L'escriptora mataronina Assumpta Montellà presenta el llibre ‘El silenci dels telers', en què repassa la vida de 21 dones que van treballar a les colònies tèxtils catalanes durant el segle passat. L'autora de ‘La maternitat d'Elna' rescata de nou el testimoni de dones singulars, que massa sovint han passat desapercebudes per la història.
El seu relat dóna veu a les dones que van emmudir entre el soroll constant dels telers de les colònies. Creu que la història d'aquest període industrial, tan important per a Catalunya, no ha estat justa amb aquestes dones?
Les colònies tèxtils van ser importantíssimes per al desenvolupament de la segona revolució industrial, i generalment només apareixen noms propis masculins de grans industrials com Fabra, Güell, Pons o Viladomiu. Dins el món concret de les colònies només sobresurten els majordoms —així s'anomenen els encarregats a les colònies—, els escrivents i els capellans. En canvi les dones són inexistents, quan elles aguantaven el pes del 80% de la producció. És de justícia ressaltar-ho. A banda de grans treballs d'altres historiadors, com J. Nadal i R. Serra, en el tema de les dones no hi havia pràcticament res escrit. Només Emili Teixidor en el llibre ‘Vida de colònia' esmenta la quotidianitat d'aquell microcosmos on les dones són presents, i també, és clar, la novel·la de Sílvia Alcàntara ‘Olor de colònia', que ens apropa la dona a través dels seus amors i desamors. Però crec que el meu llibre és diferent de tots. Les 21 dones són reals i les seves vides han existit i ens serveixen per entendre com van sobreviure en aquell món d'homes.
Vostè escriu que és difícil ser objectiu en un tema com aquest. Es pot fer un recull tan pròxim i emotiu sense implicar-s'hi?
Els historiadors sempre hem de mantenir una distància per ser objectius. Ara bé, si en la recerca afegim la memòria oral, aleshores és difícil no implicar-se amb els testimonis, i més en el meu cas, ja que la majoria de testimonis són gent gran, molt sola, tancats en geriàtrics, que quan vas a visitar-los t'agafen les mans i quan marxes t'abracen perquè en moltes ocasions jo sóc l'única visita que tenen durant la setmana. I quan moren, en el funeral, només hi som la infermera i jo.
Per què encara poques dones malparlen de les colònies? L'afecte pels amos els ho impedeix?
Els records sempre són agredolços, i també tendeixen a ser selectius. Els records dolents els esborrem. Però m'ha sorprès aquesta visió positiva de les dones envers les colònies quan eren pràcticament explotades sense miraments. Però quan aprofundeixes una mica més en el relat, veus que no tot era bo, i surten les contradiccions. Per una banda l'alliçonament dels amos era profund… l'amo és bo, l'amo et cuidarà…, i per l'altra hi ha les cames inflades de tant treballar portant 24 telers i cobrant una misèria.
Del testimoni d'Elisabeth Eidenbenz, la protagonista de ‘La maternitat d'Elna', al testimoni de treballadores de les colònies tèxtils catalanes. Què l'impulsa a escriure sobre dones tan singulars?
Segurament pel fet de ser dones, sovint invisibles —i a la història, encara més. Pel camí ens deixem moltes vides de dones anònimes que mereixerien, segur, un lloc d'honor.
A més del seu llibre, s'han organitzat activitats per conèixer l'activitat de les colònies del Parc Fluvial del Llobregat. Com hi participarà? Hi seran les seves protagonistes?
Els llibres sovint provoquen ganes de conèixer el lloc dels fets. Va passar amb ‘La maternitat d'Elna', que de manera espontània el lector s'apropa fins a l'edifici de la maternitat. Amb ‘El silenci dels telers' també passarà. Ja hi ha persones que demanen una visita guiada perquè volen conèixer la Torre de l'Amo, avui convertida en un espai museïtzat. I també aprofiten per passejar pels carrers de pisos de colònia, per imaginar-se aquell temps sota el so de la sirena. Per part meva, m'agradaria ser l'amfitriona de tothom que vulgui anar fins a les colònies del Parc Fluvial del Llobregat, un territori que en només 30 km té 18 colònies tèxtils, i això ja converteix el tema en una excel·lent ruta cultural. Si el meu llibre serveix perquè s'animi més gent a anar-hi, em sentiré útil, perquè els espais de les colònies tèxtils són un patrimoni cultural que no podem ignorar.
Sobre qui o què li agradaria escriure en un proper llibre?
Les dones dins l'Església és una assignatura pendent, però és un tema difícil d'abordar si vull fer-ho amb els meus particulars paràmetres.
El seu relat dóna veu a les dones que van emmudir entre el soroll constant dels telers de les colònies. Creu que la història d'aquest període industrial, tan important per a Catalunya, no ha estat justa amb aquestes dones?
Les colònies tèxtils van ser importantíssimes per al desenvolupament de la segona revolució industrial, i generalment només apareixen noms propis masculins de grans industrials com Fabra, Güell, Pons o Viladomiu. Dins el món concret de les colònies només sobresurten els majordoms —així s'anomenen els encarregats a les colònies—, els escrivents i els capellans. En canvi les dones són inexistents, quan elles aguantaven el pes del 80% de la producció. És de justícia ressaltar-ho. A banda de grans treballs d'altres historiadors, com J. Nadal i R. Serra, en el tema de les dones no hi havia pràcticament res escrit. Només Emili Teixidor en el llibre ‘Vida de colònia' esmenta la quotidianitat d'aquell microcosmos on les dones són presents, i també, és clar, la novel·la de Sílvia Alcàntara ‘Olor de colònia', que ens apropa la dona a través dels seus amors i desamors. Però crec que el meu llibre és diferent de tots. Les 21 dones són reals i les seves vides han existit i ens serveixen per entendre com van sobreviure en aquell món d'homes.
Vostè escriu que és difícil ser objectiu en un tema com aquest. Es pot fer un recull tan pròxim i emotiu sense implicar-s'hi?
Els historiadors sempre hem de mantenir una distància per ser objectius. Ara bé, si en la recerca afegim la memòria oral, aleshores és difícil no implicar-se amb els testimonis, i més en el meu cas, ja que la majoria de testimonis són gent gran, molt sola, tancats en geriàtrics, que quan vas a visitar-los t'agafen les mans i quan marxes t'abracen perquè en moltes ocasions jo sóc l'única visita que tenen durant la setmana. I quan moren, en el funeral, només hi som la infermera i jo.
Per què encara poques dones malparlen de les colònies? L'afecte pels amos els ho impedeix?
Els records sempre són agredolços, i també tendeixen a ser selectius. Els records dolents els esborrem. Però m'ha sorprès aquesta visió positiva de les dones envers les colònies quan eren pràcticament explotades sense miraments. Però quan aprofundeixes una mica més en el relat, veus que no tot era bo, i surten les contradiccions. Per una banda l'alliçonament dels amos era profund… l'amo és bo, l'amo et cuidarà…, i per l'altra hi ha les cames inflades de tant treballar portant 24 telers i cobrant una misèria.
Del testimoni d'Elisabeth Eidenbenz, la protagonista de ‘La maternitat d'Elna', al testimoni de treballadores de les colònies tèxtils catalanes. Què l'impulsa a escriure sobre dones tan singulars?
Segurament pel fet de ser dones, sovint invisibles —i a la història, encara més. Pel camí ens deixem moltes vides de dones anònimes que mereixerien, segur, un lloc d'honor.
A més del seu llibre, s'han organitzat activitats per conèixer l'activitat de les colònies del Parc Fluvial del Llobregat. Com hi participarà? Hi seran les seves protagonistes?
Els llibres sovint provoquen ganes de conèixer el lloc dels fets. Va passar amb ‘La maternitat d'Elna', que de manera espontània el lector s'apropa fins a l'edifici de la maternitat. Amb ‘El silenci dels telers' també passarà. Ja hi ha persones que demanen una visita guiada perquè volen conèixer la Torre de l'Amo, avui convertida en un espai museïtzat. I també aprofiten per passejar pels carrers de pisos de colònia, per imaginar-se aquell temps sota el so de la sirena. Per part meva, m'agradaria ser l'amfitriona de tothom que vulgui anar fins a les colònies del Parc Fluvial del Llobregat, un territori que en només 30 km té 18 colònies tèxtils, i això ja converteix el tema en una excel·lent ruta cultural. Si el meu llibre serveix perquè s'animi més gent a anar-hi, em sentiré útil, perquè els espais de les colònies tèxtils són un patrimoni cultural que no podem ignorar.
Sobre qui o què li agradaria escriure en un proper llibre?
Les dones dins l'Església és una assignatura pendent, però és un tema difícil d'abordar si vull fer-ho amb els meus particulars paràmetres.