Història fascinant d’un farsant, d’un entabanador, potser el venedor de fum més notori que hàgim conegut els últims vint anys a casa nostra. Noti’s que dic que l’hem conegut –n’hi ha uns quants més que qualsevol dia perdran la màscara–, i és aquesta la seva terrible dissort. Enric Marco, que es va inventar una vida testimoni de l’Holocaust i el van descobrir.
La pel·lícula d’Arregi i Garaño fa patir, i tant que sí, de tan realista com els ha quedat. Eduard Fernández transmet els matisos més feridors de Marco, percebem com devia bategar-li el cor a rebentar de l’ansietat que el corroïa quan l’historiador ben informat li trepitjava els talons. Marco, també, és un film sobre la història i els que historien, els que documenten què va passar, els qui etiqueten protagonistes autèntics i poden desemmascarar protagonistes autoproclamats.
Són fascinants les microhistòries de la història. Adonar-se, per exemple, que la història de l’Holocaust també es pot explicar a través del relat d’un farsant, un egòlatra a la recerca imperiosa de cas. El film juga de forma molt hàbil amb les imatges d’arxiu –la taula rodona real que va suposar el cara a cara de Marco i Javier Cercas– per construir un joc de miralls al·lucinant. Veritat, mentida, pura difuminació.
