L'ona expansiva

Aquesta història té molts principis possibles i uns quants finals de mal acabar.

Un és quan et mires fixament el lleixiu que has abocat a la galleda. Ja fa anys que t’has imposat la rutina de neteja com una via de supervivència. Podries agafar l’ampolla d’una revolada i acabar-ho tot. Però seria massa fàcil i no has perdonat encara aquell gest que ara no tindria sentit imitar. I tens la mare en cadira de rodes, que depèn de ningú més que de tu. Ella els ha sobreviscut a tots, com una roca prehistòrica.

Comences a fregar el menjador amb la ràbia de qui es venta una bonior de vespes que no paren d’emprenyar. Sempre venen a la mateixa hora. El record et volta com un llop. Quan el pal de fregar topa amb el sòcol de darrere de la tele —sempre fa de mal netejar, aquesta raconada—, la mirada se t’atura en el retrat del fill. Com una moixaina que li fessis amb les parpelles, li ressegueixes les galtes plenes, els ulls vius, el somriure franc. Se t’assemblava.

Un altre principi, o potser ja es podria transfigurar en final, és el dia que et venen a veure els companys de mili del teu fill. 1977. Tenerife. Ells han estat els supervivents i no saben fins quan ho seran. Comencen a recordar com van saber dels símptomes dels altres, a molts el fetge els va fallar, però també podia ser algun altre òrgan que els fes figa. Tot aquell temps a l’illa els havien dit que no patissin, que la fumera i l’impacte eren normals i ja passarien.

—Mare, per anys que passin no oblidaré mai tot el que vaig veure.

Supervivents i familiars s’han unit per mirar de presentar una denúncia conjunta. Com a mínim, que rebin una indemnització pel mal que han patit, pensen. Ningú no els ha escoltat, ningú ha recollit les seves queixes i temors. Ningú no obre boca sobre l’urani empobrit que diuen que es va escampar ni la falta de mitjans amb què tota aquella colla de joves que feia la mili va acudir al rescat.

Et demanen la signatura per sumar-te a la denúncia. Te’ls mires amb aquells ulls envidriats de perforar a qui et mira i alhora de perforar el teu record. Una barrina que travessa anys amb una força salvatge. Les tones de records que venen de l’illa de Tenerife et fan negar amb el cap. El mous melosament perquè, no saps com, has defensat amb dents i ungles l’últim dipòsit de tarannà melós que et quedava, has mirat de no baratar-lo. Ja que l’ona expansiva de Tenerife et va deixar amb la pell i l’os, aquell últim dipòsit no el volies abandonar. És el que t’ha unit sempre amb el teu fill.

—Mireu, el meu fill fa anys que és mort i ben mort, i tot això no servirà per tornar-me’l. M’ho haureu de respectar. Espero que tingueu sort.

Quan s’acaba un accident? Los Rodeos. 27 de març del 1977. A les cinc i sis minuts de la tarda, hi té lloc el pitjor accident aeri de la història. Moltes coses canviaran després d’aquest accident. Les oficials —protocols d’aviació i etcètera— i les no oficials, les que masteguen sorra i silenci, com un desert que no s’acaba mai. Xoquen dos avions Boeing 747, un d’una companyia holandesa, l’altre, nord-americana, enmig d’una boira espessa, després d’haver estat desviats per un avís de bomba a l’aeroport de Gran Canaria, que és més gran. Sembla que va ser un error humà. Hi van morir 583 persones i en van sobreviure 61.

A tocar de l’aeroport hi ha la base militar on el teu fill feia la mili. Una mili a Tenerife, si encara serà divertit i tot, havia dit, quan va saber que l’hi enviaven, un cop s’havia tret les carreres de Magisteri i de Medicina. Ells van ser els primers a acudir i socórrer aquella visió dantesca dels dos avions com dinosaures en flames. I ninots calcinats.

Fins on devia arribar l’ona expansiva del xoc i la detonació? Quantes més coses va fer esclatar aquell accident? Se sabran mai? Se sabran totes? Uns primers rumors diuen que els avions portaven urani empobrit. A l’època tots en duien. 310 quilos, un avió; 325, l’altre. Cremant a tot drap per la col·lisió. Però les notes a la premsa que surten els mesos següents tan sols apunten que “els riscos radiològics són menyspreables”.

A mesura que han anat passant aniversaris de l’accident, s’obre l’interrogant tímid de si allò va tenir efectes sobre la salut dels que hi van estar exposats. Però és un interrogant molt tímid, que acaba per deixar poc rastre. A Facebook trobo un grup de Yo hice la mili en Los Rodeos farcit d’aquelles fotos sèpia dels setantes i vuitantes, com mal conservades, de nanos posant a càmera amb alegria gamberra. M’hi entretinc per si hi trobo un noi galtaplè. Ni rastre de l’accident. Cap petita petjada en forma de comentari passavolant o anecdòtic, com si una criatura s’esforcés a dissimular una barrabassada malèfica. Potser ningú dissimula i tot és un agafar-se a la necessitat d’oblidar. A la necessitat d’una altra cosa millor.

L’aeroport va canviar de nom després de l’accident. Tu també ho hauries fet si haguessis pogut, si en lloc de companys del teu fill t’hagués vingut a casa una comissió de guixat i rentat d’històries. On s’ha de signar perquè l’esborrin? A pagès havies sentit explicar rondalles de gats que es colaven per les cases fins a deixar-hi el mal fat. I el mal fat no marxava fins que una bruixa sàvia els deia que tanquessin el gat en un quarto i l’estovessin. Aleshores, l’endemà apareixia un veí tolit que passava avergonyit per davant de la casa. Però tu no vas tenir a qui estovar.

Et mires el lleixiu i una altra vegada la foto del teu fill. I l’altra no te la mires. L’altra foto estarà guardada durant anys en un calaix.

El teu fill mor la tardor del 1979. El teu marit, quinze dies abans. S’ha tirat al tren en saber que el vostre fill està condemnat a mort. El fill va a l’enterrament del pare molt afeblit, sabent que se’n va. La meva mare no hi podrà venir perquè està embarassada de mi. Li han recomanat repòs.

—No es mereixia una injustícia tan grossa... —li he sentit dir sempre, a la mare.

El 2018, els diaris porten que una peça metàl·lica de l’avió ha aparegut en una finca a quatre quilòmetres de l’aeroport, quan algú desbrossava el terreny. S’hi aprecia una inscripció, a la foto que en reprodueixen: “unauthorized alterations”. Hi han enviat els TEDAX i han conclòs que té “una baixa taxa de radioactivitat”. Ara hauria d’aparèixer un monstre o un cor de veus que canta tot el dolor pels que no hi són, que turmenta els qui han mirat a una altra banda, i es posaria a l’orella dels TEDAX com la barrina que a tu t’ha perforat el record durant anys. Aquest podria ser un altre final de la història, que esquivés la tendència a segellar aviat les tragèdies amb formigó com si així s’enterrés el mal fat. Però sempre hi ha alguna fuita inexplicable o inexplicada.

Fos l’urani empobrit, fos el xoc per la barbaritat que havien hagut de veure els ulls del teu fill, va morir dos anys després de l’accident d’una malaltia hepàtica.

Potser hauria de buscar una sortida amable al conte, una escletxa de llum que fes digerible el dubte irresolt, el drama. Una mena d’absolució. Però a vegades no n’hi ha. I la veritat t’esguerra la sinuositat narrativa. I només se m’acut de pensar en aquell posat melós que sí que et vaig conèixer.