En una clariana de Vallvidrera, dos homes es col·loquen d’esquena i comencen a fer passes per allunyar-se. Un, dos... Víctor Balaguer esgrimeix l’arma amb una mà. El seu oponent, un militar noble, camina més dret que un pal d’escombra. Quatre, cinc, sis... Balaguer sua i respira feixugament. Fermen els pedrenyals, primer l’aristòcrata i a continuació el poeta. Vuit, nou... i deu. Es giren i apunten. El militar espera. Balaguer prem el gallet... i no passa res. La pistola no estava ben carregada. El seu contrincant afina la vista, acciona el gallet. Se sent un espetec i una fogonada. Balaguer cau ferit. A la Catalunya de mitjans del segle XIX, les coses es resolen així.
L’ensurt encara va acabar prou bé. La bala no havia tocat res vital, només carn. Amb un bon embenat, unes cures i unes setmanes de paciència, es va reparar el mal. Víctor Balaguer s’havia batut en duel, defensant l’honor d’una dama, com segurament va fer altres vegades. No podem negar que el restaurador de la llengua i la identitat catalanes era un home intens, que cremava la vida amb ardor. Va fer revolucions, va patir exili, va estimar amb bogeria, va enfrontar-se a les convencions i, sobretot, es va presentar com un idealista incombustible, tothora a cavall de la modernor.
En canvi, a les acaballes de la vida, si hem de fer cas del retrat que en va fer l’escriptor Narcís Oller, feia autèntica llàstima. Don Víctor esperava el canvi de segle i la mort al seu pis de Madrid, sol i abandonat. La caixa toràcica enfonsada, les espatlles arronsades fins a les orelles, amb un xiulet crònic en respirar... L’home guardava ben poc d’aquell lleó carismàtic i seductor
de la joventut. Tot just quatre rínxols blancs a la closca, la barba curosament retallada i unes ulleres que es treia, presumit fins al final, quan li feien fotos. El poeta, aventurer, periodista, polític, el dandi major de Barcelona, ho havia perdut tot; menystingut i oblidat per tothom, fins i tot li havien negat la catalanitat.
Però en honor a la veritat, pocs havien fet més per a la recuperació de la llengua, la mitologia i la identitat catalanes que l’autobatejat Trobador de Montserrat. Víctor Balaguer va fer de tot, a la vida, i ho va fer amb conviccions apassionades; es definia com a romàntic en literatura i progressista en política, i va fer contribucions enormes, si bé poc científiques i minucioses, per recuperar les lletres i la identitat catalanes. En canvi, quan va morir, el 1901, ben pocs el van enyorar, atès que en la maduresa s’havia aburgesat del tot; ministre i senador vitalici de la restauració borbònica, va viure els darrers temps a prop de la cort i molt distanciat de l’efervescència catalanista.
Un poeta de moda
Don Víctor va néixer al barri del Raval, el 1824 (enguany se’n compleixen dos-cents anys); de nen va perdre el pare i sempre es va moure sota l’escrutini d’una mare dominadora i autoritària. Potser per això va cercar, des de l’adolescència, emancipar-se a través de la lírica i l’èpica. El van obligar a estudiar dret, però la seva afició eren els relats. Llegia Zorrilla, Byron, Scott, Hugo i els creadors de periples novel·lescos en general, i procurava vestir com ells; la cabellera rossa al vent, bigotis en punxa, capa fins als genolls, barret de copa... Va començar amb la ploma als catorze anys, tot aconseguint quatre rals amb els seus articles, poemes i, sobretot, fulletons teatrals. Va col·laborar en una multitud de revistes i sempre, en les hores més convulses, va trobar moments per escriure.
Va ser impulsor de les tertúlies dels bullanguers al Cafè Nou de la Rambla. S’hi trobaven els lletraferits que presumien de liberals i revolucionaris i, a diferència dels savis de l’Ateneu i els conservadors del Teatre Principal, encoratjaven la presència de dones al grup. El Trobador de Montserrat va explotar la galanteria amb les admiradores, tot exhibint un respecte exquisit per les seves expressions escrites, animant-les sempre a publicar les creacions –cosa insòlita a l’època–. Amb una veu potent i una bona ostentació de gestos, encomanava emoció allà on passava. Encara menor d’edat, va escapar-se a Madrid, però va tornar decebut pel conservadorisme aristocràtic de la capital i es va mig reconciliar amb la progenitora. Tot per trencar de nou quan es va casar amb una noia que s’havia quedat embarassada d’ell, i que sa mare considerava una fresca.
Balaguer era el poeta de moda i, si bé els seus versos avui no són recordats a les escoles, a la seva època comandava una ascendència notable entre la comunitat lírica en el sentit més ampli.
L’ànima de la Renaixença
Va participar en la fundació del Liceu, el 1847, esdevenint-ne el poeta oficial; seva va ser l’oda inaugural, i al llarg dels primers anys va contribuir a la programació del teatre amb drames i tragèdies pròpies. Era un dels animadors principals de la vida literària barcelonina, centrada a l’entorn de la Rambla i, des que es va inaugurar, la moderna i italianitzant plaça Reial. També va ser nomenat cronista oficial de la ciutat, aparentment perquè l’Ajuntament no li podia pagar uns encàrrecs; el títol li va permetre, per exemple, batejar els carrers del nou Eixample amb personatges, indrets i episodis de la història catalana. Gràcies a ell, Casanova, Muntaner, Ausiàs Marc i el Consell de Cent són avui referents habituals dels barcelonins.
Potser els llibres amb més èxit de Balaguer van ser els assajos que va fer com a historiador. La seva Història de Catalunya es va reeditar diverses vegades. Més que grans revelacions sobre el passat, l’objectiu era mitificar les glòries del país... i ho va aconseguir amb nota. Grans fites romàntiques catalanes, com la guerra dels Segadors i el 1714, o figures rebels com els trobadors, el conseller Fiveller i el bandoler Serrallonga, van ser popularitzades per la seva ploma –més àgil que acadèmica–. Balaguer deixaria una petja enorme en l’imaginari històric, tant als carrers de l’Eixample com en la tradició historiogràfica posterior. També va ser un dels iniciadors de la literatura històrica, explotant especialment els episodis de l’edat mitjana.
La represa dels Jocs Florals
El doble vessant de poeta i historiador va convertir-lo en una peça clau de la recuperació dels Jocs Florals de Barcelona. Antigament, el món romà havia celebrat un festival de primavera en honor a la deessa Flora; i en l’època medieval, els cantaires provençals van recuperar la tradició. Després es va abandonar, amb la desaparició de la cort reial, però al segle XIX un seguit de prohoms es van proposar recuperar-la, i així ho van fer el 1859. El primer consistori va comptar amb intel·lectuals i poetes de prestigi, com Milà i Fontanals, Rubió i Ors, Bofarull i el mateix Balaguer. Van ser ells que van convèncer l’Ajuntament de Barcelona de tornar a acollir la festa clàssica, tot establint uns premis florals als poemes més destacats sobre la pàtria, l’amor i la fe. Fins aleshores, ells ho escrivien pràcticament tot en castellà, però a darrera hora van decidir, providencialment, que el concurs només admetria obres en català.
Aquesta decisió va ser qüestionada per Don Víctor i altres companys jocfloralistes, que temien per la qualitat dels originals. Però l’èxit fulgurant del concurs, amb centenars d’originals cada any i amb un ressò social impressionant, va anul·lar el debat: els Jocs van esdevenir la punta de llança del Renaixement del català i van permetre que la llengua assolís la primera divisió. Va ajudar a evitar, també, que el català passés a la lliga dels idiomes de segona, i va contribuir que no davallés al nivell de dialecte, de lenta mort assegurada, com ara el napolità, el sicilià, l’occità, el venecià, l’aragonès, el lleonès, el bretó, el gal·lès... tots ells parlars antics que havien tingut un fort prestigi cortesà i tradició literària.
Durant una colla d’anys, els Jocs Florals van ser una eina poderosa per a la recuperació de la llengua literària, i Balaguer es va convertir en un dels seus defensors més ardents. De verb encès, arrencava ovacions al Saló de Cent de Barcelona quan declamava coses com “no hem vingut a presenciar la mort de la llengua, hem vingut a saludar l’albada de la poesia catalana!”. També va insistir a definir el seu estil de “literatura nacional catalana”, de forma tirant a pomposa, però combatent els oracles pessimistes i provincians que imperaven a l’època. De seguida va entendre el poder de la represa de les lletres, i es va convertir en pioner de l’exèrcit d’escriptors que portarien Catalunya a un dels seus moments més creatius. Darrere d’ell ja vindrien els immensos Verdaguer, Costa i Llobera, Oller i Guimerà.
Va ser tanta la força de convicció que hi va posar, que Don Víctor va tenir un enfrontament sorollós amb un altre gran renaixentista, Antoni de Bofarull. Si el primer era extravertit, vividor i heroic, el segon era poc sociable, irascible i minuciós. Bofarull, arxiver vocacional, va treure el recull poètic Los trobadors nous, i llavors Balaguer va replicar al cap d’uns mesos editant una compilació de valors progressistes amb Los trobadors moderns. Si un volia presidir els Jocs Florals i manegar els resultats, l’altre també. Quan Bofarull va entrar de ple en les disputes lingüístiques i gramaticals de l’idioma (que tant costarien de tancar, fins a l’arribada del mestre Pompeu Fabra), Balaguer es va atipar de la rivalitat. Es va abocar en cos i ànima a la política, que estava entrant en ebullició a tot el continent.
L’auge i la caiguda
Balaguer va voler participar en el Risorgimento italià, quan aspirava a fundar una nova pàtria moderna que desterrés els privilegis dels estats pontificis i els Borbons de Nàpols. Va marxar com a corresponsal de guerra al front i, malgrat que moltes cròniques eren inventades, perquè va arribar tard a les batalles principals, es va anar forjant una sòlida reputació de defensor de les grans causes liberals. L’home era un demòcrata convençut, i si pensava que a Itàlia el millor era la unificació, a Espanya opinava que el millor que podien fer els catalans era recuperar l’enyorat sistema pactista i confederal de la Corona d’Aragó, que per a ell era l’antídot ideal contra l’absolutisme.
A la dècada del 1860, doncs, va apostar pel general Prim i la via progressista. Després de participar en una conspiració revolucionària fallida, es va veure forçat a fugir cap a la Provença, on va contactar amb Frederic Mistral i altres animadors de la Renaixença occitana. Tot plegat el va mantenir allunyat del món cultural de Barcelona i el va abocar de ple en les seves aventures d’alta volada. El 1868, va tornar de l’exili, del tot arrenglerat amb les forces democràtiques. Era el seu zenit personal: tornava com un heroi, acceptant la presidència dels Jocs Florals, convidant Frederic Mistral a fer una ruta victoriosa conjunta arreu del país... I, aviat, amb la revolució del 1868, va arromangar-se en la construcció del nou règim, esdevenint president de la Diputació de Barcelona (aleshores el càrrec més poderós de Catalunya).
També va ser, però, l’inici de la seva erosió lenta i inexorable. L’aposta de Prim va saltar pels aires quan el general va ser assassinat a Madrid –esguerrant també la jugada d’una monarquia constitucional per part d’Amadeu de Savoia–. L’anomenat sexenni democràtic es va transformar en un caos que va desembocar en una República efímera, una guerra carlina i, finalment, un cop militar per restaurar la monarquia borbònica. Balaguer, que havia entrat del tot en la realpolitik, va acceptar el retorn a l’ordre i el seny, i es va quedar a Madrid per participar en l’única sortida que, passada la fogonada del Sexenni, encara veia possible. Va alternar els càrrecs de ministre, diputat i senador, amb els liberals. Com que es va presentar pel districte de Vilanova i la Geltrú, va bastir una relació especial amb la ciutat –a la qual va llegar la seva Biblioteca-Museu.
Va ser president de la Diputació de Barcelona i va alternar els càrrecs de ministre, diputat i senador
No va abandonar les lletres. Sense entrar en les batusses lingüístiques del moment, va publicar obres d’història, articles i la seva èpica monumental, Los Pirineus, que es va transformar en òpera i que evocava amb nostàlgia els temps en què la serralada era nexe d’unió i no pas una frontera entre pobles. En general, però, es va distanciar del republicanisme, que considerava fallit per les experiències viscudes, i també del catalanisme emergent, que cada cop era més reivindicatiu i renunciava al regionalisme historicista de Balaguer. Era un home del segle XIX, en tots els sentits, i quan va arribar el segle XX va tenir el pensament de marxar discretament cap a l’altre món.
Ni un carrer amb el seu nom
El seu llegat no va ser gaire reivindicat per ningú, i potser això explica que sigui gairebé un desconegut per als catalans d’avui. No és recordat a cap indret de l’Eixample, ni a cap altre racó de la seva Barcelona natal. Els contemporanis el van tractar d’oportunista, traïdor i giracasaques, quan ell al·legava que s’havia mantingut al lloc de sempre, i que el que s’havia tornat boig era l’entorn social i polític. Personatges com Maragall i Carner el van desqualificar, tractant-lo de mal poeta i escolanet del poder. Potser avui, als dos-cents anys del seu naixement, ha arribat l’hora de ser més generosos: el seu record ens diu que, si bé no va ser un activista perfecte, va fer una aportació polifacètica i gegant al món de la catalanitat. Un home lúcid que entenia i expressava millor que ningú la condició humana de l’oblit:
“Les ones van i venen per sobre la mar blava. Si llestes se’n van totes, més llestes tornaran. No és açò lo que passa pels mars en què navego, on les ones que fugen se’n van per no tornar.”
Si voleu conèixer més detalls de la vida de Víctor Balaguer podeu llegir les biografies Víctor Balaguer, Renaixença, Revolució i Progrés, de Joan Palomas (Ed. El Cep i la Nansa, 2004); i Víctor Balaguer i la identitat col·lectiva, de Montserrat Comas (Ed. Afers, 2008). De tota la seva extensa obra, destaquem Historia de Cataluña (Imprenta M. Tello, 1886).
Aquest article es va publicar en el número 273 del Sàpiens (desembre 2024)