La Raquel el va mirar preocupada. El Noam continuava servint cafès vestit amb el petit barret gris d’ala curta, però ara el lluïa uns graus més inclinat de l’habitual i la mirada rere les ulleres de pasta negra omplia d’ombra la barra del bar. Ell no la veia. Mai no la veia. Però no per això la Raquel deixava d’observar-lo. El cambrer feinejava amb una barreja de concentració i alegria i tant se li’n fumia si el client
