Moros a la costa! El gran negoci del corsarisme

"Les naus del vostre país no han cessat de piratejar aquestes costes i han causat danys importants [...], han desaparegut moltes persones i són freqüents les queixes [...] per aquest motiu", escrivia l’any 1344 Yussuf I, rei de Granada, en una carta dirigida a Pere el Cerimoniós. Aquella queixa no era fortuïta. Les accions de corsaris i pirates catalans eren habituals en gairebé tot el Mediterrani occidental. Els vaixells que navegaven pels mars de Gènova i Marsella, per la costa de Barbaria —al Magreb algerià i tunisià— i pel litoral del regne islàmic de Granada eren presa sistemàtica dels marins catalans. Atacaven vaixells per robar-ne el botí i capturaven els membres de la tripulació per vendre’ls com a esclaus. Sovint, ho feien sota les ordres dels mateixos reis i senyors, que, a més d’enriquir-se, buscaven afeblir les naus dels regnes enemics.

En el segle XIV, aquells atacs van prendre tal embranzida que el rei Pere va dotar-los de validesa i va reglamentar les anomenades patents de cors, autoritzacions legals dels abordatges. Així, el sobirà oferia protecció als mariners a canvi de drets sobre una part del botí. Però al final de l’edat mitjana, el nou context polític i militar a Europa i el Pròxim Orient va posar fre a l’hegemonia catalanoaragonesa al Mare Nostrum: la irrupció de l’imperi Otomà i la progressiva expulsió de les comunitats musulmanes de la península Ibèrica van alimentar el corsarisme i van convertir el Mediterrani en un camp de batalla de connotacions clarament religioses.

La venjança dels exiliats

El gener del 1492, els Reis Catòlics van ocupar el califat musulmà de Granada i els seus habitants van ser o expulsats o obligats a convertir-se al cristianisme. La conquesta granadina culminava l’expulsió musulmana de la Península, però també va ser el primer pas per l’intent de conquerir el nord d’Àfrica, zona que castellans, portuguesos i catalans consideraven sota el seu domini. Els passos següents serien la campanya de Mazalquivir del 1505 — orquestrada pel cardenal Cisneros i amb participació de galeres catalanes comandades per Ramon de Cardona— o la impressionant campanya d’Orà el 1509, l’èxit de la qual animaria Ferran el Catòlic a continuar amb aquestes expedicions de conquesta fins al desastre de Gelves (1510), un fracàs que va posar fi a l’expansió dels Reis Catòlics pel nord d’Àfrica. Aquests atacs van obligar els nord-africans a reaccionar davant l’agressió, però va ser l’arribada dels Barba-rossa i la influència otomana les que donarien una estratègia conjunta a les ràtzies dels pirates.

És més, al llarg del segle XVI, la desafecció contra els regnes hispànics entre el col·lectiu va anar en augment. El 1568 més de 80.000 moriscos de Granada —els cristians conversos, és a dir amb avantpassats musulmans— es van aixecar en armes contra el rei Felip II, tips de lleis restrictives i la pressió discriminatòria de les autoritats. 

Però el procés de cristianització culminaria amb l’expulsió dels moriscos del País Valencià, l’any 1609, i de Catalunya i Aragó el 1611. Així, es calcula que més de 200.000 persones van salpar des d’Alacant, Dénia, Vinaròs i del port natural dels Alfacs, al delta de l’Ebre, en direcció al nord d’Àfrica. "Els camins estaven fets un formiguer. [...] Veure’ ls era un espectacle, n’ hi havia tants, que el dia de l’embarcament no es podia circular pels carrers i les places de les principals ciutats", va escriure un cronista de l’època.

L’exili dels musulmans i els moriscos als ports de la costa barbaresca va coincidir amb la consolidació del poder otomà en el Pròxim Orient i l’est d’Europa. El 1453, els turcs musulmans van foragitar els cristians de Constantinoble i la ciutat va esdevenir la capital del seu imperi. I des del Bòsfor, les tropes otomanes van promoure noves campanyes contra els principals regnes d’Europa, tan efectives que a la meitat primera del segle XVI els exèrcits musulmans van arribar fins a les portes de Viena, al mateix cor del continent. El saqueig de poblacions, les violacions massives, les amputacions indiscriminades i l’esclavització van desencadenar la por entre la població europea, fins i tot en aquelles zones que quedaven lluny de l’amenaça. En aquest context, des del Mediterrani, els moriscos amb ganes de venjança ho van tenir fàcil per trobar la complicitat de les autoritats otomanes i així impulsar una guerra marítima des del sud d’Europa contra els cristians que els havien expulsat dels dominis hispànics.

Quan el 1502, els pirates Barba Arug i Hayr al-Din — coneguts popularment com els germans Barba-rossa— van desembarcar a la costa del Magreb provinents de l’illa de Lesbos, ubicada davant per davant de la península del Bòsfor, van saber aprofitar el coneixement i l’experiència dels pirates barbarescos que ja hi actuaven per buscar sinergies i liderar una organització corsària que els portés a controlar el comerç del Mediterrani sota els auspicis de l’imperi Otomà. Les seves naus es van convertir en un veritable malson per als dominis hispànics i italians. L’hegemonia catalana en el Mediterrani occidental havia acabat.

Els catalans que vivien prop de la mar van patir directament la consolidació del corsarisme barbaresc. A la primera meitat del segle XVI, els atacs dels corsaris turcs sobre les costes del nostre país es van multiplicar. Sovint es tractava d’accions a petita escala. Hi participava una tripulació escassa i amb objectius potser modestos, però igualment dramàtics: la crema de cases i d’esglésies, el pillatge de masies i algun segrest pel qual se’n pogués demanar una bona recompensa. Aquests atacs contrastaven amb les incursions del gran estol otomà, menys habituals però molt destructives.

En aproximar-se a Catalunya, buscaven racons solitaris situats fora de les grans ciutats. Al Principat, es podien refugiar al cap de Creus o a la desembocadura de l’Ebre, a les aigües tranquil·les de la badia dels Alfacs, on s’abastien d’aigua dolça. A més, des de la boca de l’Ebre, sempre podien pujar riu amunt per amenaçar les ciutats d’Amposta i Tortosa, com ja va passar el 1521. Pocs anys més tard, a Badalona també van experimentar de primera mà la violència amb què actuaven els barbarescos. El 13 de juny del 1527, la flota corsària de Hayr al-Din liderada per Kara Hassan —lloctinent dels Barba-rossa— va arribar a la desembocadura del Besòs, va cremar els quatre cantons de la ciutat i es va endur vint-i-cinc captius. La costa del Regne de València tampoc no en va quedar exempta: el 1533, els corsaris van sembrar el pànic a la població de Cullera, van assaltar Oliva i Orpesa i van aconseguir entrar al port d’Alacant.

No cal dir que la inestabilitat social, política i econòmica que generaven totes aquelles accions preocupava, i molt, l’emperador hispanogermànic Carles V, pel risc al qual estaven sotmesos els seus dominis i, és clar, el seu poder. Per això, el 1535 va plantejar l’ocupació de la ciutat de Tunis, que, juntament amb Alger, havia esdevingut un dels principals ports turcobarbarescos de tot el Mediterrani occidental. L’expedició, que va salpar de Barcelona al mes de maig, estava formada per 25.000 homes i més de 300 vaixells. 

A les drassanes de la capital catalana s’havien construït una trentena de galeres, a les quals es van sumar diverses naus provinents de València, Màlaga, Portugal, el Vaticà, Sicília, Gènova i Flandes. Sota el comandament de l’almirall Andrea Doria i després d’un mes de batalles, la ciutat va caure en mans de l’Exèrcit de Carles V. A més de prendre el control de la població, les tropes van poder alliberar uns 20.000 captius, la major part dels quals eren cristians provinents de territoris hispans. Però aquella victòria només va ser un punt i a part en una pugna que duraria uns quants capítols. Només unes setmanes després, Hayr al-Din —el germà petit dels Barba-rossa— va decidir organitzar un contraatac i l’1 de setembre va entrar al port de Maó, a Menorca, amb una flota amb banderes de l’emperador Carles V com a estratègia de distracció. Quan els guaites maonesos es van adonar de la veritable identitat de les naus, ja era massa tard. L’artilleria dels corsaris va destruir Maó i la ciutat va ser saquejada durant quatre dies. Els corsaris barbarescos van assassinar civils i diversos monjos franciscans; les violacions i la crema de cases es van generalitzar. I a més de deixar-hi un panorama dantesc, se’n van endur més de 600 presoners.

En els anys següents, les tropes cristianes de l’emperador Carles V van perdre i guanyar posicions a la costa barbaresca de manera intermitent. A Catalunya, l’escenari es va complicar a partir del 1542, quan el rei Francesc I de França —preocupat per l’hegemonia de l’emperador Carles V a Europa, que controlava tots els dominis hispànics i germans del continent— va buscar complicitats amb l’imperi Otomà per desestabilitzar els regnes hispànics i va autoritzar l’ancoratge de naus barbaresques als ports provençals de Toló i Marsella. Així, des del sud de França, els vaixells otomans van poder atacar la costa catalana amb més facilitat. El 1543, Cadaqués, Roses i Palamós van patir l’atac d’una armada de vint galeres i tres fustes —embarcacions petites, estretes, lleugeres, ràpides i de poc calat, impulsades per rems i vela— que havien salpat de Marsella. D’entre les tres, Palamós va ser la població més castigada. Només disposava de vint-i-cinc homes per defensar-se, un nombre ínfim que no va evitar la destrucció de cases, el saqueig, la crema de l’església i el robatori de les campanes. Hi van morir sis resistents i uns altres van ser fets captius. "En dita vila no hi ha restada casa alguna habitable, ni persones algunes que estiguen ni puguen estar poblades en predita vila, com sia ella totalment arruïnada e destruïda", es pot llegir en un conveni que la vila va signar amb un grup de creditors per poder reconstruir el nucli urbà.

Una xarxa de torres defensives

Per l’efecte destructiu dels atacs barbarescos, a tocar de la mar només hi podien sobreviure els nuclis emmurallats com Mataró o les ciutats amb ports estratègicament defensats com el de Barcelona. De fet, en aquesta època, a la capital catalana es va construir la muralla del mar i el baluard de Sant Ramon. Amb tot, des de Roses fins a Alcanar, els nuclis mariners més petits es van resignar a desaparèixer i van intentar fortificar-se amb torres de guaita. Aquest procés es va accelerar entre els segles XVI i XVII, però massa sovint la xarxa defensiva es va mostrar insuficient. El problema no radicava tant en l’edificació de les torres, com en el manteniment i la dotació de soldats i peces d’artilleria per poder reaccionar amb rapidesa en cas d’atac. I malgrat la fragilitat de les dotacions econòmiques, es va impulsar la formació de milícies urbanes i l’adquisició d’armament militar. Girona, per exemple, disposava de 835 soldats, entre els quals es comptaven 100 arcabussers i escopeters, 70 piquers —dotats amb llances— i 250 ballesters, entre d’altres.

El botí que s’enduien els vaixells otomans quan atacaven la costa incloïa provisions de menjar, carregaments de seda, joies, peces d’art i, sobretot, esclaus cristians que podien ser alliberats després de pagar-ne el rescat corresponent o venuts en els mercats de Tunis i d’Alger, la ciutat més populosa del Magrib i el principal centre del negoci corsari. Les xifres poden ajudar a entendre l’envergadura d’aquesta pràctica: a cavall dels segles XVI i XVII es calcula que entre 20.000 i 30.000 ciutadans de Catalunya, València i Andalusia estaven presos en mans dels barbarescos. Si es té en compte que en tota aquesta franja del litoral mediterrani hi vivia aproximadament mig milió d’habitants, la xifra d’esclaus no és gens menyspreable. I la pràctica no només afectava les classes populars sinó també personalitats rellevants caçades en alta mar, com l’escriptor —llavors desconegut— Miguel de Cervantes o el regent de Menorca Bartomeu Arguimbau, segrestat durant el setge de Ciutadella.

Esclavatge o conversió a l'Islam

Més enllà d’algunes poques excepcions, als esclaus els esperava una vida mísera. La major part d’homes que no havien aconseguit reunir diners per pagar el rescat eren condemnats a fer feina a les galeres —o galiots—, les embarcacions a rem més habituals a l’època. Si havien de fer de remers, la jornada podia ser esgotadora: treballaven encadenats, asseguts en posicions incòmodes i amb poques hores de descans si tenim en compte l’esforç físic que els comportava. També cal dir, però, que d’entre els captius, n’hi havia que aconseguien el rescat gràcies a la mobilització de familiars i d’ordes religiosos —els mercedaris i els trinitaris eren els més importants— que ja des de l’edat mitjana coneixien bé els caus dels corsaris i s’havien especialitzat en l’alliberament de captius.

Ara bé, els presoners cristians no ho tenien tot perdut. Sovint se’ls oferia la possibilitat de promocionar-se socialment. I és que en termes generals, la societat magrebina es va mostrar més porosa i dinàmica que no pas la dels grans regnes de l’Europa occidental. Això sí, amb una condició important: per progressar socialment calia renegar del catolicisme i convertir-se a l’islam. De fet, els principals líders corsaris de l’època havien adquirit prestigi a través d’aquesta fórmula: els germans Barba-rossa havien nascut en una família cristiana de l’illa de Lesbos; Hassan Agha va ser capturat a l’illa de Sardenya i després d’abraçar l’islam va arribar a ser governador d’Alger; Ulluk Alí, venecià, i Mahamut Manim, calabrès, van liderar alguns dels estols otomans després de renegar de la fe catòlica.

De casos d’aquest tipus se’n van comptar a desenes i ho va constatar el frare i historiador basc Diego de Haedo, que el 1612 va publicar Topografía e historia general de Argel. En aquesta obra hi explica que el 1582, 21 dels 35 corsaris que es trobaven en nòmina a Alger eren renegats, així com 11 dels 23 alcaids [governadors] de la ciutat. Ara bé, aquesta era una arma de doble tall, perquè els captius que renegaven del cristianisme ho tenien més difícil per retornar al país d’origen. És cert que el Tribunal de la Santa Inquisició sempre estava disposat a acceptar-los, però havien de superar un procés de reeducació, que incloïa un examen d’oracions i una relectura del catecisme.

El corsari que parlava català

El mallorquí Francesc Verdera es va trobar en aquesta situació forçosament complexa. Va ser capturat entre Eivissa i València el 1599 quan tan sols tenia 18 anys i després d’anys d’esclavitud a les costes barbaresques, va renegar del cristianisme per casar-se amb Fàtima, la filla d’uns moriscos andalusos expulsats el 1609 de València. Es va canviar el nom —a partir d’aquell moment es diria Saïm—, va fer carrera com a corsari barbaresc i va participar en mitja dotzena d’atacs contra les costes dels Països Catalans, incloent-hi Mallorca. El curiós d’aquest cas és que tot i la nova identitat religiosa continuava escrivint cartes a la seva cosina Caterina de Llucmajor, a Mallorca. En aquelles missives havia fet constar més d’una vegada la seva intenció d’integrar-se de nou al món cristià, tan bon punt en tingués possibilitat. Caterina, previnguda, va fer arribar les cartes al Tribunal de la Santa Inquisició, per donar fe que el seu cosí havia renegat "de boca, però no de cor" i que per tant podria restituir la fe cristiana sense problemes.

Però Saïm mai no va tornar a casa. Va morir el 1639 en un atac contra la flota veneciana i el 1644 la Inquisició el va condemnar en efígie, un condemna a mort en absència de l’acusat, en la qual es cremava una imatge de l’imputat. Els anys passaven i els hereus dels germans Barbar-rossa continuaven sembrant el terror. Les illes Balears eren un dels territoris més vulnerables de la Corona hispànica. El rei Felip II fins i tot es va plantejar d’evacuar tota la població de Menorca. La proposta, però, va topar amb l’oposició tant de la població local com de les principals institucions del Principat. El Consell de Cent —l’equivalent a l’Ajuntament de Barcelona— va alertar dels efectes perniciosos d’una mesura com aquella: "No serà tan prest buidada dita illa [...] que seria plena i guarnida dels moros de l’Alger". I a més, va recordar que "de dita illa arriben moltes carns, bestiar, formatges i llana".

I davant el desgavell, Felip II de Castella va tenir clar que només una gran aliança podia frenar les accions dels musulmans. Així, el 1571, es va aliar amb l’Estat Vaticà i la República de Venècia per crear una Lliga Santa contra la flota otomana. A Lepant, la victòria cristiana va afeblir l’activitat dels corsaris musulmans, però no hi va posar fi: els turcs es van refer amb rapidesa i el Mediterrani va continuar en mans dels barbarescos fins que França va ocupar Alger el 1830, o sigui durant gairebé 200 anys més.