Cada dia al vespre, es deixava caure a pes mort sobre l’incòmode llit de la pensió on havia decidit instal·lar-se en eixir de la garjola. Com una solsida, el seu cos renunciava puntualment a la verticalitat perquè la derrota l’engolira.
Una vegada i una altra, en la foscor de l’hivern valencià, repetia el plof del seu pes impactant contra la superfície del matalàs i, una vegada i una altra, no obtenia més resposta que u
