Migranya, hipertensió, refredats, cops, terribles ferides als peus... Aquests són alguns dels mals que antigament s’intentaven pal·liar aplicant-hi sangoneres. Al volum Costums i creences del Folklore de Catalunya, Joan Amades recull la figura dels sagnadors, els encarregats d’aplicar les sangoneres als malalts: “L’aplicació d’aquests petits animalons xucladors de sang vol un cert enginy que no és comú a tothom; hi ha, per aquesta causa, persones especialitzades [com] alguns herbolaris, que són els qui venen les sangoneres”. Malauradament, no parla dels recol·lectors de sangoneres, un ofici que, definitivament, no devia ser per a tothom.
Les eines bàsiques del recol·lector de sangoneres són (en algunes zones del món encara hi ha qui s’hi dedica) les seves cames... i tenir localitzada una zona d’aigua estancada (pantans, llacs, pous, fangars...) amb els animalons indicats. I és que no totes les sangoneres són hematòfagues, s’alimenten de sang. I, és clar, les que no ho són no serveixen per a l’art de xuclar els mals humors.
El secret: mantenir-les vives
Als arrossars del delta de l’Ebre n’hi havia a cabassos, i per això qui només estava interessat en l’arròs ja es podia cobrir bé les cames si no volia sortir de l’aigua amb tot de companyia. Els recol·lectors acostumaven a desar les sangoneres en bosses de tela blanca i després les carregaven en cistells de vímet o capses de fusta. I les anaven humitejant perquè es mantinguessin ben fresques... i vives!
Si s’havien de tenir a casa uns dies, es traslladaven a pots plens d’argila, on una sangonera pot arribar a sobreviure tranquil·lament algun any. I d’aquí, cap a l’herbolari o el barber i... directe a la pell! La febre per les sangoneres va arribar a tal punt que aquestes petites xucladores quasi desapareixen del seu hàbitat natural. Al final, però, van ser els avenços en Medicina el que els va eliminar tant de cases com consultes.
Aquest article es va publicar en el número 258 del Sàpiens (setembre 2023)
