Josep Fontana va néixer a Barcelona l'any 1931, ciutat on es va llicenciar en Filosofia i Lletres, secció d'Història, a la Universitat de Barcelona, el 1956. Va ser també a la UB on es va doctorar en Història el 1970. Aviat, Fontana es va convertir en un dels historiadors catalans amb més projecció nacional i internacional. La seva recerca va abastar un amplíssim ventall d'àrees relacionades amb la història econòmica, la història espanyola del segle XIX, la història de la hisenda o la història mundial del segle XX. L'any 1974 es va convertir en catedràtic de la Universitat de València, i el 1990 va fundar l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, de la Universitat Pompeu Fabra. Algunes de les seves obres són ‘La quiebra de la monarquía absoluta (1814-1820)’ (Ariel); ‘La revolució liberal a Catalunya’ (Eumo Editorial); ‘Europa ante el espejo’ (Crítica), traduït a deu idiomes; ‘Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945’ (Pasado&Presente), o ‘L'ofici d'historiador’ (Arcàdia). Precisament, aquesta obra és la peça destacada de la secció 'Biblioteca SÀPIENS' del número 198 de la nostra revista, que ha arribat avui a quiosc. La reproduïm a continuació.
Apologia per a la història
De vegades, el millor assaig és aquell que no està pensat com a llibre, bé perquè inicialment només són apunts, bé perquè no s’acaba d’escriure mai o es reescriu sempre que es pot. Prolífic i excel·lent com és Josep Fontana, fa de mal dir si ‘L’ofici d’historiador’ és el seu millor assaig. Però, sens dubte, les lliçons dictades el 2009 pel mestre d’historadors en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona són d’aquests apunts imprescindibles. La seva reedició actualitzada, amb una nova redacció del capítol dedicat a la Catalunya moderna i un capítol fins ara inèdit sobre la Revolució Russa i les seves conseqüències, es converteix en una apologia per a la història que interpel·la molta més gent que la que es dedica estrictament a aquest ofici.
“Papa, per què serveix la història?”. Manllevada la pregunta d’un col·lega, va ser Marc Bloch qui primer la va voler respondre. ‘Apología para la historia o el oficio de historiador’ va quedar inacabada en sumar-se Bloch a la Resistència francesa i morir afusellat pels nazis, el 1944. El seu compromís social i amb el present va ser la millor resposta. Però el seu company de l’Escola dels Annals Lucien Febvre i després el seu fill Étienne van compilar els apunts de Bloch (FCE, 1996) per deixar pistes tan lúcides com que “l’historiador té com a primera obligació ser sincer” o “existeix el risc que la història mal entesa ocasioni el descrèdit de la història”. Ara, Fontana rebla aquestes i altres respostes, sempre fidel al mandat de Bloch d’associar el treball de l’historiador amb el compromís social per ser “la veu que clama a la plaça pública”.
Partint, en un íntim capítol inicial, de mestres i amics com Jaume Vicens Vives, Ferran Soldevila, Pierre Vilar, Manuel Moreno Fraginals i Edward P. Thompson, les lliçons de Fontana acaben més o menys allí on va començar Bloch: “Per què serveix un historiador?”. Respon sense embuts: “Per comprendre el que va passar i evitar que es repeteixi”. Això implica “combatre els errors col·lectius”, fer de la memòria “una eina de coneixement i no una arma partidista” i, sense renunciar a “noves formes de manejar el temps” ni a la reflexió, tornar a la història social. La història dels homes i dones que, per davant del relat, posa sempre les dades, els fets, els documents i, en definitiva, la veritat “subversiva”. Ho diu qui reivindica el sentit crític amb l’ordre establert per a l’ofici més bonic del món (amb permís del periodisme així definit per García Márquez i José Martí Gómez). Un ofici, com qualsevol altre, difícil d’aprendre sense mestres. Mestres com els que reivindica Fontana. Mestres com Bloch. Mestres com Fontana.
