Westfàlia: la primera cimera internacional de la història

El jurista Josep Fontanella va viatjar a la ciutat alemanya de Münster per fer valdre la posició catalana en les negociacions i assegurar-se que els francesos no els feien cap malifeta

Ratificació del tractat de pau signat a Münster el 15 de maig del 1648. Les negociacions havien començat cinc anys abans
Ratificació del tractat de pau signat a Münster el 15 de maig del 1648. Les negociacions havien començat cinc anys abans Photoaisa
1 de juliol del 2018 a les 00:00
Autor
Àngel Casals
Guardar a favorits

Schering Rosenhane va ser un gran estadista suec del segle XVII. En les seves memòries recordava el temps que va formar part de les negociacions de Münster per posar fi a la guerra dels Trenta Anys com "els anys més feliços" de la seva vida. 

En aquesta localitat alemanya situada a la regió històrica de Westfàlia es van congregar segons ell "els homes més savis i més cultes de tot Europa". I és que el procés que va dur a la denominada pau de Westfàlia es pot considerar la primera cimera internacional de la història, i les dues localitats que el van acollir, Münster i Osnabrück, es van convertir en el punt de trobada d’una multitud de polítics i intel·lectuals europeus sense precedents.

Tres focus conflictius

Però abans de traslladar-nos fins a Westfàlia cal retrocedir una mica en el temps. Des del 1618, Europa es trobava immersa en el conflicte més sagnant i catastròfic de la seva història. Hi havia tres focus de tensió. El primer tenia a veure amb la rivalitat entre protestants i catòlics, especialment dins del Sacre Imperi Romanogermànic, una confederació d’estats liderada per l’emperador catòlic, Ferran II. Aquest pertanyia a la casa d’Àustria, la mateixa casa reial del seu cosí Felip IV, qui governava a la monarquia hispànica. El rei castellà feia temps que estava en guerra política i econòmica amb els Països Baixos, que s’havien independitzat de facto el 1568. Aquest era el segon punt calent. I finalment encara hi havia un tercer conflicte latent: la lluita contra l’hegemonia de la casa d’Àustria a Europa per part dels Borbó francesos.

Catòlics contra protestants, borbònics contra austriacistes, castellans contra holandesos... El panorama geopolític europeu era tan complicat que abans del 1641 ja s’havien signat dos tractats de pau que no havien servit per a res. El pessimisme presidia Europa. Com deia un ambaixador francès: "Tots demanaven una treva per aconseguir signar la pau. El cardenal Mazzarino [primer ministre francès] demanava la pau per poder, almenys, signar una treva". Aquell fracàs va constatar dos fets frustrants: que assolir la pau seria molt i molt difícil i que els mecanismes tradicionals de la diplomàcia no servirien per posar fi a una guerra que anava cap al quart de segle. França i Suècia, els dos líders del bloc antiaustriacista, volien negociar la pau mentre l’estiguessin guanyant per les armes, pressionats pels seus aliats menors (Dinamarca, els holandesos i els prínceps protestants de l’Imperi), que eren els països on s’esdevenia la guerra pròpiament. La casa dels Àustria, per la seva banda, volia salvar el que fos possible de la seva secular hegemonia europea.

L’elecció de les dues poblacions

El dia de Nadal del 1641 a Hamburg es va signar un acord preliminar i es va acceptar la proposta de França i Suècia sobre on s’haurien de reunir les delegacions de tots els estats implicats en la guerra. No podia ser fora de l’Imperi Sacre Germànic, ja que la major part del conflicte tenia lloc a les seves terres. Però tampoc podia ser un territori sota el domini directe de cap dels grans contendents. Va ser així com es van triar les localitats de Münster i Osnabrück, dues ciutats estat presidides per dos bisbes, un de catòlic a Münster i un de luterà a Osnabrück. Estaven separades una cinquantena de quilòmetres, una distància assumible per les comunicacions del segle XVII, i tenien una població similar d’entre vuit i deu mil habitants.

Per assegurar la seva neutralitat, l’emperador les va alliberar de la fidelitat a l’Imperi i les tropes sueques, que havien ocupat Osnabrück, van marxar. Ferran II també va establir un pla de xoc per assegurar l’avituallament continu de queviures i altres productes de primera necessitat per fer front a l’arribada del que era un veritable exèrcit de diplomàtics (tots ells amb els seus seguicis respectius). S’esperaven delegacions de tots els països europeus, llevat de Rússia, Anglaterra, Polònia i l’Imperi otomà, que no hi serien presents. En total, parlem de 109 delegacions formades per unes 10.000 persones. Fins i tot Catalunya i Portugal, encara que fos de forma oficiosa, van ser presents en algun període de les negociacions.

Els catòlics es van instal·lar a Münster i els protestants a Osnabrück. Com que no volien compartir cap espai, els acords es van fer a través de mediadors

El gruix de les delegacions va anar arribant al llarg del 1643. Els catòlics es van instal·lar a Münster, mentre que els protestants ho van fer a Osnabrück. L’excepció era Ferran III, que va disposar una delegació a cada ciutat. Així doncs, catòlics i protestants no podrien negociar directament. Es preveia tot tan complicat! Les dificultats que calia superar per poder arrencar les converses eren immenses. Ho exemplifica bé el fet que dediquessin tot el 1644, un any sencer!, a discutir qüestions de protocol.

Un seguici de conte de fades

La competència que es va establir per fer l’entrada més luxosa i espectacular a les ciutats va generar les primeres tensions diplomàtiques. L’ambaixador imperial va ser el primer a arribar a Münster: el 30 de juliol del 1643. Aquella entrada va posar el llistó molt alt. El govern municipal el va rebre solemnement i es va organitzar un seguici multitudinari pels carrers amb la milícia urbana com a guàrdia d’honor i el repic de campanes, la música i els salves de protagonistes.

A partir d’aquell moment tots els països van voler emular aquesta entrada triomfal, però després de moltes discussions va quedar reservada per als representants de les monarquies. Però a partir d’aquí, cadascú va muntant la festa a la seva mida. L’ambaixador d’Holanda arribà amb 10 cotxes carregats amb l’equipatge dels 72 membres de la seva delegació, i, a més, va oferir vi gratuït als habitants de la ciutat. Els Borbó, per la seva banda, van fer la seva entrada a Münster el 30 de juny del 1645, gairebé dos anys després de l’arribada dels Àustria. També anaven amb 10 cotxes, però en aquest cas carregats de passatgers. La delegació francesa estava integrada ni més ni menys que per 150 persones i un seguici dividit en 41 seccions entre trompeters, guàrdies, carros d’equipatge i 25 cavallers armats tancant la marxa. Fins i tot les mules i els cavalls anaven coberts amb els colors dels Borbó. I com que no podien ser menys que els holandesos, també van pagar vi per als veïns i, a més, van fer focs artificials.

L’entrada més discreta

La delegació hispànica va entrar a Münster només cinc dies després que la francesa, però no disposava de recursos per poder competir amb els Borbó. Per evitar comparacions odioses, els castellans van preferir fer una entrada mig clandestina aprofitant el moment en què els ambaixadors acabaven les seves reunions i es traslladaven d’una banda a l’altra de la ciutat. Va ser la manera que ningú s’adonés de la tristoia desfilada d’una potència que anava de mal en pitjor.

El gruix de les delegacions va arribar al llarg del 1643. N’hi havia 109 i estaven formades per 10.000 persones, entre diplomàtics, funcionaris, servei

Pel que fa a les petites delegacions, alguna d’un sol membre com la dels diversos cantons suïssos, eren rebudes pels governants de la ciutat sense cap altra cerimònia. El representant papal també va treure’s de sobre la pressió competitiva reivindicant l’austeritat religiosa i el seu seguici només va comptar amb la presència dels humils frares.

En total, la suma dels delegats i els seus seguicis ascendia a 10.000 persones, una autèntica barbaritat si tenim present que les dues ciutats juntes no arribaven als 20.000 habitants. La gestió del seu allotjament va ser una altra font de maldecaps. Com que encara no existien els hotels pròpiament dits, l’allotjament dels delegats es va fer en cases privades, moltes de les quals van aprofitar l’avinentesa per cobrar quantitats abusives. 

‘Airbnb’ amb diferents categories 

Però novament la preeminència i els recursos econòmics marcaven les diferències entre uns i altres. Els francesos portaven una petita cort, amb cuiner i mestre de dansa. El representant suec, Schering Rosenhane, va poder dormir en una de les millors cases d’Osnabrück: la del metge i poeta Bernhard Rottendorff, propietari també d’una gran biblioteca sempre oberta per al seu hoste. Però a mesura que el rang social del delegat baixava, les condicions eren més difícils, fins al punt que la delegació de Baviera, formada per 30 membres, es va veure obligada a dormir en 18 llits. I algunes delegacions unipersonals es van veure obligades a compartir cambra amb d’altres si volien dormir sota un sostre.

Una vegada tothom era més o menys a lloc, van començar les veritables negociacions. Es preveia tot tan complicat! Era la primera vegada que es produïa una cimera d’aquestes característiques. Catòlics i protestants no només no compartien ciutat sinó que tampoc volien compartir cap tipus d’espai comú, de manera que va quedar totalment descartada la celebració d’assemblees generals. Per aquesta raó, la fórmula que es va seguir va ser la de les reunions bilaterals i, sobretot, l’ús de mediadors. En aquells temps, el paper dels mediadors era imprescindible perquè els ambaixadors de països amb rang inferior no podien adreçar-se directament als de rang superior si no era a través d’un intermediari. Per la part catòlica, aquesta tasca la va dur a terme l’enviat papal Fabio Chigi, el futur papa Alexandre VII, i per la protestant, l’ambaixador venecià Contarini. 

En quina llengua es comunicaven tots plegats? L’idioma oficial de la cimera era el llatí, però als passadissos pràcticament tothom parlava francès, italià, alemany i holandès. I de què es parlava?

A Münster els delegats imperials discutien sobre les qüestions polítiques, territorials i econòmiques que els afectaven directament, mentre que a Osnabrück, els representants imperials i suecs es van centrar en el debat sobre l’estructura religiosa i institucional de l’Imperi, juntament amb la resta de les delegacions protestants. Quan un dels assumptes debatuts en una ciutat podia afectar països que es trobaven representats en l’altra ciutat, s’enviava un emissari per obrir un nou canal de negociació.

Val a dir que cada país havia arribat a les negociacions amb unes expectatives concretes. Els francesos, per exemple, volien evitar de totes totes que algun dels seus aliats signés la pau per separat amb la casa d’Àustria. De fet, els francesos tenien els seus propis acords bilaterals amb els seus aliats per poder condicionar la negociació al màxim. Un dels punts que més els importava era el futur dels Països Baixos. La llavors denominada República de les Províncies Unides tenia un acord amb França des del 1636 per repartir-se els dominis hispànics. Per la seva banda, els ambaixadors castellans estaven disposats a acceptar la independència dels holandesos sempre que oblidessin aquest acord amb França.

A aquesta mena de complicades estratègies, els penjava, a més, una espasa de Dàmocles, la de la guerra en si. "A l’estiu es batalla i a l’hivern es negocia", es deia. I és que la guerra no s’havia aturat en cap moment i les negociacions s’esdevenien en paral·lel a les batalles. Així, tothom estava pendent de les notícies que arribaven dels fronts militars i la sort de les armes podia capgirar els termes d’algun acord. Militarment, els francesos podien estar tranquils per la seva seguretat al nord: la derrota hispànica a Rocroi el 1643 havia eliminat tota possibilitat d’una invasió hispànica des de Bèlgica. Però pel sud, les coses no li anaven tan bé. La derrota francesa en la presa de Lleida el 1644 i la falta d’avanços francesos en el front català va posar damunt la taula la possible divisió de Catalunya entre les dues corones.

     

Canvis d’aliances

Per la seva banda, els suecs van derrotar els danesos, els seus antics aliats, a l’inici del 1645. Dinamarca havia canviat de bàndol per por d’una victòria massa contundent dels suecs. Aquests havien aconseguit que els hongaresos s’alcessin contra el Govern de Viena: després de la derrota danesa, la caiguda de Viena va estar a un pas d’assolir la tenalla suecohongaresa. Els suecs i els Àustria s’ho van jugar tot en una batalla: la de Jankov del 24 de febrer del 1645. La derrota imperial va ser l’acta de defunció del seu exèrcit i Ferran III només podria fer una guerra defensiva. La casa d’Habsburg estava esgotada, tant la branca hispànica com l’austríaca només tenien capacitat militar per resistir. I França tenia els seus recursos dispersos en quatre fronts: el català, el flamenc, l’italià i l’alemany. En aquelles circumstàncies no semblava que ningú pogués assolir la victòria decisiva. 

Només els suecs tenien capacitat suficient a l’Imperi per imposar la seva voluntat. Però dins el país les veus que clamaven per sortir del vesper imperial i de l’aliança amb França, massa limitadora de la seva iniciativa internacional, també marcaven l’agenda interna. Tothom estava massa esgotat per influir en els escenaris bèl·lics. 

La voluntat d’avançar en les negociacions era, doncs, cada vegada més forta, però els temps de lleure entre reunió i reunió eren nombrosos a causa de la lentitud en les comunicacions. Els correus urgents s’havien de pagar expressament i, per tant, estaven només a l’abast de les grans delegacions. Dos cops per setmana, un correu a cavall —per ser més ràpid— passava per les dues ciutats i portava el correu a Colònia i Hamburg, on s’enllaçava amb els correus generals gestionats per la família Taxis. Per assegurar-se que ningú no els espiava les cartes, Suècia i Holanda van crear el seu propi sistema de correus. La monarquia hispànica, per la seva banda, considerava perillós que els seus emissaris passessin per França i adreçava moltes de les cartes a través d’Itàlia malgrat el retard que això comportava. 

Mentre els correus anaven amunt i avall, els delegats mataven el temps mort primer a les tavernes i després a les festes que cada delegació va començar a organitzar. Entre el 1643 i el 1649, Münster va acollir un centenar de festes de caràcter divers. Totes elles incloïen vi a dojo i focs artificials per als habitants, però l’objectiu real era impressionar les altres delegacions. La llarga estada va crear vincles personals entre els delegats i els naturals de la zona i es van fer freqüents els padrinatges de nens per part d’ambaixadors o el pagament de misses i commemoracions religioses. 

També entre ells mateixos es va generar una relació d’amistat i uns i altres van acabar compartint tertúlies i sopars allunyats de tot protocol i que van tenir un efecte dinamitzador en la circulació de les idees polítiques i culturals en unes localitats cada vegada més cosmopolites. Fins a Osnabrück i Münster, hi van arribar tot tipus de mercaders i proveïdors d’articles de luxe gens habituals en aquells temps per als habitants, als quals aquells anys la vida quotidiana els va canviar radicalment. 

El naixement dels estats moderns 

A la fi, es va arribar a la signatura dels diversos tractats de pau que posaven fi a la guerra. El 15 de maig del 1648 es va signar un tractat de pau a Osnabrück i el 5 de juny a Münster, mitjançant el qual la monarquia hispànica i els holandesos posaven fi a 80 anys de guerra. Les festes de celebració es van allargar en el temps, fins al punt que encara el 21 de febrer del 1649 hi ha constància d’una gran festa a Münster. 

Al camp de batalla, la guerra hispanogala encara s’arrossegaria onze anys més, però la pau de Westfàlia, el nom de la regió històrica on hi havia les dues poblacions, sí que va tancar la resta dels conflictes oberts. L’Imperi dels Àustria havia quedat reduït a una comunitat d’estats independents i l’emperador s’erigiria a partir d’ara com un cap simbòlic sense capacitat d’influència en la política interna dels estats. 

Aquesta va ser la gran aportació de Westfàlia, la de concebre Europa com una comunitat d’estats iguals davant de la llei, que consagrava la no-ingerència en els afers interns de cada país. Dit d’una altra manera, els estats europeus serien a partir d’ara els únics protagonistes polítics, no les esglésies, no les institucions multinacionals com l’Imperi, no els interessos dinàstics. S’obria una nova era en la política internacional europea.

D'on s'ha extret la informació, per Àngel Casals

Quan Sàpiens em va demanar de reconstruir el món intern de la negociació de la pau de Westfàlia i descriure l’ambient que es va viure a totes dues ciutats, vaig pensar que era un magnífic enfocament per la seva originalitat però que resultaria difícil trobar la informació perquè no es trobava compilada en cap llibre concret. Això que de llibres que analitzen els tractats, els condicionants polítics i militars, les correlacions de força... S’han comptabilitzat quatre mil títols. De fet, l’historiador Peter Wilson va dir que estudiarlo totalment obligaria a conèixer 14 idiomes i tenir moltes vides per dedicarli. Per això assolir l’objectiu que es proposava Sàpiens, es preveia complicat. Si avui en dia ja és difícil conèixer les interioritats de qualsevol negociació política d’alt nivell, què no dir del segle XVII.

Per aconseguir-ho, han estat molt útils els treballs de la web “Westfälische Geschichte”. També he consultat les correspondències dels ambaixadors francesos que es van publicar el 1744 i que són una font de notícies sorprenents i inesgotables i el volum de manuscrits recollits al llarg del segle XVIII amb correspondència de Felip IV sobre les negociacions. Així doncs, teniu a les mans un article ple de dades novedoses mai compilades abans.