Stefan Zweig va publicar aquesta obra el 1936, quan Europa estava a les portes d’una guerra i els totalitarismes s’imposaven. Fent un paral·lelisme evident amb la pròpia actualitat, l’escriptor austríac viatja en aquest relat fins al segle XVI, quan el reformador Joan Calví governava amb mà de ferro a la ciutat de Ginebra. I, en aquest clima de terror, no- més una veu s’alçava contra el dictador: la de l’humanista Sebastià Castellio.
Amb més de divuit mil seguidors, l’autor del compte de Twitter @RomànicCatalà passa de la pantalla al paper. Joan Pau Inarejos proposa en aquest llibre un viatge fascinant per l’art dels segles XI al XIII, i, amb el seu característic estil àgil i irònic, ens introdueix en el romànic, el moviment artístic que predominava a Catalunya en el moment de la seva fundació.
En el tram final de la Guerra Civil, diverses ambaixades internacionals van abandonar Barcelona i es van instal·lar en mansions de poblets del Maresme, concretament, a les localitats de Caldes d’Estrac, Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt. Jordi Sellarés, després d’anys d’investigació en arxius d’aquí i als països d’origen, presenta un estudi detallat de l’activitat d’aquestes institucions.
Aquest llibre és un estudi dels camps de concentració que es van crear a la Catalunya del Nord per acollir els milers de republicans que van creuar la frontera el 1939, però també una obra sobre com era la vida darrere de les filferrrades. Un volum caracteritzat per un treball gràfic brutal, des de fotografies fins a documents, postals, cartes i dibuixos, que acompanyen els testimonis.
Quan encara queda un any per a l’inici del centenari de la mort d’Antoni Gaudí, el prevere i expert en l’arquitecte Armand Puig publica el que pretén ser la biografia definitiva del geni de Reus. En aquest llibre, qui va ser degà de la Facultat de Teologia incorpora noves informacions, fuig de la llegenda i desmenteix algunes de les tergiversacions que han envoltat aquesta figura.
Tenint en compte que Gaudí va escriure molt poc –a partir dels trenta anys, quasi res–, i que les seves notes, esbossos, maquetes i estudis van desaparèixer quan l’obrador de la Sagrada Família va ser assaltat pels escamots anarquistes, Puig se centra principalment en la seva obra i en l’estudi crític de les fonts històriques directes i indirectes per traçar el perfil espiritual i històric del personatge.
El sacerdot afirma que l’arquitecte de la Sagrada Família “va ser un home de la Renaixença, proper al modernisme però separat d’ell, un català universal, conegut arreu del món”. I recorda que no es pot interpretar la seva obra al marge de la fe cristiana i del seu profund catolicisme.
