Barcelona, un diumenge qualsevol del 1956. L’historiador i crític d’art Daniel Giralt-Miracle es prepara per anar a casa del seu cosí Abel, situada en un segon pis del carrer de la Providència, com cada setmana des de fa uns anys. “Era molt emocionant. Havíem d’entrar discretament, separats; durant les trobades no cantàvem. Hi havia un esperit de cèl·lula clandestina, com si estiguéssim a la resistència”, relata. Què s’hi fa, allà, que mereixi tantes precaucions?