La petita Joaquima ho tenia clar: volia dedicar la vida a servir Déu. Per això, ja als 12 anys va demanar d'ingressar a la comunitat de carmelites del carrer de l'Hospital de Barcelona. Li van dir que encara era massa jove per fer-se monja, que calia que s'esperés una mica. I va esperar, i tant: tenia quaranta-tres anys quan finalment va poder pronunciar els vots. Durant aquella espera s'havia casat, havia tingut nou fills i s'havia quedat vídua. H
La profunda vocació de Joaquima Vedruna
