Borbons, 300 anys de corrupció

Lluís XIV, el Rei Sol, ho tenia molt clar: "L’État c’est moi". Probablement és la definició més clara del que era l’Antic Règim; és a dir, una total confusió entre els àmbits públic i privat. I en aquesta fastuosa cort de Versalles, símbol d’aquesta ideologia, va criar-se el seu nét, Felip V, el primer Borbó que va ocupar el tron d’Espanya.

Els ideòlegs de la Il·lustració van ser els primers a posar sobre la taula la necessitat de separar els poders i de crear uns estats moderns. La primera reacció monàrquica davant d’aquesta idea va ser fer veure que es preocupaven pel poble però sense demanar-li l’opinió: vet aquí el despotisme il·lustrat. Tot seguit, les monarquies que no van ser enderrocades van haver de capitular i transformar-se en monarquies constitucionals. Amb una excepció: l’Espanya borbònica, que va resistir totes les revolucions liberals del segle XIX i fins les dictadures del segle XX, per arribar als nostres dies amb la vella mescla d’afers públics i privats gairebé intacta, gràcies a la benedicció i els interessos d’una cohort de terratinents i industrials i a la protecció de l’Exèrcit. Els escàndols que encara avui, en ple segle XXI, esquitxen el rei emèrit Joan Carles I demostren que allò de deixar-ho tot “atado y bien atado” ve de lluny.

Entre l’avarícia i el despotisme

Dins la lògica absolutista, doncs, que Felip V decidís treure profit econòmic dels acords de pau signats durant la guerra de Successió entraria en la normalitat del moment. És prou sabut que una de les clàusules del tractat d’Utrecht tenia a veure amb l’asiento de negros: el monopoli del tràfic d’esclaus africans. Una de les primeres mesures de Felip al tron hispànic, l’any 1701, va ser atorgar el negoci a la Compagnie de Guineé, de capital francès... i de la qual el seu avi (Lluís XIV) i ell mateix posseïen el 25% cadascú. Quan els britànics, que van entrar a la guerra per aconseguir un tall del negoci amb Amèrica, van exigir el mateix tracte, Felip V ho va tenir fàcil: el 25% del seu avi passaria a mans de la reina Anna d’Anglaterra.

La racionalitat administrativa i l’impuls a un cert liberalisme econòmic van marcar els regnats dels dos fills de Felip V: Ferran VI i Carles III. Això no va impedir que Bàrbara de Bragança, esposa de Ferran VI, es guanyés una gran impopularitat quan, en quedar vídua, es va convertir en un personatge àvid de riqueses, que va acumular més de 10 milions de rals. En morir-se i fer-se públic el testament va causar un escàndol, fins i tot en aquells temps, ja que posava en evidència que la reina s’havia fet seu part del tresor de la Corona i l’havia usat com a patrimoni particular.

Amb tot, els qui van dur al límit la confusió entre el que era públic i el que pertanyia a la família reial van ser Carles IV i Ferran VII, tot i que ja sabien que l’abús del poder i les noves idees constitucionalistes els podien fer perdre el tron... i el cap. Així i tot, quan Napoleó va envair la Península i va reunir-los tots dos a Baiona per pactar l’abdicació i el traspàs de la corona al seun germà Josep Bonaparte, l’un i l’altre -per separat- van acceptar bescanviar el país com si fos casa seva.

Lluny de l’abdicació forçada amb què la historiografia ha presentat sempre aquest capítol, ocorregut el 5 de maig del 1808, el cert és que Carles IV va vendre Espanya a canvi de rebre una pensió de 7 milions i mig de francs anuals i la possibilitat d’instal·lar-se en un palau francès. Així, va passar un temps a Compiègne i un altre a Niça, però com que Napoleó no va complir mai del tot la seva paraula, el rei destronat va demanar-li de marxar a Roma i es va instal·lar al Palau Borghese.

El retorn d'‘el Deseado'

Ferran VII, per la seva banda, es va instal·lar al castell de Valençay, amb la mateixa pensió francesa. Va ser allí que, el 1814, va pactar amb un Napoleó derrotat que el reconegués com a rei, per tornar als seus dominis com el Deseado. Però el primer que va fer el rei en tornar a casa va ser abolir la recentment aprovada Constitució de Cadis i reinstaurar l’absolutisme. I en un decret signat el 22 de maig del 1814 va aconseguir, molt hàbilment, privatitzar tot el patrimoni reial i fer-lo seu. Això incloïa des de la col·lecció pictòrica acumulada pels seus predecessors (amb la qual va crear el Museo del Prado, el 1819), fins a palaus en diverses ciutats espanyoles i senyorius reials des de temps medievals.

Vet aquí la disfuncionalitat de l’Estat espanyol probablement fins avui en dia. El cop d’estat amb què Ferran VII va desautoritzar l’Assemblea Constituent instaurada a Cadis entre el 1810 i el 1814 és un cas gairebé únic a Europa, que li va permetre unir els seus interessos polítics i econòmics a l’aristocràcia terratinent que reclamava el retorn dels vells paradigmes. Mentrestant, l’escassa burgesia industrial va quedar desplaçada del poder, a diferència del que passava als estats europeus.

Així, dels tres cicles revolucionaris de la primera meitat del segle XIX, a Espanya només va tenir incidència el del 1820, que va donar pas al Trienni Liberal, l’últim intent per restaurar la Constitució de Cadis i sotmetre el rei a la sobirania nacional. El cicle del 1830 que a França, Bèlgica i Prússia va dur la burgesia al poder va agafar el regne espanyol pendent de la successió de Ferran VII, que no tenia fills mascles. I la primera guerra Carlina amb què es va resoldre el tema va deixar el poder en mans de la quarta esposa del rei: Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies.

Tan bon punt va convertir-se en reina regent, Maria Cristina no només va disposar dels 27 milions de rals que li corresponien en l’herència, sinó que es va convertir en l’administradora dels 56 milions que pertocaven a cadascuna de les dues filles del monarca. D’on sortia tal fortuna? És un misteri en què molts historiadors encara no es posen d’acord, si bé sembla clar que la privatització del patrimoni hi va tenir a veure, així com els diners que Napoleó va pagar-li mentre era a l’exili.

Set-cents estoigs de joies buits

Sigui com sigui, el que aviat es coneixerà com el bolsillo secreto no va parar de créixer, en mans de la reina vídua i, sobretot, del seu nou marit, Agustín Fernando Muñoz, un antic guàrdia de corps i autèntic as dels negocis, amb qui es va casar quatre mesos després de la mort de Ferran VII i amb qui va tenir set fills més.

D’entrada, i, mentre la guerra estava en dansa, van dedicar-se a vendre’s joies de la Corona. Segons l’intendent de Patrimoni Martín de los Heros, l’any 1840, en revisar estances i magatzems del palau reial, va trobar més de 700 estoigs buits i es va adonar que faltaven un seguit de mobles renaixentistes de l’època dels Àustria. La seva sospita era que s’havien subhastat a Londres i a París, que és on va exiliar-se la parella reial quan, acabada la guerra, el vencedor, el general Espartero, va exigir-li que li lliurés la regència.

Isabel II i la ‘camarilla de Palacio'

De totes maneres, els anys d’or de la corrupció cristina van començar després del pronunciamiento del 1843, que Maria Cristina va finançar, i que acabaria desembocant en la Dècada Moderada. El cop d’estat va declarar Isabel II major d’edat (amb 13 anys) i va permetre el retorn de la mare i el padrastre, que aviat van fer bon ús de la informació privilegiada que els arribava per participar en tota mena de negocis usant els fons del bolsillo secreto.

Al seu voltant, es va crear l’anomenada camarillade Palacio, formada per banquers com José de Salamanca (que dóna nom a un popular barri madrileny) o polítics com el set vegades president del govern Ramon M. Narváez. En definitiva, homes poderosos que decidien obres públiques de tota mena, des de la reforma del port de València a la canalització de l’Ebre.

Muñoz i Maria Cristina no deixaven passar cap oportunitat per invertir-hi i treure’n guanys, especialment quan van començar a dissenyar-se les línies de ferrocarril que havien de travessar la Península, que van causar una febre inversora mai vista abans. A la Borsa de Madrid, creada feia ben poc, el 1831, tothom amb una mica de capital va llançar-se a comprar títols d’empreses de nova creació que tenien (o deien tenir) la concessió per construir tal tram del camí ferroviari o tal altre. La mare i el padrastre de la reina, amb informació privilegiada sobre els moviments del parquet madrileny, van participar en diverses d’aquestes empreses, que els permetien guanyar milers de rals diaris. Per la capital corria la brama que “no había proyecto industrial en el que la reina madre no tuviera intereses”.

De fet, amb el capital acumulat, el tàndem Muñoz-Borbó va poder agenciar-se el monopoli de la sal i, enmig d’una espiral desenfrenada, ampliar horitzons: d’una banda, van finançar la desestabilització de certs governs llatinoamericans, amb l’objectiu de crear un Regne Unit de l’Equador, el Perú i Bolívia al capdamunt del qual pretenien coronar Agustín Muñoz Borbón, el seu fill gran; de l’altra, van entrar en el negoci de compravenda d’esclaus, prohibit des del 1815, però que aprofitava que la tinença encara era legal.

Mentrestant, Europa havia viscut una nova onada revolucionària que havia suposat l’aparició de la classe treballadora com a força política, la proclamació del sufragi universal i un aixecament liberal contra els últims imperis. Espanya, però, immersa en la segona guerra Carlina, els pocs intents de revolta va aturar-los Narváez suprimint les Corts. Així, els avenços democràtics no només no van arribar, sinó que van seguir consolidant una estructura economicopolítica en què la vella aristocràcia terratinent, la nova classe financera i industrial i la monarquia com a mascaró de proa s’enriquien a cor què vols i espoliaven els recursos del país, a banda de tallar de socarrel tota possibilitat de regeneració política.

Una de les particularitats de la història d’Espanya, justament, és que les revolucions liberals van encapçalar-les sempre militars com Leopoldo O’Donnell, el 1854, o com Joan Prim i Francisco Serrano, el 1868. La primera va dur Maria Cristina a l’exili, però no va fer canviar el rumb polític d’Isabel II, que va seguir participant en els negocis endegats per la seva mare. I com que la bombolla ferroviària no donava més de si -perquè les inversions eren exagerades, però el nivell de desenvolupament de l’economia espanyola era insuficient i, per tant, no hi havia ni mercaderies per transportar, ni gaires passatgers que poguessin comprar el bitllet- va esclatar el 1866 i va provocar la primera gran crisi financera de l’Estat espanyol contemporani. Va ser una de les causes que van dur a la Revolució Gloriosa que, per primer cop, va posar en el punt de mira la família reial, com expressava el general Prim en el seu famós crit: “¡Los Borbones jamás, jamás, jamás!”.

Però l’intent d’instaurar una nova casa reial, de tarannà liberal, no va reeixir i la Primera República va morir per la inoperància parlamentària fins a topar amb un sector de l’Exèrcit, que va imposar el retorn dels Borbó en la figura d’Alfons XII, el 29 de desembre del 1874.

El nou rei no va tardar a negociar l’assignació que pertocava a cada membre de la família. Deixant de banda el sarcasme que el sou reial s’anomenés llista civil, el cert és que el 14 de gener del 1875 Alfons ja s’havia assegurat rebre 7 milions de pessetes per a ell, 450.000 més per a la seva esposa i gairebé mig milió més en concepte de despeses. Alfons XII, però, no en va poder gaudir gaire perquè tot just va regnar deu anys, en els quals, això sí, va deixar establert el sistema de l’alternança de partits basat en el frau electoral sistemàtic. La consolidació de la monarquia exigia que al Govern només hi tinguessin accés els dos partits dinàstics: el Conservador d’Antonio Cánovas del Castillo i el Liberal de Mateo Práxedes Sagasta.

Alfons XIII S.A.

Quan l’any 1931, després de les eleccions municipals celebrades el 12 d’abril, Alfons XIII va decidir tocar el dos, no va oblidar en cap moment què era viure com un rei. Entre hotels de luxe, caceres en els millors vedats d’Europa, festes nocturnes a Canes i al casino de Deauville, més les bodes de tres dels seus fills, es calcula que es va gastar un milió i mig de pessetes anuals... durant deu anys. Un tren de vida al qual el seu cinquè fill no va voler renunciar. Es tracta de Joan, que es va convertir en l’hereu de la Corona a l’exili després que el seu germà gran cedís els drets per poder casar-se amb una dona no aristocràtica i un altre germà fos obligat a renunciar en quedar sord -els altres dos plançons eren dones i no comptaven en la línia successòria.

Ara bé, Joan de Borbó va vendre la imatge d’un pobre rei exiliat que vivia al límit de les seves possibilitats, de forma austera, que gairebé no arribava a fi de mes. I així va aconseguir que s’obrís una subscripció de 50.000 pessetes per cap entre els grans d’Espanya, i que diversos empresaris s’afanyessin a omplir-lo de regals, com ara el vaixell Giraldilla. Un iot que, el 1963, va decidir que no feia per a ell (era massa petit) i es va vendre per 2,7 milions de pessetes. Franco n’hi va regalar un de més gran: el Giralda. Així va descobrir una bona manera de tenir ingressos nets: vendre’s part del patrimoni que la família havia rebut de regal. La barreja entre el que era particular i el que pertanyia a la Corona i, per tant, a l’Estat, continuava no sent clara. Els palaus de Miramar i La Magdalena, que els ajuntaments de Sant Sebastià i Santander havien donat a Alfons XIII, van passar a mans privades; igual que el de l’illa de Cortegada, que en el seu moment havia estat expropiada als veïns d’O Carril (Pontevedra) per cedir-la als Borbó, el Govern de la República els l’havia confiscada i Franco va tornar-los-la... per permetre el negoci.

Estat dèbil, monarquia rica

En morir, Joan va deixar 728,75 milions de pessetes en dipòsits bancaris a Suïssa, que són l’origen de la fortuna heretada per Joan Carles I, que és a qui va correspondre la tasca d’organitzar de nou la casa reial. Franco l’havia convertit en successor, el seu pare va renunciar als drets sobre la Corona i així va passar de príncep a sobirà i va participar en primera línia de la Transició cap a la democràcia.

La debilitat intrínseca d’un estat com l’espanyol, que havia viscut de puntetes les revolucions liberals, i on el sistema electoral, fins ben entrat el segle XX, havia consistit en una alternança de partits decidida a partir de tupinades i caciquisme, va permetre a l’hereu restaurar la monarquia constitucional tal com havia estat tradició.

De fet, Joan Carles no se’n va amagar gaire, a l’hora de teixir les mateixes estructures econòmiques i d’influències d’abans de la República. Des del principi del regnat va saber envoltar-se d’empresaris com José María Ruiz-Mateos, Javier de la Rosa o Alberto Cortina, banquers com Lluís Valls-Taberner i Mario Conde, o l’omnipresent Manuel Prado y Colón de Carvajal, amic de joventut que es va convertir en la seva mà dreta (i en l’esquerra). Alguns d’ells, en perdre el favor reial, van declarar haver lliurat maletins farcits de bitllets a La Zarzuela, en concepte de comissions, és clar. En concret, va ser Ruiz-Mateos qui, l’any 1984, havent-se fugat a Londres després de l’expropiació de Rumasa, va explicar que havia transferit tres milions de dòlars des d’un banc suís a un de Nova York, en què implicava directament el rei, segons publicava el diari El País, que assegurava tenir una fotocòpia del rebut de transferència -en l’edició del dia 26 de gener d’aquell mateix any.

Vet aquí l’autèntica font d’ingressos que explica que la revista Forbes valorés el capital de Joan Carles I en 1.790 milions d’euros, el 2003, que havien ascendit a 2.300 milions l’any 2012, segons The New York Times. Protegit pels secrets d’estat i l’opacitat que sempre ha envoltat els comptes de la casa reial, començant pels regals que rep, dels quals no hi ha un inventari públic, l’actual rei emèrit ha fet de l’ajuda a empresaris i els favors a l’Estat una manera de viure i cobrar. Així, ja l’any 1974, quan Espanya anava curta de petroli a causa de la crisi de carburants de l’any anterior, va aconseguir del rei Fàisal d’Aràbia la promesa de subministrar-ne directament a la Península. El cronista reial Jaime Peñafiel ha explicat, en més d’una ocasió, que Franco va accedir que, a canvi de la gestió, el futur rei s’endugués un cèntim de dòlar per cada barril que entrés al país. Durant anys, la compravenda va ser de 100.000 barrils diaris i tant Adolfo Suárez com Felipe González van respectar el tracte, però José María Aznar va tallar l’aixeta, “ignoro el porqué” rebla Peñafiel.

Les relacions amb els països del Pròxim Orient han estat sempre suculentes: per posar en marxa la Transició, per exemple, va caldre buscar finançament per tot arreu i una de les portes on es va trucar va ser a la del xa de Pèrsia, Reza Pahlevi, a qui Joan Carles va demanar-li un favor molt concret: “Es imperativo que Adolfo Suárez reestructure y consolide la coalición política centrista, creando un partido político que sirva de soporte a la monarquía [...]. Para lograrlo, necesita más que nunca ayuda [...] Por esta razón, mi querido hermano, me tomo la libertad de pedir tu apoyo en nombre del partido de Suárez [y] me tomo la libertad, con todos mis respetos, de someter a tu generosa consideración la posibilidad de conceder 10 millones de dólares como tu contribución al fortalecimiento de la monarquía española”.

Familiars que fan de testaferros

I cada intervenció, evidentment, tenia un preu. Com en va tenir, el 2003, aconseguir que el banc britànic Barclays comprés el Banco Zaragozano dels “Albertos” Cortina i Alcocer. Segons va informar el diari britànic The Sunday Telegraph, per tal de convèncer els britànics que compressin les accions del banc espanyol, el cosí del rei, Àlvar d’Orleans-Borbó, va embutxacar-se 50 milions d’euros. Vet aquí una altra de les marques de la casa: actuar a través de testaferros i evitar una innecessària exposició pública. Un altre cas sonat va ser la compra de 84 caces F-18 que les Forces de l’Aire espanyoles van fer a la companyia McDonnell Douglas l’any 1982: que la gestió fos per cobrir una necessitat del Ministeri de Defensa i de l’Exèrcit de què ell és capità general no va ser un impediment per posar preu a la mediació.

Aquests són només alguns dels casos que, el març d'aquest 2020, Unidas Podemos -inicialment-, ERC, Bildu i el Grup Plural (format per JuntsxCat, Compromís, Más País i BNG) van demanar al Congrés que s’investiguin, tot i que no entra en afers personals com els pagaments amb què Joan Carles ha comprat el silenci de diverses amants o les despeses tèrboles relacionades amb partides de caça d’animals en perill d’extinció, sigui l’ós bru o l’elefant africà. De fet, cal no oblidar que la seva abdicació, el 19 de juny del 2014, està directament relacionada amb la descoberta d’una cacera a Botswana en plena crisi econòmica i amb la taxa d’atur pels núvols a l’Estat espanyol, així com amb els casos de corrupció que empastifaven la seva filla Cristina de Borbó i el seu gendre Iñaki Urdangarín.

El cas Nóos mereixeria un capítol a part. Comptat i debatut va ser una trama d’enriquiment i d’evasió fiscal que aprofitava la influència del gendre del rei per convèncer diverses administracions que li compressin els seus serveis d’assessorament en l’organització d’esdeveniments esportius. Les milionades que va cobrar al Govern Balear, la Generalitat Valenciana i la Comunitat de Madrid només s’expliquen perquè en la seva capacitat d’ensarronar els polítics hi barrejava sempre el suport de la casa reial, cosa que es feia explícita quan les reunions se celebraven al mateix Palau de la Zarzuela. En alguna ocasió, Urdangarín va deixar anar que no havia fet res més que el que havia vist fer al seu voltant.

Els equilibris de Felip VI

Així, el regnat de Felip VI es va iniciar d’una manera insòlita, doncs l’últim rei que va abandonar la pràctica monàrquica en actiu abans de Joan Carles va ser Amadeu de Savoia el 1873.

En plena pandèmia de la Covid-19, l’actual sobirà va fer públic que renunciava a l’herència del seu pare després que el diari The Telegraph publiqués que Felip VI era el suposat beneficiari d’una societat offshore amb seu a Panamà vinculada a una presumpta donació de 65 milions d’euros a l’Aràbia Saudita.

Segons ElDiario.es, Joan Carles I també tenia una fundació a les Bahames i es deixava assessorar per Arturo Fasana, un gestor expert en amagar diners de procedència dubtosa i actualment imputat en una causa secreta de la Fiscalia del cantó de Ginebra juntament amb Corinna Larsen i l’advocat Dante Canónica. El temps dirà si el gest de l’actual rei és suficient o si la bola de neu que va començar a rodolar a Botswana el 2014 i que es va fent cada vegada més gran passarà també per sobre seu.