'Francesca de Barcelona'

Prometo que amb aquest títol estava segur que el llibre aniria de Francesca Bonnemaison, però ens trobem en ple segle XIV. La mereixedora de l’últim Premi Nèstor Luján és una novel·la sobre una barcelonina que està decidida a fer-se metgessa i cirurgiana… en una època en que això, sense cursar els estudis oficials (és a dir, sent una dona), era una utopia quasi irrealitzable.

Una història basada en fets reals que demostra que també la repressió de l’època tenia excepcions (algunes dones sí que feien de metgesses, seguint privilegis reials) i que, en tot cas, hi havia maneres d’esquivar-la. Com que Francesca de Satorra sí que podia fer de llevadora, va ser l’escletxa que va fer servir per poder explorar en els terrenys vetats. Al call de la ciutat, és a dir, al barri jueu, va conèixer l’Àstruc i, a través d’ell, va poder intercanviar i desenvolupar coneixements prohibits. 

Amor, desobediència i determinació

Magníficament ambientada i documentada, la Barcelona de finals del segle XIV se’ns apareix descrita amb tot detall, així com també les relacions humanes (i amoroses) i unes normes que, malgrat l’astúcia de la Francesca, li acaben suposant multes i càstigs (i perdons reials). Una dona que va vèncer els obstacles fins al ple reconeixement de la seva tasca i el seu talent, malgrat haver infringit la llei. Un relat de desobediència i de determinació, d’una altra self-made woman, que en aquest cas aconsegueix canviar la norma general per reconèixer (i protegir) el seu cas concret. Una llevadora, al cap i a la fi, de si mateixa.