Desxifrant els ibers

Que consti que m’he ornamentat per a l’ocasió— comenta Aymerich quan ens trobem al vestíbul i ens mostra l’anell que duu. És un tetradracma (antiga moneda grega que també feien servir els ibers) on es pot veure el perfil d’Atenea amb el casc a l’anvers i un mussol al revers.

I la polsera?— pregunto, fixantme en un braçalet singular que duu.

La polsera és de Síria. Em recorda els viatges que vaig fer com a fotoperiodista a Alep, Damasc... Quan poses l’ull en una càmera, tot allò que retrates ja no ho oblides mai més. Aquelles ciutats que eren tan dinàmiques, tan inquietes, amb carrerons màgics i petites cafeteries... ara són ciutats mortes. Només hi ha runes. I gent vivint enmig de les runes.

També els museus són el testimoni de la desaparició d’un món. Recullen les restes d’un naufragi— comenta Boya tan bon punt entrem a l’exposició i ens plantem al davant d’una rèplica de la Dama d’Elx, que ens mira amb les faccions perfectes i les ínfules al costat del rostre.

Des que es va descobrir, a finals del segle XIX, al jaciment d’Alcúdia, i el va comprar l’hispanista Pierre Paris, el bust va exhibir-se al museu del Louvre, fins que Franco va endegar una operació d’Estat perquè l’escultura anés a parar a Madrid. No volia desaprofitar l’aura simbòlica de la peça per enaltir la mística de la unitat immemorial d’Espanya.

—En aquest sentit, el Caudillo va tenir un paper determinant en la redescoberta dels ibers —reconeix Boya—. Llàstima que l’Estat espanyol no permeti que les grans peces d’art ibèric surtin de les seves fronteres. Això en dificulta enormement la divulgació.

—A més de Franco, també hi va haver catalans que van ser clau en aquesta redescoberta— apunto.

—I tant! Bosch i Gimpera volia fer un museu català, però també iberista. Es va obsessionar a buscar aquesta civilització allà on fos i a no quedar-se tancat en el reducte de la Catalunya administrativa. Va comprar col·leccions a les illes Balears, va enviar arqueòlegs a excavar al País Valencià... Gràcies a ell, la col·lecció de peces ibèriques del MAC és tan rica.

—Ara estava mirant el Cap Cánovas, i sabeu en què m’ha fet pensar? —ens interpel·la Aymerich—. En Picasso! I no només aquesta. Miro els ulls ametllats i les orelles asimètriques d’algunes figures ibèriques i després m’imagino Les dames d’Avinyó, i crec que hi ha una influència molt clara.

—Sí, sí, són Picasso cent per cent —sentencia el director—. I espera’t quan vegis les figuretes dels exvots!

Miro el Cap Cánovas —se l’anomena així perquè se suposa que un dels primers propietaris de la peça va ser el polític espanyol Cánovas del Castillo— i no em sembla descartable la teoria que el hieratisme, la rigidesa i l’esquematisme de l’art iber haguessin influït en el naixement del cubisme.

Tot i que m’he endarrerit uns metres, puc escoltar com Boya explica els avenços en la recerca dels darrers anys, sobretot en els estudis genòmics. Bosch i Gimpera creia que hi havia unes arrels africanes en la civilització ibèrica. Ara ja sabem que no. Que els ibers no venen d’enlloc. Són els que estaven aquí i van evolucionar en un procés de segles. Que no eren una civilització homogènia i que la idea de la diversitat era molt forta.

—Aquesta diversitat es pot veure en el mateix tractament decoratiu de la ceràmica. Hi veig estils molt diferents en les peces trobades a València o a l’Empordà— observa Aymerich.

—Efectivament. I no només en la ceràmica, especifica el director. També en els objectes que es posaven dins les tombes dels cabdills ibers, un cop cremats. Aquests objectes que s’han anat trobant tenen una procedència molt diversa, com aquesta cantimplora egípcia, que probablement van portar els fenicis.

—Va haver-hi contacte amb Centre-europa?, demana Aymerich.

—Segur que sí. En les tombes d’aquests cabdills també s’han trobat peces vingudes de Centreeuropa. Viatjaven les persones, els productes, les idees. Les grans vies de comunicació ja existien en temps dels ibers i la navegació a la Mediterrània és antiquíssima. Un exemple claríssim d’aquest contacte són els caps enclavats. Aquest ritual, que no trobem per sota del Llobregat, sí que és habitual a Occitània o al Baix Llenguadoc.

—El crani de Puig Castellar, de Santa Coloma de Gramenet —continua explicant Boya—, és el primer que es va descobrir. I avui sabem que corresponia a una dona. Sempre havíem pensat que aquesta violència només afectava als guerrers i ara sabem que no.

Mentre jo segueixo imaginant-me escenes gore de caps tallats, la Pilar mira fascinada la reconstrucció 3D que s’ha fet d’un d’aquests cranis ibers: el d’un jove d’uns divuit anys.

—Està molt bé, una reconstrucció com aquesta. Els museus solen ser molt asèptics i sovint tendim a oblidar-nos que rere d’aquelles restes òssies hi ha una persona que va viure, que va sentir, que va estimar... i que va tenir un final tràgic. A banda de científicament, també hi hauria d’haver un tractament ètic d’aquestes restes.

Penso en la història del negre de Banyoles i no puc estar-hi més d’acord. Tot i que cada vegada sabem més coses dels ibers, continuen havent-hi molts enigmes sense resposta. El més important, el de l’escriptura. Boya ens explica que tot i que se sap llegir —l’alfabet ibèric deriva del fenici i se sap què significaven els sons— no s’ha pogut interpretar. I fins que no es trobi l’equivalent a la pedra Roseta, difícilment s’aconseguirà.

Ens col·loquem sota una mena de campana per saber com sonava l’iber, dos mil anys enrere. A cada so que ens arriba, s’il·lumina una lletra d’una làpida funerària escrita en aquest idioma. La Pilar es fixa que l’escriptura dels ibers era molt artística. Jo comento que aquells sons, aspres i guturals, em recorden l’euskera. En Jusèp ens dona la raó a totes dues i afegeix, amb un somriure murri, que no podem saber si ens han dit guapos o cull d’olla.

Una de les peces estrella decl’exposició és l’escultura original d’un genet que travessa l’enemic amb una llança que es va trobar en una necròpolis de Jaén. Tot i que està parcialment destruïda, les parts que se’n conserven són suficients per fer-nos la idea de les grans dimensions del conjunt escultòric i per confirmar la importància del cavall en la civilització ibèrica.

—Us imagineu aquesta escultura en el seu conjunt? Amb els cabdills aristòcrates ibers s’estructura una societat gentilícia (grups units per llaços de sang) i guerrera. Una societat del conflicte. Tenim documentades destruccions que no tenen res a veure amb els romans, sinó amb problemes dinàstics entre ells. I el cavall té una gran importància. El trobem en les escultures, però també en les primeres monedes que es van encunyar a Empúries, en què el símbol és un cavall alat. Unes monedes que apareixen en la II Guerra Púnica per pagar als mercenaris.

—Una altra prova d’aquesta societat guerrera deuen ser les falcates (espases) que s’han trobat a les tombes dels cabdills —dedueixo, assenyalant una vitrina.

—Sens dubte —sosté Boya—. Amb les tombes sempre ens passa
el mateix. Només coneixem les dels rics. Dels que no eren de l’elit, no sabem què se’n feia... Bé, ara, en les excavacions que estem fent a Ullastret i a Olèrdola, estem trobant moltes restes de nadons enterrats dins les cases. Hi ha qui parla de sacrificis rituals. Jo sempre vull recordar que en el món rural català, els nens que mo-

rien abans de ser batejats —i no podien enterrar-se al cementiri— també eren soterrats als closos de les cases. Les restes d’aquests nadons ens estan donant molt de material genètic.

—El llop també era important en la civilització ibera? —pregunta Aymerich, fixant-se en una mena d’escultura mitològica de trets felins que ens mira amb cara de pocs amics.

—El llop, en el món dels ibers, té una importància simbòlica. És un missatger entre el món dels vius i dels morts... Heu de pensar que el panteó dels déus ibers és multicultural. A les tombes tant hem trobat escultures del déu (fenici) Bes, com el cap d’una medusa, de reminiscències gregues, o un esfinx egipci. Mira, Pilar, aquí, en aquesta vitrina, hi ha una gran quantitat d’exvots (ofrenes) que et recordaran Picasso!

A pocs metres dels exvots, trobem una de les altres peces icòniques de l’exposició, una rèplica de la Dama de Baza. Qui va impulsar les excavacions a la necròpolis granadina va ser el català Pere Duran Farell. “Amb la mala sort”, diu Boya, “que la dama es va trobar cinc metres més enllà del terreny que havia comprat. Per cinc metres, la dama no la vam poder tenir a Catalunya!”. En qualsevol cas, la reina simbolitza el paper rellevant que tenia la dona en la societat ibèrica.

—És una sort —apunta Aymerich— que el temps n’hagi netejat la policromia originària. Ara són molt més dignes que en els colors originaris. La Dama de Baza o la Dama d’Elx pintades serien molt més... El qualificatiu que tots tenim a la punta de la llengua és hortera, però davant d’una peça icònica de l’art ibèric ens resulta un sacrilegi pronunciar-lo.

—Estem intentant cuidar molt la perspectiva de gènere en les exposicions —continua Boya—. Per exemple, la figura que surt al cartell és la d’una dona ibèrica. No un home. Subtileses per anar modificant l’imaginari...

—Jo faig fotografia amb ulls de dona. Perquè he estat educada diferent, tinc una estructura mental diferent i m’ho miro des d’un altre punt de vista. La diferència estimula altres angles de visió i això enriqueix.

—Cert. I hem d’aprofitar el fet que els museus no som neutres, som instruments socials i polítics de primer ordre. Quan jo vaig arribar al MAC, encara hi havia un cert dol perquè
el conseller Mascarell havia decidit retornar l’Esculapi —durant molts anys, símbol d’aquesta casa— al seu lloc d’origen: a les ruïnes d’Empúries. I he començat a replantejar el discurs

del museu: hem passat de l’Esculapi a... l’Apol·lo. Quina és la particularitat d’aquesta peça? Doncs que fins fa poc es pensava que era una Afrodita i ara sabem que és un Apol·lo. El déu de
la bellesa, de l’amor. Em sembla una construcció de discurs més contemporani que no pas el de l’Esculapi fundacional. Els relats són importants i crec que hem explotat poc els ibers i els pobles d’abans de la romanització.

—Els anglesos sí que ha sabut estirar el filó del gènere druídic i celta, dic.

—Exacte. Mira, de petit llegia els còmics d’El Jabato i d’El Capitán Trueno. El Jabato era l’iber i el Capitán Trueno el medieval. Crec que si he acabat en un museu és per culpa del Jabato.

—Doncs jo, si em vaig fer fotògrafa, va ser per culpa del mussol. Quan era petita i venia gent a casa, el meu pare deia: “La nena no parla gaire, només mira. És com un mussol”. I, de joveneta, a Londres vaig decidir que em dedicaria a “fer de mussol”. Aquestes aus nocturnes que veuen en la foscor i perceben allò que els altres no són capaços de veure. D’aquí... l’anell!