Un instant

Al meu avi,

A vances a poc a poc amb el cap cot i els ulls impàvids. La terra cruix sota els teus peus i les botes, malmeses, s’enduen restes de fang i de fulles rogenques. Els teus companys caminen davant teu, en un estricte i greu silenci, embolcallats entre muntanyes i el so d’un riu que abraça l’albada. No saps on us dirigiu però tens la certesa que els teus ulls mai més contemplaran aquestes muntanyes. On soc?, et preguntes. Què he fet i per què m’han dut fins aquí? La cridòria d’uns nens, a la llunyania, et fa pensar que encara hi ha algun rastre de vida. 

No has dormit en tota la nit pensant que avui serà el teu darrer dia. Ahir, a la penombra del calabós, sol, vas resar un avemaria i en acabat vas escriure unes darreres paraules. Sempre duus la llibreta, de pàgines esgrogueïdes, on relates petits poemes i alguna idea que et ve al cap quan l’insomni es fa llarg i les nits es tornen silencioses. Ahir vas escriure unes darreres paraules sabent que aquest matí, quan et duguessin amb l’escamot d’afusellament –qui sap què has fet, et preguntes–, algú trobaria el teu cos i potser més tard avisarien els teus pares. Vas escriure amb el pols tremolós, mort de fred, fam, a la llum d’una espelma tènue: “Sapigueu, pares, que el meu últim pensament ha estat per a vostès”. 

Un militar d’ulls rojos us fa aturar a la vora del riu mentre fa broma amb els seus companys i s’acaba l’últim cigarret, que després llença i aixafa amb la bota. Tu mires els altres, els teus, els teus companys, i sense voler-ho els regales una mirada de comiat, i també d’agraïment, pels dies que heu compartit i per les llargues i eternes converses. S’apropa el moment temut i un reguitzell d’imatges, discordants, et recorren el cap i et travessen l’espinada. La mare i tu fent confitura de cireres al porxo, el pare llegint-te poemes, les tardes amb els cosins i els matins llargs a la biblioteca del poble. Tu volent escriure… Vol llegir un poema, mare? I en acabat aquells dinars familiars, llargs, amb les sobretaules on es parlava de política, de llengua, del nostre país estimat… tantes i tantes imatges. 

El militar arrufa el nas i amb els ulls plens de fúria, o qui sap si també de por, diu als seus companys: “Ja us els podeu carregar tots, que no tenim tot el dia”. Us fan apropar a una paret i girar-vos d’esquena. Les cames et tremolen i els ulls blaus com l’oceà et guspiregen aterrits fins que, finalment, decideixes tancar-los. S’ha acabat tot, et dius, i et poses un moment la mà a la butxaca per assegurar-te que encara hi dus les lletres que vas escriure ahir i que no s’han convertit en pols o en llàgrimes de tinta. 

De fons, la cridòria dels nens augmenta i sents els passos d’una dona –no és una, són tres, potser més– que ve i parla amb ells, amb els altres. 

—No els mateu aquí al davant, que això està ple de canalla. 

El militar arrufa el nas i la dona insisteix que estan a prop del riu, massa a prop del poble, la canalla no para de jugar i tampoc cal fer una carnisseria. 

—Sisplau, mateu-los una mica més amunt. Però no pas aquí, davant de la canalla, al bell mig del poble. 

Obres els ulls i mires el cel preguntant-te si això que vius és real o es tracta d’un final fictici que s’ha escapat d’alguna de les teves històries. Mires el cel, un segon, un instant, i veus un estol d’ocells que volen en cercle i travessen els núvols. 

—Carregueu-los al camió i endueu-vos-els més amunt —diu finalment un dels militars, un d’ells, dels altres. 

La llibreta a la butxaca i l’estol d’ocells damunt del teu cap que ara es difuminen. Respires fondo, inhales, creues una mirada aterrida amb els teus companys i et preguntes si encara ets viu i per què un instant, un sol instant, pot capgirar una vida. 

—No ho entenc, àvia —diu la Lia, asseguda al llit amb el pijama posat i una cama sobre l'altra. 

—El teu avi es va salvar de miracle —li respon l’àvia—. Era a punt de ser afusellat quan van arribar aquelles dones i li van salvar la vida. 

—Però no se’ls van endur més endavant per matar-los? 

—Sí, els van fer pujar a una furgoneta, i des del poble de Beget els van dur fins a França. Un cop hi van arribar, es van adonar que ja no els podien matar i els van deixar lliures. 

—I per què no, àvia? 

—Doncs perquè eren en un territori neutral. Allà, a França, ningú els podia fer mal. Així que van poder escapar i salvar la vida. 

—Però l’avi… no ho entenc… per què el van agafar els republicans si ell era antifranquista? 

—El teu avi era antifranquista, sí, i s’estimava el país com ningú, però també era un home catòlic. De jovenet, havia donat uns diners a la Lliga i per aquest motiu el van empresonar. 

—Tan sols per això? 

—Per això, sí. Ja veus com n’és d’absurda una guerra. 

—I després l’avi què va fer? 

—Va tornar a Barcelona, es va reunir amb els seus pares i al cap d’uns anys es va fer periodista. 

—I també et va conèixer a tu… 

—A mi, sí. La nostra va ser una gran història… 

—Pobre avi —diu la Lia—. Devia arrosegar tota la vida aquella angoixa. 

—Gairebé mai en parlava, de tot allò. Era com un episodi que volia deixar enrere. 

—Em deixaries llegir els textos de la seva llibreta, àvia? 

—Sí, Lia. Té. Però au, a dormir. Ja n’hi ha prou per aquesta nit. Demà, si ho vols, continuarem parlant de la història de l’avi. 

Ets en un paratge desconegut, envoltat de bosc, ple d’arbres gegantins i de vegetació frondosa. No saps on vas ni tampoc per què hi ha els teus companys amb tu, tots aterrits per la por, per l’ànsia de cercar respostes. Et sents en un altre país, amb una altra llengua, i et preguntes quin serà el camí llarg per tornar a casa i retrobar-te amb els pares. Els ulls blaus se t’omplen de petites guspires i avances a poc a poc, amb el vent a la cara, obrint-te camí entre matolls d’esbarzers i valls pedregoses que no saps on porten. Et dirigeixes al camp d’Argelers –seran deu quilòmetres a peu–, on t’han dit que us reunireu amb altres presos. Deu quilòmetres fins a arribar al camp, fins a reunir-te amb altres rostres, un pas intermedi fins a retrobar-te amb els pares. Allà, carregaran camions d’homes per tornar a Catalunya i tu utilitzaràs un nom fals –Juan Romero?, Garcia? No ho recordes. No ho vols recordar– per tal de pujar el camió i iniciar el viatge cap a Catalunya. I allà et retrobaràs amb ells, que t’esperaran amb llàgrimes als ulls –pobre nen, on ha estat?–, i començaràs a albirar un futur: una feina, una dona, una família que tu encara no ho saps però fa temps que t’espera. 

“Ara que estic a les portes de la mort, vull pensar que senzillament he estat un bon home”, llegeix la Lia, abans d’apagar el llum i anar-se’n a dormir. Mira per la finestra i un estol d’ocells centenaris travessa el cel tot fent cercles. Sent un tret. La fressa del riu. Els crits d’una dona que apareix del no res i es converteix en àngel. 

Tan sols un instant, es diu. 

Tan sols un instant pot capgirar una vida.