'La casa eterna', un assaig històric dels anys vint a Rússia

No és Guerra i Pau,de Lev Tolstoi, ni Vida i destí, de Vassili Grossman. Ni de lluny. Sobretot perquè no és literatura, sinó un assaig històric que es pot llegir, això sí, com una novel·la coral, per la infinitat de protagonistes. En tot cas, La casa eterna, de l’historiador nord-americà d’origen rus Yuri Slezkine (1956), s’insereix clarament en aquesta gran tradició russa d’obres-riu que també integren títols com Doctor Jivago, de Borís Pasternak, o Arxipèlag Gulag, d’Aleksandr Soljenitsin. De fet, per intenció filosòfica i aproximació documental, La casa eterna caldria comparar-la més aviat amb aquest darrer títol o bé saber trobar-li similituds i diferències de perspectiva amb Gulag, de la historiadora nord-americana Anne Applebaum, i Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista nord-americà John Reed. Però, si aquella prioritza l’ofici d’historiadora sobre la ideologia i aquest darrer va tenir l’honor revolucionari de ser enterrat al Kremlin, a Slezkine el pot l’anticomunisme i més aviat desenterra alguns fantasmes contrarevolucionaris.

Dins la Casa del Govern bolxevic

Traduït per Miguel Temprano, el que es presenta amb el subtítol de Saga de la Revolución Rusa és una obra profusament treballada (més de 1.600 pàgines en donen fe) que retrata l’ascens i l’ocàs, amb delacions i purgues incloses, del comandament revolucionari soviètic a partir d’infinitat de testimonis, cartes, diaris i documentació de tota mena. El llibre pivota, simbòlicament i de facto, sobre la megalòmana Casa del Govern construïda a finals dels anys vint a Moscou, davant del Kremlin, per allotjar tots els alts càrrecs bolxevics i les seves famílies (excepte Stalin) en una mena de comuna monumental aixecada sobre una antiga zona pantanosa. Si Slezkine —que abusa de les comparacions religioses per subratllar el sectarisme bolxevic— mostra de manera descarnada com els fonaments del comunisme van soscavar des del primer moment un sistema aparentment ideal i sòlid, el deix de l’autor, sense desmerèixer l’obra, evidencia que hi ha moltes maneres de construir amb els peus de fang.