El mestre es mor. Sovint em crida perquè li posi la mà al cor i em diu Silas, encara batega, oi? L’ausculto, l’orella sobre el seu vell pit, tan dèbil i esfondrat, i allà hi sento encara el seu trepig; el mestre em mira i fa un últim gest d’assentiment. Escolto el cor de l’home que més coses sap sobre el cor de l’home. La barba li clareja i el front se li ha fet tan ampli que sembla calb, fa olor de cotó moll, de roba
