Tot i haver-se dedicat professionalment a l’estudi de la literatura memorialística, a l’encarar-se amb els escrits del seu pare va adonar-se que aquell exili, ella també el duia dins.
L’exili s’hereta?
S’hereta en el sentit que jo tenia la necessitat d’anar d’un lloc a un altre constantment, sense sentir-me ben bé d’enlloc, fins que algú em va preguntar “de quina guerra fuges?” i em vaig adonar que jo no fugia de res real, que la guerra era la dels pares i els avis i les meves fugides eren absurdes. Vaig haver de reflexionar-hi.
Què la va trasbalsar tant, de les memòries del seu pare?
En realitat, d’informació, no m’afegien res de nou. El meu pare m’ho havia explicat tot. Però notava un dolor nou, que venia del fet que ho passés pel filtre de la literatura: implicava acceptar que estava reelaborat, que hi havia coses que no explicava. És el que explica Jorge Semprún a L’escriptura o la vida: quan veu notícies de l’alliberament de presoners dels camps pensa “això no va ser així!”. La càmera, per molt objectiva que sigui, transgredeix l’espai, requadra i tria.
La literatura fa el mateix efecte?
Totes les arts, en general, quan s’enfronten a la memòria, impliquen fer un dol. Cal admetre que no ho recuperem tot, que hi ha una pèrdua. Quan passem una cosa per la paraula, ens en separem. Per això hem de ser com més tridimensionals millor, en endinsar-nos en unes memòries i a l’hora de representar la història.
Se’n fa una representació plana?
Sovint es recullen històries heroiques i això trava un discurs que en tapa d’altres. A mi m’interessa la història de la modista, del carnisser, del sastre. Què se n’ha fet de la memòria dels anarquistes? Els exiliats del 29, com el meu avi, eren anarquistes que marxaven perquè si no els pelaven! És un exili que no coneixem.
El llibre
Fugir era el més bell que teníem. Marta Marín-Dòmine (Club Editor, 2019)
Aquest article es va publicar en el número 206 del Sàpiens (maig 2019)