Només onze graons de pedra de Montjuïc separen el carrer, lluminós i ple de soroll, del món ombrívol, fresc i misteriós de la catedral de Barcelona. Els sons s’amorteixen i ens envaeix una olor dolcenca d’encens i humitat. Deixem que el temps s’aturi. O encara millor: tirem uns quants segles enrere. Fem veure que no veiem els turistes atrafegats badant i intentant capturar-ho tot amb el mòbil, estirant el coll per contemplar el bosc de columnes, els vint-i-sis metres d’alç