Hollywood ja irritava els sectors benpensants de la societat nord-americana fa un segle, quan el cinema era un art jove que duia a les pantalles arguments i actituds incòmodes per a la moral de l’època. No l’afavoria que la premsa sensacionalista el retratés com un lloc depravat on s’apilaven casos criminals, d’adulteri o de tràfic de drogues.
En témer la intervenció governamental o el boicot de lobbies conservadors, amenaces capaces d’arruïnar-los, els amos de la indústria cinematogràfica van optar per l’autocensura i es van encomanar a un membre del Partit Republicà, William Harrison Hays, perquè elaborés un reglament que, regulant els continguts dels films, rentés la cara de Hollywood. D’aquell rampell reaccionari va sorgir el Codi Hays, vigent entre el 1934 i el 1968, que va dictar què es podia veure als cinemes i què no. No s’autoritzaria cap film susceptible de rebaixar la rectitud dels espectadors o de predisposar-los a favor de malfactors o d’estils de vida que no fossin correctes.
De la censura a l’autocensura
Sota aquest principi, les tisores van ser imparables. Abraçades i petons, d’una durada de pocs segons, no havien de transmetre lascívia; el matrimoni, sagrat, sí, però millor que la parella dormís en llits separats; les tècniques per cometre delictes no s’havien d’ensenyar per no induir a la imitació; res de blasfèmies ni de mostrar capellans còmics o malvats; quedaven proscrits el nu integral, el melic, el pèl del pit, les danses suggeridores i l’esment i l’exhibició de perversions sexuals; la presència de l’alcohol s’havia de minimitzar, els amors impurs no havien de resultar atractius, i temes com la prostitució i les operacions quirúrgiques calia tractar-los amb precaució... Curiosament, s’ha d’agrair a aquest purità (i avui risible) catàleg de restriccions el fet que directors disposats a explicar, malgrat tot, les històries que els interessaven esmolessin l’enginy i exposessin com eludir els censors amb l’ús de recursos com ara dobles sentits i referències velades.
L’evolució de la societat dels Estats Units i la reclamació de trames més realistes per part del públic van liquidar el Codi Hays, substituït pel sistema de classificació de pel·lícules segons l’edat dels espectadors, que ja s’aplicava en altres països i que encara es fa servir. Tanmateix, l’empremta de l’obra de Mr. Hays i els seus acòlits persisteix en forma de temptació: la de l’autocensura.
Aquest article es va publicar en el número 234 del Sàpiens (setembre 2021)
