Les xifres parlen. Noranta-vuit anys i més de 400 obres grecollatines traduïdes i editades de forma exquisida. A hores d’ara, ningú dubta que la Col·lecció Bernat Metge és un dels projectes culturals més complexos, ambiciosos i monumentals que s’han engegat mai a Catalunya. El seu director des del 2007, el filòleg Raül Garrigasait, n’ha compilat la història i la dels seus fundadors: Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba.
Amb quin personatge grecollatí, real o de ficció, creus que s’identificava l’empresari Francesc Cambó?
Jo diria que li hauria agradat ser Pèricles, el gran dirigent de l’Atenes democràtica, l’Atenes clàssica que tant s’ha idealitzat. Ell somiava construir una Catalunya ideal. Val a dir que no era l’únic. Als anys vint la reconstrucció del país era un entusiasme compartit per polítics, escriptors, empresaris...
I, en aquest context, per què creus que tria traduir obres clàssi· ques al català?
Perquè els clàssics són instruments de poder i tenen un capital simbòlic. Per Cambó, editar els grecs i llatins era una manera de connectar-se amb el món i d’establir un diàleg amb les altres cultures en peu d’igualtat.
No era una empresa fàcil.
No, no hi havia una tradició acadèmica forta respecte de la filologia clàssica. Més enllà de Joaquim Balcells, fundador de l’escola catalana de llatinística, no hi havia gent que pogués traduir el grec i el llatí amb l’exigència que es va imposar. D’aquí que entusiastes del projecte, com Nicolau d’Olwer, tinguessin dubtes de la seva viabilitat.
Una por compartida per Riba.
Però Estelrich i Cambó van tirar pel dret. Volien un projecte ambiciós, no una cosa a mitges. I la gent es va anar preparant a mesura que avançava el projecte, fins al punt que van crear una càtedra de grec que va suplir les mancances de la universitat.
La col·lecció va ser un èxit rotund des del primer moment.
Sí, en set anys havien editat 50 volums. A la darreria dels anys vint, els subscriptors vorejaven els tres mil, més els mil o dos mil que es venien de les llibreries. Són tiratges que avui una obra així no sol tenir.
A l’inici del franquisme, van ser els únics que van poder traduir al català llengües estrangeres
Per què creus que de seguida va tenir tants adeptes?
Hi havia el factor de la novetat però també el poder simbòlic que comentava abans i, sobretot, la consciència política: comprant la Bernat Metge, el lector tenia la impressió d’estar enfrontant-se a la dictadura de Primo de Rivera. Crec que es volia construir amb la cultura allò que la política estava destruint.
Al llibre expliques que els intel·lectuals castellans van quedar astorats en veure l’abast de la col·lecció.
Això va ser arran d’una exposició sobre llibres publicats en català organitzada per Joan Estelrich i Ernesto Giménez Caballero i que va causar admiració. Cambó va fomentar un acostament intel·lectual que fos propici per engegar les reformes que ell volia fer. Volia crear una Espanya descentralitzada però les eleccions del 1931 el van deixar fora del poder.
La col·lecció només es va aturar durant la guerra. Com t’has sentit narrant les posicions que van adoptar els teus protagonistes?
He intentat explicar els dilemes que van tenir tots tres i perquè cadascú va triar el bàndol que va triar: Cambó i Estelrich, el franquista, i Carles Riba, el de la República. És complex, fins i tot en el cas de Riba va ser difícil. Diria que va optar pel bàndol republicà perquè creia que era l’únic lloc des d’on podia defensar la democràcia, però va patir molt amb els assassinats de coneguts seus.
Si Cambó seria Pèricles, qui podria ser Carles Riba?
Ulisses, que marxa de casa, s’exilia, però aconsegueix tornar i vincular-se de nou amb la terra.
Què va passar amb els volums durant la guerra?
Riba va negociar amb la Generalitat la seva expropiació per salvar-los i treure’ls de l’edifici de la via Laietana, ocupat per la FAI, i dur-los a un pis del carrer Pi i Margall. Cambó no n’era partidari perquè si guanyava Franco, la col·lecció seria vista com un projecte vinculat a l’enemic, a la Generalitat republicana.
La bona relació d’Estelrich amb el règim ho va evitar. Quin clàssic seria ell?
Narcís, enamorat de la seva pròpia imatge pública. També tenia l’empenta d’Hèrcules per tirar endavant els projectes. Cal posar en valor el fet que, a l’inici del franquisme, aconseguís editar volums tot i estar prohibides les traduccions de llengües estrangeres al català. Va enganyar el censor. Li va dir que era una col·lecció “pendiente de finalizar” i que no podien deixar-la a mitges.
És evident que la Bernat Metge és un reflex de la història del país.
Del tot. El periple de la Bernat Metge ve a ser un resum de les misèries i grandeses del nostre país. Durant el franquisme es veu com es destrueix del tot el sistema editorial i com ells treballen al mig del desert, fent llibres que no existeixen per la premsa, que els és completament hostil. Però se’n surten, sempre ens en sortim.
El llibre
Els fundadors, Raül Garrigasait (Ara Llibres, 2020)
Aquest article es va publicar en el número 215 del Sàpiens (febrer 2020)