'Revolución. Indonesia y el nacimiento del mundo moderno'

Unes 17.000 illes de totes les mides i 255 milions d’habitants fan d’Indonèsia no només el quart país més poblat i dels més diversos i estratègics del planeta, sinó un dels protagonistes més importants i, alhora, més desconeguts de la història contemporània mundial. Per això és interessant la proposta que l’escriptor David van Reybrouk planteja amb Revolución. Indonesia y el nacimiento del mundo moderno: explicar com un gran reportatge la revolusió que va dur el país a la independència dels Països Baixos, el 1949, i a esdevenir referent de l’anticolonialisme i del Tercer Món no alineat a partir de la Conferència de Bandung (1955).

Un passat desconegut

Van Reybrouk, que va fer mesos d’immersió amb lectures, viatges i entrevistes que va deixant caure enmig del relat, no s’oblida dels múltiples factors que des del segle XVI conflueixen en la història d’Indonèsia. I no són pocs ni simples: l’impacte del capitalisme comercial de les espècies iniciat per Portugal, el peculiar colonialisme holandès (1600-1942), l’ocupació japonesa (1942- 1945) i el moviment d’independència liderat pel nacionalista Sukarno al país amb més musulmans del món i, alhora, amb més comunistes, després de l’URSS i la Xina. Almenys fins que, a partir del 1965, manu militari i amb permís dels Estats Units, el general Suharto, que succeiria Sukarno, va proscriure el Partit Comunista i va propiciar el genocidi d’un milió dels seus militants.

Tot plegat són ingredients suficients per a un relat monumental, sense el qual no es pot entendre el món actual, cada cop més escorat en el seu centre de gravetat cap als mars orientals. Ara bé, no sempre el periodisme que vol ser literatura de no-ficció conviu bé amb la divulgació històrica, sobretot quan el jo tan ben analitzat per Enzo Traverso entorpeix un passat tan vast, desconegut i singular com l’indonesi. Van Reybrouck ho intenta, però, volent abastar dècades i segles d’història sense ser historiador, no aconsegueix tampoc ser el periodista que voldria: una mescla del John Reed dels Deu dies que trasbalsaren el món i del Mel Gibson de L’any que vam viure perillosament.