L'Elisabet sentia el cor a la boca quan corria per aquells camins que portaven de Castellterçol a Sant Quirze Safaja. Se’ls sabia de memòria, però ara tenia el cap emboirat per la por i no sabia per on tirar, les faldilles l’apretaven, les pedres se li clavaven als peus, tan poc protegits per les espardenyes velles, i els cabells se li escapaven del mocador. On podia amagar-se, on, on?
Ja tenia cinquanta anys i no era àgil com quan recorria els voltants del poble amb les altres nene