La idea estesa durant les primeres dècades del segle XX era que els catalans som gent pacífica, pactista, previsora i treballadora. Tot un cúmul de virtuts que no deixava de tenir una càrrega també negativa. I així, el pacifisme es traduïa en el fet de ser una societat fluixa i tova; el pactisme era pur interès; la previsió, avarícia; el càlcul, egoisme, i el treball, una forma plebea contraposada a la noblesa i la fortal
Hem estat els catalans un poble pacífic?
Ens considerem pacífics, els catalans? I als altres els sembla que ho som? I si ho som, ho hem estat sempre? El 1954, Jaume Vicens Vives va oferir una solució de compromís 1954, en dir que el caràcter dels catalans és una síntesi entre el seny i la rauxa
