Nascut el 21 de juliol del 1898, Josep Sunyol era l’hereu d’una de les fortunes més importants de Barcelona. El seu pare, Josep, i el seu oncle, Ildefons, eren els propietaris de la Compañía de Indústrias Agrícolas, una empresa que va tenir la visió d’extreure el sucre de la remolatxa quan, tancat el mercat de Cuba, d’altres tractaven debades de plantar canya de sucre a la Península. Així, si a l’anarcosindicalista Salvador Seguí se l’anomenava 'el Noi del Sucre' pel costum de menjar-se els terrossos dels cafès, a Sunyol se l’anomenava 'l’Altre Noi del Sucre' a causa del negoci familiar.
Sunyol va estudiar a les Escoles Pies de la ronda de Sant Antoni, un dels primers edificis que havia estat cremat durant la Setmana Tràgica. El batxillerat el va fer a l’Institut Barcelona i els estudis de Dret, a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar com a advocat el novembre del 1920. Va entrar tot seguit a treballar en el negoci familiar i es va casar amb Glòria Soler, filla d’una altra família barcelonina acomodada, amb qui només tindria un fill que es diria Josep, com el seu pare i com ell.
Va ser l'editor de 'La Rambla'
Sunyol es va convertir en editor del periòdic esportiu i polític 'La Rambla'. Ser editor gairebé li venia de família. Mentre el seu pare es dedicava en cos i ànima a l’empresa agrícola, el seu oncle Ildefons, un prohom del catalanisme naixent, va estar tota la vida implicat en la política i va impulsar periòdics com 'El Poble Català', 'La Nau', 'La Nau de l’Esport' i, a partir del febrer del 1930 i sota la batuta del seu nebot Josep Sunyol, 'La Rambla'. Aquesta publicació, que parlava de política, però també de futbol, d’atletisme, de boxa i de ciclisme, tirava setmanalment milers d’exemplars.
'La Rambla', més enllà del barcelonisme
Sunyol i 'La Rambla', amb el seu lema “esport i ciutadania”, anaven molt més enllà, però, del barcelonisme. “Quan diem esport -explicava Sunyol en el primer número del setmanari- volem dir raça, entusiasme, optimisme, noble lluita de la joventut. I quan diem ciutadania volem dir civilitat catalana, liberalisme, democràcia, generositat i amples afanys espirituals”. Sunyol volia que Catalunya seguís l’exemple de Txecoslovàquia. Allà, els Sokol, uns gimnasos amb un sentit cívic molt marcat, havien educat la joventut txeca en el nacionalisme. Així, quan va arribar la Primera Guerra Mundial, els joves gimnastes es convertiren en els soldats que havien d’aconseguir la independència.
La influència de 'La Rambla', clau en l'adveniment de la República i en la creació del 'mite Macià'
La influència de 'La Rambla' va ser determinant en l’adveniment de la República. Des de la seva fundació i fins a l’abril del 1931, va haver de fer front a multes, escorcolls policials i intervencions judicials. Però no per això va deixar de promocionar les personalitats republicanes, i de donar publicitat a totes les seves campanyes. Cal fer atenció que, en aquests mesos, la publicació va tenir una tasca destacadíssima en la creació del 'mite Macià'. De fet, quan Francesc Macià va tornar de l’exili francès el febrer del 1931, una de les persones que el va anar a rebre a l’estació de Maçanet-Massanes va ser Sunyol, que duia al seu cotxe el seu amic d’infantesa -el metge Josep Trueta- i “un tal Josep Tarradellas”.
Pàgines i pàgines a l'elogi de Macià
Sunyol i 'La Rambla' van lluitar a fons per tal de convertir aquest polític en el líder que seria aclamat per les masses. El periòdic va dedicar pàgines i pàgines al seu elogi, a la narració detallada dels fets de Prats de Molló i a les seves anades a Amèrica i a la Unió Soviètica per obtenir suport a favor de la causa catalana. Un article es titulà “Macià, sempre exemple de ciutadania”. Un altre, “Macià, cabdill de les nostres llibertats”. Les pàgines eren sempre obertes als pocs homes amb què, en aquell moment, comptava Macià (Jaume Aiguader, Ventura Gassol, Josep Trabal…).
Es va fer soci del Barça l'any 1925, arran de la clausura del Camp de les Corts per la xiulada a l'himne espanyol
Sunyol es va fer soci del FC Barcelona l’any 1925 arran de la clausura del Camp de les Corts durant sis mesos decretada pel capità general de Catalunya, Milans del Bosch. D’aquest episodi -clau per entendre per què el Barça és “més que un club”-, la censura va impedir que en parlessin els diaris de l’època. Si en coneixem els detalls és, en bona part, pel relat que anys més tard en va fer 'La Rambla'. Era el 14 de juny del 1925. Al Camp de les Corts jugaven el Barcelona i el Júpiter. Hi havia 14.000 espectadors. A la llotja presidia Joan Gamper, que tenia com a convidats els exministres Francesc Cambó i Joan Ventosa. També hi era convidada la banda de música d’una esquadra anglesa que havia recalat a Barcelona i que, abans de començar el partit, en homenatge als locals, va interpretar el que suposava que era l’himne del país: la Marcha Real. En escoltar l’himne espanyol, el públic va fer una gran xiulada —una reacció que comportaria el tancament del camp i l’exili del mateix Gamper. Arran d’aquest episodi, Sunyol i molts altres s’alinearen amb el barcelonisme. Sunyol es va fer soci del club i, el juny del 1928, es va incorporar a la junta directiva liderada per Arcadi Balaguer.
Va abandonar Acció Catalana per intergrar-se a la naixent Esquerra Republicana de Macià
En els mesos previs a l’arribada de la República, Sunyol va tenir una activitat frenètica: escrivia articles i pronunciava conferències a favor del règim que esperaven. En un acte a Manresa va dir: “Si com a homes hem de ser republicans, com a catalans ho hem de ser deu vegades”. En un article de l’1 de setembre del 1930 va escriure una de les seves frases més celebrades: “Cambó ha dit: ‘República? Monarquia? Catalunya!’ Si l’important és Catalunya, doncs Catalunya! I per tant, República!”. La revista satírica 'El Be Negre' ho replicaria dient: “Catalunya? República? Sucre! I per tant Josep Sunyol!”. Va ser aleshores quan 'l’Altre Noi del Sucre' va deixar el seu partit fins aleshores, Acció Catalana, i va integrar-se a la naixent Esquerra Republicana de Macià.
Dies frenètics a la Barcelona republicana
En certs ambients, s’especulava que Sunyol podia ser candidat a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931. Sunyol ho va desmentir a 'La Rambla'. Era del parer, però, que els esportistes havien de formar part de les llistes per defensar els “ideals de l’esport”. Segons Sunyol, Barcelona necessitava “instal·lacions esportives a Montjuïc, creació de gimnasos i piscines municipals, perquè els ciutadans mancats de recursos també poguessin gaudir de la cultura física igual que els que tenen accés a clubs aristocràtics”.
Com a diputat al Parlament espanyol, va ser un enllaç qualificat entre el Govern i el govern de la República
No es va presentar a les municipals, però sí a les eleccions a diputat al Parlament espanyol amb un excel·lent resultat. Ja elegit, va convertir-se en un enllaç qualificat entre el Govern i el govern de la República. Va tenir un paper crucial després dels fets del Sis d’Octubre del 1934. Mentre que el Govern de la Generalitat i molts líders d’ERC van ser empresonats després que Lluís Companys declarés l’Estat Català, ell es va salvar d’anar a la presó perquè no es trobava al país. Tan bon punt va arribar, però, es va posar a organitzar una campanya per alliberar les autoritats empresonades pel govern de Madrid.
El 1935 es va convertir en president del Barça
El 1935 va ser elegit president del FC Barcelona. Aquest club vivia, a mitjan anys trenta, una greu crisi econòmica i social que, per a molts socis, només ell podia superar. La seva elecció no va estar absenta de polèmica. 'La Veu de Catalunya', el diari de la Lliga, l’acusava de voler polititzar el club. El cert és, però, que amb Sunyol el Barcelona va fer uns quants fitxatges importants i es va redreçar la gestió econòmica i esportiva. Amb només un any a la presidència, no va tenir temps de deixar massa empremta. Però sí que va propiciar la celebració dels triomfs culés a Canaletes. I és que la redacció de 'La Rambla' tenia la seu en el número 13 del passeig barceloní (avui hi ha el bar Núria). I com que l’any 1936 no hi havia la immediatesa dels mitjans de comunicació actuals, al balcó del diari penjaven una pissarra amb els resultats dels partits quan el Barça jugava fora de casa. Per això les concentracions blaugranes tenen lloc en aquest racó de la ciutat.
L'agost del 1936 va voler veure el front de guerra amb els seus propis ulls a la serra de Guadarrama, on va ser afusellat
Només va poder presidir l’entitat blaugrana durant un any perquè el 6 d’agost del 1936 -menys de tres setmanes després de l'esclat de la Guerra Civil- Sunyol va voler anar a veure el front de guerra amb els seus propis ulls. El dia abans havia llegit en els diaris unes cròniques massa optimistes sobre la posició de les tropes republicanes a Guadarrama. Les cròniques informaven, entre d’altres, que la Casilla de la Muerte estava en poder dels republicans. A la primeria d’agost del 1936, la serra de Guadarrama, un lloc d’importants enfrontaments armats ben a prop de Madrid, s'havia convertit en una visita obligada per a molts dirigents republicans. Hi viatjava en un Ford negre amb una bandereta catalana en companyia del periodista Pere Ventura, un tinent de milicians i el xofer. Al quilòmetre 52 de la carretera de Madrid-la Corunya (per on van enfilar la serra), on hi havia una “Casilla de Peón Caminero”, anomenada ja abans de la guerra “Casilla de la Muerte” per ser un punt negre de la carretera, la presència d’una trentena d’uniformats va fer que s’aturessin.
La detenció
“Viva la República!” va cridar Sunyol. L’alferes el va respondre amb una salutació similar i els va invitar a entrar a la Casilla. Sunyol els va fer una descripció de la manera com lluitaven les forces catalanes al front d’Aragó i la confiança que tenien d’aconseguir els objectius immediats d’Osca i Saragossa. També els va manifestar que els portava l’adhesió més sincera de Catalunya i volgué encoratjar-los a prosseguir amb fermesa la lluita. Els va notificar el fracàs del cop a Catalunya i els féu saber que estava convençut que la victòria republicana era qüestió de dies... Moments després, i segons les informacions que va publicar el diari 'El Adelantado de Segovia', els fets es van precipitar i “los cuatro visitantes fueron encañonados. Se les hizo levantar las manos, siendo cacheados. Les fueron recogidas tres pistolas, dinero en billetes y monedas de plata y documentación abundante”.
L'execució
Els quatre visitants es van adonar massa tard que, malgrat portar els mateixos uniformes que els soldats republicans, els homes que els havien aturat a la Casilla de la Muerte no eren precisament partidaris fidels a la República. Segons el diari 'ABC', una vegada dins la Casilla, i després que aquells uniformats els escorcollessin i els sostraguessin els diners i la documentació, es va formar un piquet de 15 soldats per executar-los. Fou aleshores quan Sunyol va etzibar el seu carnet de diputat i va voler fer valdre l’autoritat que això comportava, mentre Pere Ventura intentava defensar-se dient que ell només era periodista. L’oficial feixista va replicar a Ventura que allà el que els calia eren homes amb un fusell i no pas amb una ploma. Abans que sonés la descàrrega, els quatre es van abraçar i Sunyol i Ventura encara van tenir temps de cridar: “Visca la República! Visca Catalunya lliure!”.
Després d’hores d’incertesa i de dos dies de recerca, el 9 d’agost el diari 'La Rambla' va publicar la notícia de la seva mort.
L'expedient del tribunal franquista de Responsabilidades Políticas de Barcelona
Que Sunyol fos assassinat en els primers dies de la guerra no va evitar que el 26 de setembre del 1939 el tribunal franquista de Responsabilidades Políticas de Barcelona li obrís un expedient, alimentat per múltiples informes policials. L’expedient no es tancaria fins a l’11 de juliol del 1944 davant l’òbvia incompareixença de Sunyol. Per als instructors de l’expedient estava demostrat que Josep Sunyol era “un comunista, separatista, responsable del marcado rumbo antiespañol del F. C. Barcelona”.
Consulteu a pantalla completa el PDF de l'acta de la Junta Directiva del Barça de novembre del 1937
- Josep M. Solé i Sabaté, Carles Llorens i Antoni Strubell. Sunyol, l’altre president afusellat. Pagès Ed., 1996.
- DD. AA. La guerra civil a Catalunya. Edicions 62, 2006
- Jordi Finestres i Josep M. Solé i Sabaté. El Barça en guerra. Angle Editorial, 2006.
- Queralt Solé. Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Catarroja: Afers, 2008.
- Web de la Fundació Esport i Ciutadania nascuda sota l’aixopluc de l’ideari de Josep Sunyol i Garriga.
- Web oficial del Futbol Club Barcelona.
Aquest article es va publicar en el número 92 del Sàpiens (juny 2010)
