La cartoixa d’Escaladei: quan el silenci ens parla

Conreus prioratins de ceps i oliveres, esquitxats de blanques ravenisses i grogues argelagues, ens acompanyen en el camí que mena des de la conreria fins a la cartoixa de Santa Maria d’Escaladei. Tan sols un quilòmetre després, i quan arribem al fons de la vall de l’Oliver, els sentits ens allunyen definitivament de les cases en contemplar els espadats que guarden el monestir des de sempre. 

El monestir d’Escaladei es va fundar al segle XII per una concessió d’Alfons el Cast destinada a fixar població cristiana en terres arrabassades als musulmans. La monarquia expandia els dominis dels vells comtats cap al sud. El 1153, la rendició del darrer bastió musulmà, el poble de Siurana, va ser-ne el punt d’inflexió. Solament tres anys abans, i amb la mateixa política de repoblament i purificació religiosa, s’havia fundat en una serralada veïna el monestir cistercenc de Poblet. Començava la història de la que era la primera, i amb el temps una de les més poderoses, cartoixes de la Península. Després de sis segles de vida conventual, el 1835, amb la desamortització de Mendizábal, tenia un terç de totes les propietats eclesiàstiques de Tarragona. El nom de la comarca, Priorat, recorda l’empremta d’aquesta història de prestigi. 

D’una manera natural, la monumentalitat pètria del paisatge condueix a qui s’endinsa a Escaladei fins a la introspecció. Els musulmans ja anomenaven la serralada ‘muntanya beneïda’ (Jabal al-barka), derivat del mot clàssic àrab baraka, que significa ‘favor diví’. Un topònim que ha mantingut un altre poble prioratí proper, Albarca. Els cristians van mantenir la connotació espiritual de la serralada, Montsant. L’enclavament d’Escaladei també és una declaració de principis pel compliment dels quatre vots cartoixans per trobar Déu: obediència, castedat, pobresa i silenci. La llegenda assenyala que aquells primers monjos a que buscaven un indret per establir-hi el futur monestir es van topar amb un pastor que somiava amb àngels que pujaven al cel per unes escales fins al seu Senyor, i el van anomenar Escaladei.

Un lloc abrupte i solitari

Avui, l’austeritat continua sent un dels puntals de les cartoixes habitades, un dels més rigorosos entre els ordes monàstics. Fundat el 1084 pel canonge alemany Bru de Colònia i sis companys, el primer monestir cartoixà es va aixecar en la quietud d’una vall solitària al massís occità de la Chartrosa (Chartreuse, en francès, i Cartusia, en llatí). Malgrat la creació de comunitats monàstiques, l’esperit cartoixà és fonamentalment eremita. Per això, les cartoixes successives són sempre en llocs abruptes. De seguida comprenem per què la solitària vida eremítica ha viscut al Montsant al llarg dels segles, facilitada per la profusió de coves, balmes i racons amagats. 

L’incendi i l’espoliació patrimonial del 1835 va marcar profundament Escaladei. El 1992, obria al públic en estat ruïnós i amb els dos grans arcs d’entrada despullats com a testimoni mut de l’esplendor passada. Les restauracions successives per part de la nova propietat, la Generalitat de Catalunya, els han conservat perquè, sense les parets, es desfaria aquesta imatge icònica. Avui, encara ens aturem uns instants davant seu i respirem profundament abans de creuar-los. 

Passem el portal i revivim l’entrada a un món diferent, el de la clausura estricta. Els cartoixans vivien en comunitats amb un màxim de dotze pares i setze germans, encarregats, els darrers, de proveir les exigències materials dels primers, els quals dedicaven tota la vida exclusivament a la recerca de Déu. Es llevaven poc abans de la mitjanit per celebrar tres hores de matines i laudes. Tornaven a dormir fins a dos quarts de set i, a les vuit, missa. Dinaven a les cel·les i a les cinc de la tarda començaven les vespres i després arribava el sopar. 

Malgrat que a Escaladei hi ha claustres, són bàsicament distribuïdors, ja que els membres de la comunitat només disposaven de vint minuts per parlar entre ells, a part dels diumenges i els festius, quan també dinaven junts i es confessaven. Marta de Rialp, guia del monestir, ens explica: “La conreria era el primer filtre i la porteria, el segon. La figura del donat era l’únic germà intermediari amb l’exterior. Dins de la comunitat, germans i pares tampoc no es veien mai. Tots els edificis tenien accessos i espais separats”. 

Un refugi exclusivament masculí

Comencem la visita als antics magatzems i quadres, darrere els quals hi havia l’hort dels monjos, que avui acull l’àrea de serveis. A tocar, s’aixecava la capella de Sant Bru i l’hostatgeria, també amb dos accessos separats, però, en aquest cas, per als visitants nobles i els pobres. La porteria només la podien traspassar persones acreditades, però en cap cas dones. Avui, un passeig flanquejat per xiprers que apunten a la celístia ens condueix fins a la façana neoclàssica que senyoreja una marededeu imponent. El camí cap a les cel·les simbolitzava el pas de la terra cap al cel. El 1998, s’hi va recrear amb cura una de les cel·les dels pares, que mesuraven uns dos-cents metres quadrats. Cadascuna reproduïa l’espai que vindria a ser l’habitable en una ermita: un menjador amb llar de foc i el llit, una habitació per estudiar, escriure i llegir, un petit espai per a eines i un jardí parcialment porxat. Al pis de sobre, una cambra per als dies de pluja, des d’on es podia veure la serra de Montsant. 

Arribem fins a l’església. Ens expliquen que es va remodelar àmpliament al segle XVII, amb els estils renaixentista i barroc com a bandera, i conserva ben visibles vestigis constructius originals, amb la pedra vermella tan característica de la zona. Les generoses donacions i els delmes feudals que cobrava havien convertit Escaladei en una comunitat rica, que va centrar tots els esforços a reformar l’església. “Els mestres van estar buscant la pedra mare per fer els nous fonaments. Van cavar i cavar fins a sis metres, però amb els mètodes d’aleshores no la van localitzar. Ara sabem que estava a tan sols mig metre més sota els seus peus...”, explica Rialp. El tabernacle, encara en estudi per poder-lo restaurar, tenia una escultura de set metres d’alçada que custodiava l’hòstia. “El tenien sempre tapat, perquè brillava molt i no volien que destorbés la concentració. Només es podia veure durant les festivitats.” I la resta de l’església com era? 

Aquí entra en la història Joaquim Juncosa, un germà llec del monestir. S’anomenaven així els membres de la comunitat que s’ocupaven en particular dels treballs manuals i els afers administratius i seculars. Aquest fill de Cornudella de Montsant va aprendre a pintar a l’estudi del seu pare i, el 1660, va ingressar a la cartoixa. La seva figura carismàtica guia bona part d’un nou atractiu per als visitants d’Escaladei, una visita amb realitat immersiva de vint minuts. Els Ulls de la Història és un projecte en marxa d’Abacus Idea i Sàpiens per al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que permet conèixer el passat amb la innovació del present. És un recurs espectacular que aquí ressegueix el batec de la comunitat monàstica i la seva història. 

La Laura ens col·loca unes ulleres de realitat virtual i els sentits es deixen portar fins a la primera sala virtual: unes golfes introductòries plenes d’elements icònics de la història catalana –discos, vestits, llibres, un tió...– amb elements interactius que ens obren portes cap a altres monuments. Sense por de desviar-nos, un túnel del temps ens situa al 1640. Som en una reconstrucció virtual minuciosa de l’estudi del pare Juncosa, en la qual també veiem la petjada salvatge de la pesta negra. La grisor d’aquell temps de mort dona pas a la llum, perquè, amb Juncosa, som a l’hort dels cartoixans, on feineja entre plantes aromàtiques. De ben segur, el pintor i la resta de germans sovint aixecaven la vista de les verdures per copsar com l’espadat del Montsant atrapa el cel. I nosaltres ens enfilem encara més amunt, fins als núvols. 

I va arribar l’escàndol 

La panoràmica aèria de tres-cents seixanta graus del monestir al segle XVII, amb les trenta cel·les, la galeria completa, els tres claustres i la resta d’edificis, és emocionant. Des del cel, l’esplendor de la cartoixa reneix arrecerat pel Montsant. El viatge continua a l’església pintada per Juncosa. El barroc ens esclata al cap, amb els velluts ostentosos de les cadires i les parets amb grans quadres de colors brillants i cossos en tensió, amb daurats que esquitxen tot el recinte... Juncosa és considerat l’eix de l’Escola d’Escaladei, però tant exuberant i modern era el seu treball que l’escàndol va esclatar. 

Juncosa va ser enviat a Roma i allà el retrobem gaudint de més llibertat. Cansat de disputes, va aconseguir el perdó papal amb la condició de retirar-se a la vida eremítica. Continuem el viatge pel túnel temporal per veure com els seus quadres es cremen enmig d’una església incendiada. Som al 1835 i la comunitat fuig davant els rumors que als pobles veïns es prepara l’assalt al que havia estat el centre del poder feudal. El nou silenci durarà cent cinquanta-dos anys. 

Avui, que escapar del brogit urbà torna a ser un valor a l’alça, el reconstruït Escaladei ens parla del silenci. Per narrar-nos físicament i virtual la història de la seva magnificència.