, i alguns disposaven d'una fitxa ben extensa, amb nom i cognoms, edat, procedència, domicili, feina, passat polític, condició social, data de reclutament, activitats, etc. Però, en realitat, aquesta densitat humana només existia en la ment de Garbo.

En posarem uns quants exemples. Segons els informes secrets de l'MI5 a què Sàpiens ha tingut accés, Joan Pujol va utilitzar els ser- veis de l'agent número 1, un auxiliar de vol "probablement britànic" de la companyia aèria KLM que va dimitir el 1943 i que fou substituït per l'agent J2, un altre pilot britànic de la mateixa empresa que comptà amb l'a- juda del J3, un amic de Garbo de la secció espanyola del Ministeri d'Informació britànic, també britànic, del J4, un censor del Ministeri d'Informació, a Londres, i del J5, la secretària de l'Oficina del Gabinet. L'agent 3/3 fou un mariner grec, establert a Glasglow, pseudocomunista i desertor del front de bata- lla. El 4/3, un sergent nord-americà resident a Londres, simpatitzant de Francisco Franco. L'agent 7/2 era David o Donny, gal·lès, líder de l'organització Ordre Mundial Ari. I el 7/4 era conegut com a Rags, un fanàtic indi que escrivia poesies. La precisió amb què Garbo fa viure els seus subagents és espectacular. Durant el desembarcament dels aliats al nord d'Àfrica, al mes de novembre de 1942, l'Abwehr li demana més informació dels moviments dels vaixells a Liverpool. Davant l'evi- dència dels preparatius de l'Operació Torch, Garbo decideix eliminar el seu home a Liver- pool, l'agent número 2, anomenat Gerbers. Per a fer més consistent aquesta notícia, l'MI5 fa publicar una esquela del finat al Liverpool Daily Post, retall que Joan Pujol envia als ale- manys. En alguns casos, la invenció de per- sonatges provocarà històries de serial tele- visiu, com el suposat afer amorós que Garbo manté amb l'agent J5, una secretària del Mi- nisteri de la Guerra. Els serveis d'intel·ligèn- cia nazis, víctimes de l'engalipada, envien a Arabel un document amb instruccions per a seduir una dona.

D'ençà els darrers dies de 1943, els alts comandaments de les forces aliades dissenyaven l'operació Overlord, que havia de suposar l'alliberament d'Europa de la dictadura nazi. La major flota de guerra reunida mai a la història s'havia de posar en moviment des dels ports anglesos de Plymouth i Portsmouth en direcció al continent a la primeria del juny de 1944. Només unes vint persones coneixien la data aproximada i el lloc exacte del desembarcament. Un d'aquests vint privilegiats era Joan Pujol i Garcia.

L'operació Overlord va començar a un quart d'una de la matinada del dia 6 de juny de 1944, quan uns quants homes molt preparats de les 101 i 82 divisions aerotransportades nord­-americanes salten dels seus avions damunt les costes normandes. A dos quarts de set del matí, enmig d'un terrible bombardeig naval i aeri, desembarquen els primers homes. És la culminació d'un pla perfectament estudiat. Garbo havia informat els alemanys dels moviments de material pesat de guerra i de la supressió de permisos, senyal inequívoc que estava a punt de passar quelcom d'important. Joan Pujol, juntament amb d'altres espies dobles, haura d'executar les ordres enviades des del quarter general suprem de la Força Expedicionaria Aliada (SHAEF), comandada pel general Eisenhower. Es tracta de l'operació Fortitude South (Fortalesa del Sud), una denominació clau que resumeix la política d'intoxicació informativa contra l'enemic. La clau de volta de l'operació és fer creure als alemanys que el desembarcament principal serà al pas de Calais a través d'unes forces imaginàries que es preparen prop de la localitat anglesa de Dover.

Però per fer efectiva la gran mentida, abans calia mantenir la confiança dels nazis. A partir de l'inici de la primavera de 1944, Arabel informa a totes hores de la constant arribada de tropes nord-americanes i canadenques als ports anglesos. Els avança que es prepara alguna operació a gran escala, però que encara no té dades suficients per a vaticinar-ne l'hora i el lloc. Argumenta que els seus ‘subagents' espien els moviments de les forces militars aliades. Ben aviat, el 24 d'abril de 1944, informarà el Ser­vei d'Intel·ligència del Tercer Reich del trasllat de dues divisions aliades cap a Escòcia amb l'objectiu d'envair Noruega. És el primer engany, conegut pels serveis secrets britànics com l'operació Fortitude North. Hitler, que creu cegament en Arabel, no dubta a enviar 16 divisions alemanyes a Escandinàvia pendents dels moviments aliats. Hi romandran -inactives, evidentment- fins a mitjan juny.

El 6 de juny de 1944, Garbo, amb el vistiplau d'Eisenhower, informarà l'enemic del desembarcament aliat a Normandia. Ho farà a les quatre de la matinada, segons els documents consultats per Sàpiens el 2002 al Public Record Office, i no pas a les sis del matí, com es s'havia cregut fins llavors. Des d'un pis del carrer Saint James de Londres posa en funcionament una moderna emissora portàtil, de fabricació alemanya, model W-T, i transmet un missatge en codi secret. El missatge és breu, però clar: "La flota d'invasió ja ha sortit. L'operació Normandia ha començat". Els alemanys, entre rebre la notícia, descodificar-la i tornar-la a xifrar, trigaran almenys quatre hores, quan la invasió ja està en marxa.

Malgrat això, el contraatac de les unitats cuirassades alemanyes, les experimentades divisions Panzer, és terrible, però el gruix de l'exèrcit de l'oest té la mirada posada a Calais. Garbo els ha advertit que, segons unes infor­macions rebudes per tres dels espies que té a les seves ordres, "possiblement" el desembarcament que es produeix a Normandia només és una maniobra de distracció.

Amb tot, a les costes del nord de França, la privilegiada posició de les bateries antiaèries germàniques continua provocant estralls a les forces aliades. La situació és delicada i Garbo intensifica amb més força que mai la tesi que l'exèrcit aliat disposa de 75 divisions i 19 brigades a la costa sud d'Anglaterra -un 50 per cent més que no hi havia a la realitat- per a desembarcar a Calais. Per evitar que els alemanys poguessin descobrir el parany, els britànics fan flotar a les costes de Dover vaixells de plàstic inflable, tancs de cautxú i ports de cartró pedra.

És llavors que Joan Pujol, passats 7 minuts de les 12 de la nit del dia 9 de juny, envia una nova comunicació als alemanys. Aquesta notificació es referma en la tesi que la veritable invasió tindrà lloc per Calais. A més, Garbo també els parla de les tropes del general Patton. Els fa creure que hi ha dos cossos d'exèrcit, el primer Grup de l'armada nord-americana (FUSAG) i la 4 Unitat britànica, que desembarcaran d'un moment a un altre a Calais, ja que, a més de ser el camí més curt, aprofitaran la instal·lació de les rampes dels avions de guerra Vl. El missatge secret diu textualment: "Per a [l'agent] J(5) vaig saber ahir que existien 75 divisions en aquesta illa [Anglaterra] abans de començar l'actual assalt [Normandia]. Suposant que utilitzin un màxim de 20 a 25 divisions, ens donaria unes 50 divisions per a intentar el segon cop. Espero que sotmetin urgentment al nostre alt comandament tots aquests informes i estudis".

Immediatament, la 116 Divisió Panzer –fins aquell moment estacionada al nord-oest de París–, i la 1 Divisió Panzer SS són traslladades al pas de Calais. L'alt comandament alemany també paralitza el trasllat de la 85 Divisió d'infanteria, que es dirigia a Normandia. Un total de set divisions alemanyes que haurien pogut ser enviades a la península de Cherbourg són retingudes sobre la zona de Calais per ordres directes del Führer. Aquests foren els moviments decisius de la Segona Guerra Mundial. Els aliats, alliberats del gruix de la pressió alemanya a Normandia, aconsegueixen unir els principals caps de pont. Estan recuperant França i per extensió Europa. Les debilitades defenses de la Wehr­macht a les costes normandes ja no poden fer front a les successives onades de soldats que desembarquen a les platges de la regió i van assolint els seus objectius fins fer-se amb la ciutat estratègica de Caen al cap de cinc setmanes.

La derrota de l'exèrcit alemany al front de l'oest és una evidència. La confiança cega de Hitler en el seu agent secret ha estat més forta que els consells del mariscal Rommel, partidari d'aixafar primer les tropes aliades a Normandia abans d'anar a Calais. Fins i tot Hitler envia un missatge de felicitació a Arabel a través de l'estació de l'Abwehr de Madrid. El dictador alemany morirà convençut que només un canvi d'estratègia al darrer instant va fer canviar els plans de l'exèrcit aliat, disculpant Garbo de qualsevol possible error en les informacions facilitades.

El 13 de juny del 1944 cauen les primeres bombes alemanyes, les temibles Vl, sobre Londres. Els alemanys no volen que la vida del seu millor agent a les Illes perilli i ordenen a Garbo que fugi de la capital. Els interessa que Arabel faciliti coordenades exactes de punts estratègics del país per llançar, a partir de setembre, les poderoses V2. Garbo els envia coordenades equivocades i salva així la vida de molts britànics. Conscient del perill que l'e­nemic s'alerti davant la inexactitud de la infor­mació, informa els nazis que l'MI5 l'ha detingut per sospitós de col·laborar amb l'enemic i envia a Berlín una còpia –falsa– de l'acta de detenció.

L'obertura del front de l'oest permet l'allibe­rament de París el 20 d'agost de 1944. Un altre desembarcament, a Provença, el dia 15 del mateix mes, allibera el sud de França i acaba amb el règim col·laboracionista de Vichy. El desembre de 1944 els alemanys són derrotats en l'última ofensiva al front de l'oest, a les Ardenes. Amb la victòria, els aliats en tren a Alemanya i arriben al Rin el març de 1945. A I'est, les tropes soviètiques travessen l'Oder i marxen amb pas ferm cap a la capital del Reich, que és conquerida el 2 de maig. Dos dies abans, el 30 d'abril, Hitler s'havia suïcidat. I el 7 de maig el Tercer Reich capitula davant els aliats. La guerra s'ha acabat a Europa.

Joan Pujol, que ha estat condecorat amb la Creu de Membre de l'Imperi Britànic, desac­tiva la seva xarxa d'agents i decideix marxar cap a Amèrica. Abans, però, serà felicitat per l'Ab­wehr a Madrid. Gustavo Knittel l'informa que Hitler, poc abans de morir, l'ha condecorat amb la Creu de Ferro. Però Garbo vol deixar enrere el seu passat i el seu continent. Viatja pels Estats Units –on és rebut per J. Edgar Hoo­ver, cap de l'FBI–, Cuba, Mèxic i altres països de l'Amèrica Central abans d'instal·lar-se definitivament a Veneçuela. Durant 40 anys Garbo viu en el més absolut anonimat, si bé l'any 1948 fa un nou viatge a Europa, concretament a cap de Mar (Mallorca), per retrobar-se amb el seu amic Tomas Harris, establert a les Balears. Li demana que informi l'MI5 que l'agent Garbo ha mort recentment a Angola a causa de la malària. Joan Pujol vol enterrar el seu increïble alter ego. Harris, que morirà en un accident de cotxe en una carretera de Mallorca el 1964, hi accedeix. S'acomiaden per sempre més.

A Veneçuela, Pujol refà la seva vida. Se separa d'Araceli González i es casa en segones núpcies amb una veneçolana. Ni ella ni els fills que té tant amb el primer matrimoni com amb el segon saben res del passat del català. Ningú se n'assabenta fins l'any 1984, quan un periodista anglès, Nigel West, expert en temes d'espionatge, el localitza a Amèrica. Garbo viatja a Europa per explicar la seva història quaranta anys després del desembarcament de Normandia. A Anglaterra és rebut pel duc d'Edimburg i pels antics camarades de l'MI5. Es desplaça també a Barcelona i a Madrid, on narra les seves peripècies als mitjans de comunicació. 

Durant la seva tomada a Europa, Joan Pu­jol visita els cementiris dels aliats a Normandia. No pot contenir les llàgrimes en veure les interminables fileres de creus i estrelles de David blanques que s'aixequen damunt la verdor de la costa bretona. Pensa en l'alt preu de la batalla. Un preu que ell va rebaixar gràcies a la seva condició de mestre de l'engany. Joan Pujol i Garcia va morir a Caracas el 9 d'octubre de 1988 a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. I amb ell desapareixia definitivament l'única persona que ha estat con­decorada pels dos bàndols en una mateixa guerra, prova inequívoca de la seva habilitat en l'art de l'espionatge.