Robar per la ciència

Els cadàvers són necessaris. Si més no, per al coneixement de l’anatomia i perquè els estudiants de cirurgia practiquin la dissecció en un mort... abans de fer-ho en un viu. Ara hi ha qui dona el cos a la ciència, però abans tothom volia estar enterrat i ben enterrat. El cristianisme deixava clar que la tomba era el punt d’unió entre el cel i la terra, i ningú se la volia jugar. Per això, els protagonistes immòbils de les classes d’anatomia acostumaven a ser excomunicats, delinqüents executats a la plaça o pobres que morien sols a l’hospital. Però les universitats cada cop tenien més alumnes i, és clar, calien més cossos. I en diversos punts del món en van començar a robar.

A Barcelona, no hi ha constància que existís un problema de robatori de cossos. El 1761, el Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona va projectar un amfiteatre anatòmic, a tocar de l’Hospital de la Santa Creu, que li havia de proporcionar cadàvers. En cert moment, hi va haver queixes per les dues bandes: uns deien que amb dos cadàvers a la setmana no en tenien ni per començar, i els altres replicaven que la gent entrava amb por a l’hospital perquè sabien com de trinxats podien acabar.

Un ofici a l'alça

Si volem marro del de veritat, ens hem de fixar en Escòcia. A inicis del segle XIX, Edimburg era un centre reconegut per la qualitat dels estudis d’anatomia. Calien molts cadàvers frescos per formar els futurs cirurgians! Però, aquells anys, patien una gran crisi de material: a la impossibilitat de refrigerar cadàvers s’hi sumava el gran descens de les execucions públiques. I, aleshores, va aparèixer l’ofici de lladre de cadàvers.

Armats amb pics i pales, els coneguts com a resurrectors es colaven de nit als cementiris i profanaven tombes. Aquella pràctica es va estendre de tal manera que, moltes vegades, els familiars d’una persona acabada d’enterrar vigilaven la tomba durant dies, fins que la putrefacció del cos el fes inviable per a disseccions. I qui s’ho podia permetre enterrava els morts en taüts de ferro o protegia les tombes amb reixes infranquejables. Hi va haver una època en la qual no es podia descansar ni mort!