Sempre que es parla de la gana de la postguerra, em ve al cap una poma i la meva besàvia paterna. No hi havia cap àpat familiar en què no es parlés d’aquella poma, però tants anys després ja no sé si era una poma o un préssec, perquè el pare sempre deia que feia tanta olor, el cistell que carregava la seva àvia tornant del tros, i jo diria que les pomes no en fan tanta, d’olor, per sentir-la des d’uns metres
