Sufragistes catalanes. El llarg camí del vot per a les dones

“Nosaltres, les dónes, qual obra intelectual ó social se considera d’algun valor cívich, nosaltres, que després de cursar los matexos estudis y sofrir los matexos exàmens que l’home, paguèm al Estat los matexos drets qu’ell pels cursos y títols acadèmichs, nosaltres, que ja quatre anys enrera formàvem el 60 per cent dels habitants, nosaltres no podèm elegir aquells qu’hagin de governarnos.” Carme Karr, periodista i escriptora, no deixava espai per al dubte i titulava aquest article “El vot de la dona”. 

Publicades el 2 de setembre del 1917 a la revista Feminal, aquestes línies van fer que gran part dels subscriptors i els patrocinadors del mitjà se’n donessin de baixa. El motiu era que, malgrat que les idees sufragistes s’escampaven com una taca d’oli, lenta però inexorable, pels cercles il·lustrats i burgesos, que una dona s’atrevís a reivindicar-les era una altra cosa. Encara faltaria més d’una dècada perquè les dones poguessin votar. Un camí per a la conquesta d’un dret que es va haver de lluitar abans, durant i després de ser reconegut. 

L’any 1900, un 66,5% de les dones catalanes eren analfabetes, setze punts percentuals més que no pas els homes. La Revolució Industrial i la Primera Guerra Mundial van incorporar les dones als llocs de treball de manera massiva. Això, per a les proletàries, significava una altra jornada laboral, aquest cop fora de casa, a canvi de la qual rebien un salari de misèria; per a les dones de classes benestants, era un petit espai d’autonomia. Les filles de la burgesia serien mecanògrafes o oficinistes. Algunes podrien anar a la universitat i allà es posarien en contacte amb teories, filosofies i moviments polítics d’altres països. 

El precedent de la reivindicació 

En aquella època, a la Gran Bretanya estava molt present el moviment sufragista, nascut als Estats Units a finals del 1840. De la reivindicació d’una promoció social de les dones per part de les elits angleses es va passar a reclamar el sufragi femení. Amb el canvi de segle i de govern, de conservador a liberal, el moviment va agafar embranzida i es va radicalitzar en la Unió Social i Política de Dones (WSPU). A diferència de les altres organitzacions, les dones del WSPU, o suffragettes, seguien una estratègia d’acció directa. Tal com deia el seu lema, fets, no paraules.

Els milers de seguidores, encapçalades per Emmeline Pankhurst, organitzaven manifestacions, trencaven vidres, s’encadenaven a reixes i, quan les empresonaven, pressionaven amb vagues de fam. El 1918, després de la Primera Guerra Mundial, van aconseguir una victòria parcial amb la llei que permetia votar a les dones casades de més de trenta anys que, a més, fossin universitàries o tinguessin propietats. És a dir, que en deixava fora les dones obreres. Finalment, el 1928 es va aprovar el sufragi femení en les mateixes condicions que els homes, a partir dels vint-i-un anys. 

Els avenços en matèria de drets civils i polítics que van aconseguir les sufragettes se seguien amb expectació per tot Europa, i també va ser així en alguns sectors intel·lectuals catalans. A Catalunya i a l’estat espanyol, el model de la perfecta casada semblava marcat a foc, però, des del segle XIX, ja trobava oposició en diverses experiències de lluites per la igualtat social de les dones des de l’obrerisme i el lliurepensament. 

En veiem exemples en les protestes de dones contra les quintes del 1870 i del 1909, contra les lleves per lluitar al Marroc. També a la vaga d’Igualada del 1881, per reclamar millores laborals per a les teixidores de l’Anoia; la manifestació multitudinària de dones del 1910, liderada per Ángeles López de Ayala, que va reunir més de quinze mil persones a la capital catalana al crit d’“Abaix el clericalisme. Visca la llibertat de consciència i d’expressió!”, i el gran motí de Barcelona del 1918, una sèrie de protestes per la pujada dels preus dels productes bàsics amb presència, en diversos casos, exclusivament femenina.

L’accés al vot no era una prioritat per a les organitzacions de dones que tenien reivindicacions més urgents en matèria d’educació i de salaris dignes. Les socialistes, després de la Primera Conferència de la Internacional Socialista de Dones, el 1907, van acordar donar suport al sufragi allà on tinguessin representació, mentre que les dones anarquistes, com a partidàries de l’abolició de l’Estat, consideraven el feminisme una categoria burgesa i el sufragi un fals alliberament. Posteriorment, amb la Segona República a tocar, alguns d’aquells sectors, a excepció del llibertari, sí que es farien seu el reclam del sufragi femení. 

Les dones del catalanisme cristià 

A Catalunya, el nacionalisme conservador va bloquejar, en un principi, qualsevol iniciativa liberal entorn del paper de les dones. Des del catalanisme polític, es pretenia elevar la figura femenina, però sempre dins un moviment burgès, fermament catòlic, que no qüestionava l’ordre establert sinó que l’apuntalava. 

En aquest corrent destaca el nom de Dolors Monserdà, nascuda el 1845, escriptora i col·laboradora al setmanari conservador i nacionalista Or y Grana. Monserdà reivindicava una promoció social de la dona –en singular– però sense trencar amb la idea de l’àngel de la llar. No posava en dubte la desigualtat, sinó que la justificava amb raons essencialistes. Durant els aldarulls de la Setmana Tràgica, l’any 1909, Dolors Monserdà es va mobilitzar amb altres dones burgeses per reconduir les dones treballadores, a través de diverses institucions, cap a posicions més moderades i animar-les a influir en els seus marits per allunyar-los d’idees revolucionàries. Aquesta autora no va parlar mai de sufragisme, però, en paraules de la historiadora Montserrat Duch i Plana, va ser com una primera baula de la cadena que va obrir possibilitats a les que van venir després. 

En una línia similar, trobem Francesca Bonnemaison. Aquesta destacada escriptora, pedagoga i promotora cultural va néixer l’any 1872 en el si d’una de les famílies més importants de Barcelona. Bonnemaison –a la que també s’anomenava Paquita Verdaguer pel cognom del seu marit, Narcís Verdaguer– creia que la igualtat de gènere era una ximpleria, i abans de la República no s’havia manifestat en la qüestió del sufragi. Però quan va entrar a les files de la Lliga Regionalista, el partit catalanista conservador, va adoptar aquesta línia política del partit que, en un sentit electoralista, creia que el vot femení els beneficiaria. Segons la historiadora Susanna Tavera, per a Bonnemaison la dona havia de ser un reflex de la màrtir bíblica, que donés fills sans a la construcció de la pàtria, i alhora havia de ser moderna, culta, esportista. L’any 1935, a la revista Claror, escrivia: “Les dones cal que siguem cultivades, intel·ligents, fortes, gentils, elegants, abnegades i sofertes, alegres i resignades en el més alt concepte d’aquest mot”. 

L’any 1909, Bonnemaison va impulsar l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. En aquell espai, les obreres podien aprendre a llegir i escriure, tenien a disposició una biblioteca i una borsa de treball, s’hi impartien conferències i classes de nivell universitari i, fins i tot, es podien reunir al restaurant, un espai de socialització femení del tot inusual. La Cultura, com se li deia popularment, va ser una gran obra educativa que cada dia sumava sòcies, i que alhora oferia una guia moral que mantenia les dones obreres allunyades dels ensenyamentsque els oferirien als sindicats. 

La revolució de les plomes 

El sufragisme català va trobar un camp de batalla en la premsa. El màxim exponent el veiem en Carme Karr, que va treballar a la revista Or y Grana abans de rebre l’encàrrec de dirigir el suplement Feminal. Explica Susanna Tavera que en aquella publicació “feia una clara aposta per la domesticitat femenina, sense que això exclogués el desenvolupament intel·lectual i, per tant, individual de les dones”. 

A Karr li va costar molt cara la posició contundentment sufragista que mostrava a “El vot de la dona”, perquè el mitjà va haver de tancar per manca de suport econòmic, un uns mesos després. Al text, feia un al·legat a favor de la capacitat de les dones d’intervenir en la vida pública i denunciava que la igualtat de responsabilitats entre homes i dones no s’equiparava a la igualtat de drets. A diferència de les seves predecessores del catalanisme benestant, va adoptar una perspectiva feminista, que no es limitava a reivindicar una imatge idealitzada de la dona burgesa, sinó que qüestionava la desigualtat que impedia el vot femení.

Això sí, la seva demanda tenia un marcat biaix classista: “Ab tot y reconèxer los meus escassos mèrits, quàntes vegades he sentit per mi matexa la injusticia social que’m privava d’uns drets de ciutadania dels que, en cambi, disfruten l’escombriayre del carrer, lo moço, el criat, etc., gent, en fi, qual mentalitat no ha pogut traspassar els límits de la seva feyna [...]”. L’any 1921, va fundar Acció Femenina, on mantindria la lluita des de l’àmbit polític. L’aprovació del sufragi femení, uns anys més tard, va trobar Karr apartada del món polític i mediàtic. 

Els nous aires republicans 

El 14 d’abril del 1931, es proclamava la Segona República i la història feia un cop de timó. L’oportunitat d’elaborar una nova constitució obria les portes a fer la primera democratització profunda de l’estat espanyol i, davant dels referents d’altres països que ja havien reconegut el sufragi femení –Nova Zelanda, Finlàndia, el Regne Unit–, ja no es podia mirar cap a una altra banda. Hi havia un temor imperant: les dones, que només estaven a casa i a l’Església, votarien el que diguessin el marit i el capellà. Les dones, doncs, eren un perill per a la República. Aquest estereotip misogin va marcar tot el debat del sufragi, de manera que hi va haver la paradoxa que els partits progressistes s’hi van mostrar contraris, mentre que els conservadors ho van veure com una oportunitat. 

Aleshores, el camí que Carme Karr havia obert a la premsa es va eixamplar per donar pas a un debat prolífic sobre la conveniència del vot femení. Una de les firmes més famoses és la de la periodista Irene Polo. A les pàgines de La Rambla, Polo parlava amb dones reconegudes sobre l’any 1931 que s’acabava, “el primer que estrena la República i que inicia una era nova per al nostre feminisme”. Entre les seves nombroses entrevistes, destaca la que va fer a Clara Campoamor: “Pensi que hi ha moltes «beates» a Espanya, Clara… Tantes com «beatos», oi que m’entén? I el 12 d’abril va triomfar la República... I no van ser els homes sols els autors d’ella; I una altra cosa, encara –segueix la impetuosa advocada del sufragi universal–. No quedem que el vot és l’expressió de la voluntat popular? És que el poble, doncs, només són els homes? [...]”. 

Irene Polo no va estar sola a les pàgines dels diaris. En un article titulat “El sí de la dona més desitjat”, la periodista Gemma Busquets recull les aportacions a la premsa de feministes destacades del moment sobre la qüestió del sufragi: l’escriptora Rosa Maria Arquimbau considera que “actualment la dona no està preparada políticament”, però que “ara és l’hora que ens concedeixin el vot”, perquè “si no ens el donen ara, no ens el donaran mai”. Per la seva banda, la periodista Anna Murià afirma que “les dones han de ser electores i elegibles; aquesta afirmació és indiscutible”.

Finalment, la pedagoga Leonor Serrano de Xandri considera que el sufragi pot contribuir a la formació cívica de les dones, i creu que la culpa de la seva “manca de cultura és que constantment se l’ha tinguda allunyada de tota activitat social i política, sobretot”, i per això “cal arrencar la dona de les mans del clericalisme intolerant i fanàtic”. En tots aquests articles, no només s’argumentava sobre la conveniència del sufragi femení, sinó que el debat s’estenia al paper que elles havien de tenir a la societat. Alhora, també posava de manifest que les dones ja no eren observadores passives dels esdeveniments polítics, sinó que també n’eren les protagonistes. 

El vot durant la República 

A les eleccions a les Corts Constituents del 28 de juny del 1931, les dones no van poder votar, però sí que van poder ser escollides. D’aquesta manera, van entrar a la cambra Clara Campoamor pel Partit Republicà Radical, Victoria Kent pel Partit Radical Socialista i Margarita Nelken pel PSOE. El dia 1 d’octubre d’aquell any, es va celebrar el debat sobre el sufragi femení i a la cambra s’hi trobaven Campoamor i Kent, mentre que Nelken no hi va ser a temps per qüestions administratives.

Clara Campoamor va protagonitzar una defensa ferma del dret a vot per a les dones, sense condicions: ella creia que una república no podia ser democràtica si només hi estava representada la meitat de la ciutadania. Victoria Kent va advocar per l’ajornament del dret justificant que les dones no estaven prou preparades per votar. Aquell ple tan intens es va resoldre amb l’aprovació de l’article 36, el reconeixement del vot de les dones, per 161 vots a favor i 121 en contra. Una victòria ajustada en una cambra on es van absentar el 40% dels diputats. 

Els partits mouen fitxa 

El desembre del 1931, es va ratificar la Constitució i va quedar aprovada. En el moment en què les dones es van convertir en electores, els partits van haver de moure fitxa. Ara elles eren una força que podia fer decantar la balança. Francesc Cambó, líder de la Lliga, va encomanar a Francesca Bonnemaison que creés la secció femenina del partit. Era una gran oportunitat per a les dretes, perquè creien que les dones les votarien en massa. Per la seva banda, Esquerra Republicana de Catalunya, l’altra gran força política, també va constituir una secció femenina. Fins aleshores, la lluita feminista havia estat als diaris, als sindicats i al carrer, però ara també entraria en la política institucional.

Es feia evident que l’aprovació del sufragi obria la porta a una millora de la situació social de la dona, que, molt lentament, anava prenent consciència, ocupant l’espai públic, sindicant-se i reconeixent-se com a subjecte polític de ple dret. La primera convocatòria electoral a l’horitzó eren les eleccions al Parlament, el novembre d’aquell mateix any. El president Macià, d’Esquerra, sempre havia donat suport al vot femení, però en aquella ocasió va declarar que s’hauria d’ajornar a causa de la manca d’un cens actualitzat. Les dones tampoc no podrien votar en aquella ocasió. 

Allò va aixecar una allau d’indignació, especialment entre les dones de la Lliga. En una carta conjunta, diversos col·lectius femenins van demanar a Francesc Macià que reconsiderés la seva posició. La carta tenia un to correcte, però contundent: “Cap raó circumstancial de temps (...) no pot oposar-se a aquesta aspiració legítima nostra que és avui ja una realitat preceptiva per a tots els organismes que actuïn al territori espanyol, sancionada en la Constitució de l’Estat”. La carta estava signada per Carme Karr i Francesca Soler de Fargas, d’Acció Femenina; Francesca Bonnemaison, d’Acció Femenina de la Lliga Regionalista, i Júlia Marimon, del Comitè de Millores Socials, entre d’altres. Macià, en la seva resposta, va mantenir la negativa. Actualment, podem confirmar que aquella decisió no corresponia a motius tècnics, tal com es va dir, sinó a una manca de voluntat política, ja que, altre cop, l’esquerra tenia por que l’electorat femení fes perillar el seu mandat. 

“¡Mujeres a votar!” 

Finalment, a les eleccions municipals del 23 d’abril del 1933 votarien un quart dels ajuntaments espanyols, cap de català. Aquella jornada no hauria tingut gaire rellevància si no fos perquè, per primera vegada a la història de l’estat espanyol, les dones podien exercir el dret a vot. 

Al carrer i a la premsa, el dia es vivia amb expectació. A l’Heraldo de Madrid, Sara Guerrero de Echevarría vaticinava que les dones votarien “amb responsabilitat”, però no deixava escapar l’oportunitat per intentar convèncer les indecises: “Mujeres españolas, por ser la primera vez que vais a ejercer el derecho que nos concedió la República, hacedlo demostrando que no sois ingratas, pues al votar en contra de ella podría, dolorida, repudiarnos y despojarnos del privilegio que nos concedió”. La periodista Josefina Carabias va recórrer diverses localitats per explicar com s’havien viscut els dies previs a aquella data històrica. A la revista Estampa, sota el titular ¡Mujeres, a votar!, retratava el gran interès i implicació amb què les dones de diversos indrets de Castella i el País Basc preparaven les eleccions. Va parlar amb dones de tot l’espectre polític, i entre elles destaca el testimoni d’una dona de vuitanta-tres anys que anava als mítings socialistes amb la seva neta i estava contenta de no haver mort abans de poder votar el seu partit: “Yo iré el domingo con mi papeleta, más contenta que unas castañuelas”. 

L’endemà, diversos diaris relataven la jornada electoral en què el focus estava posat en elles. A Ahora, veiem imatges de llargues cues d’electores de diferents classes socials a les portes dels col·legis, algunes amb infants a coll i paperetes a les mans. Els homes “contemplan o vigilan la hilera femenina, nada seguros de que ellas cumplan su palabra de votar por quien ellos les indicaron”. En un altre reportatge, l’Estampa explica que “Todas traen desde casa su candidatura muy doblita. Unas la traen escondida entre el pañuelo que llevan al cuello; otras en el bolsillo del mandil, y otras, metida en el devocionario”. El diari relatava l’emoció amb què van viure la jornada, animades i orgulloses de votar, molt més que no pas els seus homòlegs masculins. Aquest últim és un detall que es repeteix molt en diversos rotatius, que posen de manifest l’alta concurrència de dones als col·legis. Actualment sabem, però, que la participació femenina i la masculina van ser similars. L’endemà, es va saber que el resultat era favorable a les dretes, i diversos diaris, com Diluvio, van córrer a demanar la supressió del sufragi femení per evitar “un mal major”.

“Serenes, decidides, impàvides”

Les dones catalanes haurien d’esperar uns mesos més per votar, fins a les eleccions generals del 19 de novembre d’aquell mateix any. Aquell dia, les cròniques tornen a posar de manifest la gran afluència femenina. A la ciutat de Barcelona, segons La Humanitat, “... les poguérem veure serenes, decidides, impàvides. Eren en tal nombre que en moltes seccions les faldilles triplicaven les calces, sense comptar-hi els capellans. La dona ha rebut amb joia la seva consagració cívica i li ha fet honor exercint, contra tot obstacle cert o imaginari, la seva nova i augusta funció”. Aquella jornada també la van protagonitzar les forces anarquistes, que van promoure l’abstencionisme amb pintades i accions violentes. 

Finalment, però, els resultats van donar el govern a la coalició de dretes, la CEDA, i se’n va assenyalar l’electorat femení com a responsable. La veritat és que el comportament del vot femení no va ser diferent que el masculí. La desmobilització de l’esquerra, el desencís amb les promeses de la jove República i l’abstencionisme motivat per la CNT podrien ser-ne els motius. La següent convocatòria electoral serien les eleccions municipals del 1934 només a Catalunya, on Nativitat Yarza es convertiria en la primera alcaldessa. Altre cop, es va haver d’argumentar la idoneïtat del vot femení, malgrat que dos anys més tard, a les eleccions del 1936, la coalició d’esquerres Front Popular aconseguia l’última victòria que veuria la República.

Després van venir el cop d’estat, la Guerra Civil i la dictadura, que van ofegar qualsevol indici de reconeixement polític de les dones. Es va tornar a implantar el delicte d’adulteri, es va revocar el dret al divorci i, per descomptat, al vot. Després del llarg silenci del franquisme, les feministes, igual que les seves predecessores, van haver de continuar lluitant per l’accés a anticonceptius, la llibertat sexual i el dret a l’avortament lliure i sense condicions, només amb el límit de 14 setmanes de gestació, que no es va aconseguir fins al 2010.

Com mig segle enrere, la meitat de la població es preguntava si l’altra meitat podia accedir a un dret universal. I el fet és que actualment encara no podem parlar d’universalitat del sufragi, perquè hi ha col·lectius, com les persones migrants i filles de migrants, per a qui els drets encara són a la taula de debat.