Walter Benjamin era conscient del sentit tràgic que adquiria la seva pròpia existència. Miop, esgotat, malalt del cor i amb aparença de vell, tot i tenir només quaranta-vuit anys, el pensador jueu alemany se sentia embolcallat per una estranya teranyina, estesa subtilment per l’Europa dels anys trenta i que explotava amb apoteosi aquell 1940. Era la mateixa força que l’havia foragitat de l’Alemanya nazi i que l’havia relegat a una existència d’exiliat;