Dilluns, Felip VI va mostrar la seva cara menys amable en dirigir-se als catalans amb un to contundent i amenaçador. Sense fer cap al·lusió als ferits per les càrregues policials de l'1 d'octubre ni cap apel·lació al diàleg, el monarca espanyol dona via lliure a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, que comportaria la fi de l'autonomia a Catalunya. Malauradament, els catalans ja estem habituats als càstigs i al maltractament dels Felips.
Felip II de Castella (1556-1598): falsificació de textos i negació de diàleg
Va ser el primer rei de la monarquia hispànica que va demostrar unes maneres absolutistes contra els seus súbdits catalans: tot i el jurament de respectar les constitucions, el 1585 va falsificar els textos de les que s'havien acordat en les Corts d'aquell any.
Aquesta mala jugada i la creixent tensió entre el rei i la Generalitat va portar a un pas de la ruptura el 1591, quan davant les peticions de negociació fetes per les autoritats catalanes la resposta del virrei del moment va ser que les negociacions es feien entre iguals i que els catalans no eren iguals al seu rei. L'amenaça d'una invasió castellana i la desafecció d'una part de l'elit catalana va forçar un acord que va acabar en taules.
Felip III (1598-1621): la supressió de la Constitució catalana
Va començar mostrant una cara amable als catalans, però els problemes econòmics que començava a tenir la monarquia i el problema del bandolerisme van ser arguments perfectes perquè cap a final del seu regnat els oficials del rei comencessin a plantejar obertament la supressió del sistema constitucional català.
Felip IV (1612-1665): el fracàs de la Unión de Armas i la guerra dels Segadors
Va començar el seu regnat ignorant les lleis catalanes: ni va venir a jurar i celebrar Corts –que era imprescindible per actuar com a rei amb totes les competències– ni va voler escoltar cap de les peticions catalanes en aquest sentit. Ell i el seu primer ministre, el comte duc d'Olivares, van menysprear les Corts catalanes el 1626: en veure que no podrien aprovar el seu projecte d'Unión de Armas (per formar un exèrcit pagat pels diversos territoris de la monarquia), van abandonar Barcelona sense acomiadar-se ni cloure les Corts. Aquesta anormalitat legal mai seria reparada malgrat les peticions catalanes.
És, a més, el rei que va portar un exèrcit a Catalunya el 1639 i que seria l'espurna de la ruptura definitiva de 1640, any en què els catalans es van revoltar en la guerra dels Segadors fins al 1652. Després del balanç desastrós del seu regnat pel que fa a Catalunya i Portugal (que es va independitzar essent ell rei, l'1 de desembre de 1640), en el seu testament va demostrar el seu penediment per no haver respectat les lleis d'aquests dos territoris.
Felip V (1700-1746): l'anticatalanisme plasmat al decret de Nova Planta
Va considerar les institucions catalanes com a enemigues personals i durant la fase final de la guerra de Successió va especular amb plans d'autèntica neteja ètnica a Catalunya. Tot això, sense oblidar el decret de Nova Planta i la imposició del castellà.
Felip VI (2014-...): violència justificada per preservar la unitat d'Espanya
Es va estrenar no volent rebre Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, trencant així amb una tradició inaugurada el 1980. Dilluns va escriure una pàgina negra de la història, tant catalana com espanyola i europea, amb un discurs situat als antípodes del diàleg i la conciliació.
Val a dir que, en realitat, l'actual monarca hauria de ser Felip V, perquè el primer Felip, Felip I de Castella (el marit de Joana la Boja), va morir el 1507 sense arribar a ser rei de la Corona d'Aragó ni dels catalans. D'aquesta manera, tindríem un Felip menys.
